Hi ha entrevistes que comencen amb un protocol rígid i d’altres que s’inicien amb una confessió a cor obert, amb la fatiga i la passió barrejades a parts iguals. Parlar amb Júlia Truyol aquesta setmana és trobar-se amb una dona que no amaga l’esforç. “La veritat és que aquesta setmana és terrible”, ens diu només començar, amb aquella sinceritat que desarma. “Però bé, no ens queixarem, tot sigui per això. Preparant Llogatera, i tant. Em fa una il·lusió loca, loca“.
L’actriu mallorquina, cofundadora de La Calòrica i rostre imprescindible de l’escena catalana i televisiva, fa una pausa en la seva agenda frenètica per atendre UEP! Mallorca. El motiu és l’arribada imminent —el divendres 23 de gener— del seu espectacle al Teatre Principal d’Inca. Però la conversa que segueix no és una simple promoció; és un torrent de reflexions sobre la precarietat, la identitat, la “insularitat” i la dificultat de trobar un lloc al món (i un pis on viure-hi). Truyol es mostra generosa en les paraules, reivindicativa en el discurs i íntima en la confessió.
Una radiografia de la “generació dels 38 metres quadrats”
El que veurem a Inca no és només teatre, és un mirall. Truyol ens introdueix en l’univers de Llogatera, un monòleg on coneixerem la Núria. “És una al·lota que viu des de fa bastants anys a un pis de 38 metres quadrats”, descriu l’actriu. Però la Núria no és un personatge aïllat; és un símbol.
“Per jo, és una mica una representació generacional d’aquesta generació meva, que estem entre els 40, els 30 i escaig…”, explica Truyol, dibuixant el perfil d’una estafa social. “Molts hem tingut la sort d’haver pogut estudiar, tenim una família que potser en un moment de necessitat ens pot ajudar… però la crisi de l’habitatge l’engoleix absolutament i li impedeix ser una adulta funcional”.
L’obra, dirigida per Rubén de Eguía en la seva primera incursió en la direcció, neix d’un material molt sensible. Truyol ens explica l’origen del text amb detall: “Això és un text d’en Paco Gámez, que era una autoficció. O sigui, parlava del seu cas, de quan a ell el varen fer fora del seu pis petit a Madrid”. La proposta que va rebre l’actriu va ser agafar aquest material, originalment interpretat pel mateix autor, i transformar-lo. “Em varen fer una adaptació a una dona, que passes a Barcelona i a l’any 2025”, comenta, destacant com han hagut d’actualitzar el text amb “les lleis, els topalls de preus, etcètera”. És una obra viva, connectada al minut amb la realitat del carrer.
“Vull dir que a mi el que m’agrada és això, que és una història propera, la que més i més gent té a casa, a prop“
– Júlia Truyol
“He estat jo”: La confessió d’un desnonament invisible
En aquest punt de l’entrevista, la Júlia Truyol deixa de parlar com a intèrpret i comença a parlar com a víctima d’un sistema trencat. El que fa que Llogatera sigui especialment punyent no és només la tècnica actoral, sinó la vivència personal.
“A mi el que m’agrada d’aquesta història és que jo, com a actriu, no em sent capaç d’abanderar-me de segons quins personatges que estan molt en els marges”, reflexiona amb honestedat. “Però també em va semblar interessant portar algú que puc ser jo. De fet, he estat jo”.
Aquí, la Júlia s’obre completament: “A mi em varen fer fora també del meu pis perquè em varen apujar molt els preus. M’havia quedat sense casa, vaig anar a casa d’amics botant i tal, vaig venir a Mallorca uns mesos…”. La seva conclusió és demolidora per la seva proximitat: “Pots ser el meu amic o pots ser l’altre. Vull dir que a mi el que m’agrada és això, que és una història propera, la que més i més gent té a casa, a prop”.
Barcelona: l’amor que ofega “com un espetec”
La relació de l’actriu amb Barcelona, la ciutat on s’ha consagrat, és complexa. Fa dues dècades que hi va arribar. “Vaig venir a estudiar aquí amb 18 anys… Ara que en fa 20, cada vegada que ho dic, hòstia, m’ofega. M’ofega com un espetec”, confessa, utilitzant una imatge tan gràfica com sincera.
Tot i que està establerta allà i hi té “molta feina”, el vincle amb Mallorca batega amb força, a vegades amb dolor. “M’agradaria, per tema de família i d’amistat, poder venir més. Vinc sempre que tinc vacances, però ostres, m’agradaria poder venir més i poder fer feina a vegades a Mallorca”.
Truyol reconeix que ha fet alguna cosa puntual, però sent que la distància professional s’eixampla. “No sé si és perquè m’estic fent gran, però voldria poder-me connectar més. Però aquí [a Barcelona] tinc molta feina i la veritat és que no me’n puc deixar res”, diu amb la resignació de qui sap que l’estabilitat laboral és un bé escàs.
La “insularitat” cultural: talent sense terra on arrelar
Quan analitza per què és tan difícil mantenir aquesta connexió professional amb les Illes, la Júlia desplega una anàlisi lúcida i crítica del sector. No és una qüestió de qualitat. “A Mallorca es fan projectes meravellosos, talent no en falta”, assegura. El problema és estructural.
