El cineasta barceloní Kikol Grau (Barcelona, 1971) arriba aquest dijous, 23 d’octubre, al Teatre de Manacor per presentar Turismo de guerra. De la guerra también se sale (Espanya, 2025), un documental que qüestiona la manera com el turisme i la societat contemporània s’apropen als escenaris del passat bèl·lic. La projecció, organitzada per Cinemaclub 39 Escalons, anirà seguida d’un col·loqui amb el director, conduït per Antoni Pallicer.
Amb una trajectòria marcada pel muntatge i la reutilització d’imatges d’arxiu, Grau s’endinsa per primera vegada en la filmació directa, una transició que defineix com “el pas a la imatge real”. En aquesta conversa amb UEP! Mallorca, reflexiona sobre la memòria, l’humor, el turisme i la història recent d’Espanya.
“Volia fer una pel·lícula sense arxius, amb imatge real”
Després d’una dotzena de pel·lícules construïdes a partir de material d’arxiu, Turismo de guerra suposa un punt d’inflexió en la filmografia de Kikol Grau. “És la meva primera pel·lícula gravada amb imatges pròpies”, explica. “Fins ara havia treballat amb fragments de noticiaris, programes de televisió o vídeos trobats a internet. Aquesta vegada vaig voler sortir amb la càmera i mirar què passava davant meu”.
El director relata que la idea va sorgir d’una inquietud acumulada des dels seus estudis d’Història: “Vaig acabar la carrera i em vaig adonar que no havia estudiat ni franquisme ni dictadura. Em va semblar estrany. Vaig començar a investigar pel meu compte i, des d’aquell moment, les pel·lícules em serviren per explicar tot allò que la universitat no m’havia contat”.
A Turismo de guerra, el seu objectiu és explorar com els espais de la Guerra Civil s’han transformat en atractius turístics. “Quan vaig veure que a l’entrada d’un camp de concentració hi havien posat una tenda de gelats perquè la gent pogués menjar mentre visitava aquell lloc, vaig pensar que això ja era massa. A partir d’aquí vaig començar a rodar”, explica.
“El turisme ha convertit els escenaris de dolor en espais de consum. Hi ha gent que visita trinxeres o búnquers com qui va a un parc temàtic”
– Kikol Grau
Escenaris del passat convertits en espectacle
El film recorre diferents punts de la geografia espanyola —de la Batalla de l’Ebre a Madrid— i observa com els llocs de memòria esdevenen part del circuit turístic. Grau s’hi acosta amb mirada irònica, sense renunciar a la crítica. “El turisme ha convertit els escenaris de dolor en espais de consum. Hi ha gent que visita trinxeres o búnquers com qui va a un parc temàtic”, comenta.
També parla de les recreacions històriques que ha trobat durant el rodatge: “Hi ha persones que ho fan amb rigor i respecte, per transmetre història; d’altres, simplement per diversió. A França, per exemple, hi ha espectacles massius amb pirotècnia, bombardejos simulats i públic a les grades que aplaudeix. És veritablement l’espectacle de la guerra”.
Malgrat l’humor negre que travessa tot el seu treball, Grau no amaga la seva preocupació pel tractament del passat. “A Espanya no hem escombrat mai la guerra civil. Simplement hem deixat passar el temps. Encara arrossegam aquella càrrega”, afirma.
“De la guerra també se sale”
El subtítol del documental, De la guerra también se sale, juga amb ironia sobre els discursos de superació. “És una broma interna”, diu el director. “Sempre sentim frases com ‘de la droga també se sale’. En el meu cas, era una manera de dir que volia sortir del tema de la guerra, tancar-lo i mirar cap a un altre costat. Però és mentida, perquè ja estic preparant la continuació amb el desembarcament de Normandia”.
Per a Grau, l’humor és una eina per desactivar la solemnitat i obrir la reflexió. “La pel·lícula té molta mala bava”, admet. “Hi ha moments en què la gent riu, però de seguida se li queda el somriure congelat. És una forma d’explicar la història des de la incomoditat”.
Una mirada lliure, fora de la indústria
La trajectòria de Kikol Grau ha transcorregut fora dels circuits convencionals. Després d’haver treballat a Televisió Espanyola en el programa Metrópolis, es va especialitzar en un tipus de documental construït amb materials trobats. Amb títols com Objetivo Gadafi, Histeria de España o La transició, va bastir un estil propi: crític, corrosiu i autònom.
“Mai he fet cinema pensant en les plataformes ni en la televisió”, explica. “Aquest tipus de documentals no interessen. No surten a Netflix ni a TV3. Funcionen millor en museus o centres d’interpretació, espais on encara hi ha marge per dir segons quines coses”.
Tot i això, Turismo de guerra ha circulat per festivals com Valladolid, Sevilla o Documenta Madrid, on va obtenir el primer premi Corte Final. “Quan la vaig presentar a Valladolid, algú em va dir que em veia més ‘comedido’. Jo vaig respondre: vinc a parlar de la guerra civil vestit de tanquista alemany, amb una càmera a la mà. No sé què més volen”, recorda entre rialles.
“La pel·lícula comença al Turó del Guinardó, a Barcelona. Un lloc que ha perdut la seva funció històrica i ara està ple de botellots i grups de turistes. No hi ha memòria ni identitat”
– Kikol Grau
“Les ciutats estan deixant de ser per als ciutadans”
El film tanca amb una reflexió sobre el turisme contemporani, que per al director és una altra forma de guerra. “La pel·lícula comença al Turó del Guinardó, a Barcelona. Un lloc que ha perdut la seva funció històrica i ara està ple de botellots i grups de turistes. No hi ha memòria ni identitat”, diu.
Grau estableix un paral·lelisme entre la desmemòria bèl·lica i la gentrificació urbana: “El turisme està deshumanitzant les ciutats. No és un problema amb els turistes, sinó amb el model. Les ciutats deixen de ser per als ciutadans i es converteixen en decorats. Passa a Barcelona, passa a Mallorca, passa a tot arreu”.
En aquesta mateixa línia, reconeix que li preocupa “la violència latent” que ja s’intueix en ciutats com València o Barcelona: “Veïnats que expulsen grups de turistes, conflictes als carrers del centre… és el resultat d’una convivència impossible”. No és una nova pel·lícula, però sí un pensament que li ronda: “Això ja és la guerra del turisme”.
Una filmografia que revisa la història recent
Des de Objetivo Gadafi (2014) fins a Turismo de guerra (2025), Grau ha creat un corpus cinematogràfic singular, en què conflueixen història, punk i crítica mediàtica. La seva trilogia sobre el punk dels anys vuitanta (Los demenciales chicos acelerados 1, 2 i 3) i títols com Histeria de España o La transició constitueixen un arxiu alternatiu de la memòria col·lectiva.
Amb Turismo de guerra, aquest arxiu es converteix en imatge viva: la història filmada des del present, amb humor, lucidesa i un sentit crític que ressona amb el temps que vivim.