“Les representacions són tan curtes… una estrena i es fa dos dies. Fa anys que em costa molt veure les coses que es fan a Mallorca llevat que vinguin a Barcelona”, lamenta. Per a ella, la insularitat és un mur real, difícil de saltar. “És un sector petit… i de públic n’hi ha menys”.
Però la Júlia no es queda en la queixa; apunta a solucions. Parla de “voluntat política” per crear públic, perquè “el públic també s’apaga” si no se l’alimenta. Imagina una realitat diferent: “Si hi hagués una xarxa de teatre entre ses illes, per exemple, on puguis fer bolos, que hi hagi facilitats…”. Ara per ara, però, la realitat és la que és, i ella admet que està “menys connectada del que voldria, per desgràcia”.
“El directe et dona alguna adrenalina i alguna droga que no ho pots deixar”
– Júlia Truyol
La Calòrica: “Un matrimoni de set persones”
Impossible entendre la trajectòria de la Júlia sense parlar de La Calòrica, el fenomen teatral que va néixer el 2010. “Va ser com una mica un resultat del treball de final de carrera que vam fer junts”, recorda. Però l’èxit no va ser immediat.
L’actriu recorda amb cruesa els anys de travessia pel desert: “Vam estar bastants anys amb La Calòrica sobretot de picar pedra i de molta precarietat. És a dir, molta, moltíssima”. Com tants altres, ella va haver de fer equilibris. “Jo vaig treballar de cambrera, feia 30.000 coses com tothom que es dedica al món artístic”.
Ara, les coses han canviat. “Estem tenint aquell cop de sort que molta gent, per desgràcia, no té”, reconeix. Però gestionar una companyia d’èxit té la seva pròpia complexitat. Ella ho defineix de manera brillant: “És com una gran família, és com un matrimoni de set persones”.
Truyol ens descobreix la rebotiga de la companyia: “Nosaltres intentem ser súper horitzontals, xerrar-ho tot, ens reunim una o dues vegades a la setmana”. Això implica “moltes hores que s’han de començar a currar amb altres projectes” i “canviar els calendaris de tothom”. Admet, sense embuts, que “hi ha moments que és un gran mal de cap”.
Tot i això, la balança sempre es decanta cap al positiu. “Mentre compensi… és un gran regal. I sobretot, tenir una companyia que funciona, perquè tenir una companyia que al final va fent i la cosa s’enfonsa és més difícil. Ara que ens va bé, és un regal”.
L’estadística cruel i el privilegi del 10%
Durant la conversa, la Júlia demostra estar molt connectada amb la realitat del seu gremi. Cita estudis i dades de l’Associació d’Actors: “El 90% de persones que han tingut estudis artístics no poden viure d’això”. Aquesta xifra tan alta fa que “moltíssima gent n’estigui dedicada d’una manera molt precària”.
Ella és conscient del seu lloc. “No és el meu cas”, diu, tot i recordar els anys de cambrera. Per a ella, el punt d’inflexió va ser l’any 2016, quan va entrar a la Companyia del Teatre Lliure. “A mi va ser un esclat molt gran poder formar part de la companyia. I a partir de llavors, la veritat és que no em puc queixar, soc una privilegiada”.
La seducció de l’audiovisual: “És una droga”
Més enllà del teatre, els darrers anys la Júlia ha entrat amb força al món de les sèries i les plataformes (TV3, Netflix). “Em va fer ganes d’explorar… el directe et dona alguna adrenalina i alguna droga que no ho pots deixar”, bromeja sobre la intensitat de la interpretació.
Vinguda d’una família molt cinèfila, gaudeix del llenguatge audiovisual, però també és molt conscient de la diferència d’impacte respecte al teatre. “Sortir a la tele fa que la gent et digui coses pel carrer, que et comencin a xerrar com si fossis de la seva vida”, explica divertida. Aquesta visibilitat és un actiu professional: “Si fas feina en audiovisual, hi ha alguna cosa que tota la feina queda gravada, llavors se’t pot consultar. Si no veus una funció de teatre… l’experiència és diferent”.
Entre els seus treballs recents, destaca amb especial afecte la sèrie Llim, rodada a Mallorca. “Vaig estar súper contenta de poder-la fer a Mallorca… Vaig ser molt feliç fent-la”.
Inca: Una única oportunitat (de moment)
La conversa acaba tornant al present més immediat: aquest 23 de gener a Inca. La Júlia es mostra agraïda però també una mica resignada per no poder girar més l’espectacle per l’illa. “Llogatera no ens mata”, diu rient, referint-se a la logística. “Només Inca és el teatre que m’ha volgut acollir, i jo encantada que vinguin totes les meves famílies i tots els amics”.
Reconeix que li hauria agradat aprofitar el viatge: “M’encantaria haver aprofitat i haver fet un parell de bolos més per allà, ja aprofitant que obrim puestos“. Però en aquesta ocasió, ella ve “d’actriu”, deixant la gestió a la seva companyia de producció, i es deixa portar: “On s’ha d’anar? Aquí o allà? Vinga, som-hi”.
Sigui com sigui, la cita és ineludible. La Júlia Truyol, amb tota la seva càrrega de veritat, passió i experiència vital, serà dalt de l’escenari per recordar-nos que, malgrat tot, tenim dret a un lloc on viure i a ser adults funcionals. I ho farà com millor sap: deixant-s’hi la pell.
