Divendres vespre, Es Gremi respirava aquella calma especial que només es dona quan el públic sap exactament a què ve. Sense empentes, sense presses, amb una cervesa suau a la mà i amb ganes de gaudir una nit més, els habituals d’L.A. ocupaven el seu lloc: l’espai just per escoltar, deixar-se endur i, de tant en tant, somriure còmplices als coneguts de concert.
Obrien la nit els DMASSO, una aposta local d’electrònica alternativa, fresca i dinàmica. El grup que incorpora un trombó que s’integrava entre beats, bateria i veu per perfeccionar el que ja és bo, va caldejar l’ambient fins pujar-se a la taula de mescles i deixar el nivell alt per l’entrada del protagonista de la nit.
I, sense temps per baixar els ànim, surt ell. Luis Alberto Segura a l’escenari. Sense grans discursos ni artificis, no és necessari, la seva música sempre ha estat el seu canal de comunicació. Sona la bateria, s’acota, amb la guitarra i comencen els primers acords i, amb ells, la veu inconfusible que et porta a casa alhora que et submergeix en un viatge pel món i l’univers.
Els sons, molt més moderns del que ens tenia avesats, respiraven sintetitzadors i textures noves, però no perdien la seva empremta: aquella veu que t’agafa pel pit i et recorda que, sí, encara som aquells joves que un dia vam cantar «Hands» amb els ulls tancats i els braços en l’aire. L’artista, entre temes nous també va saber teixir moments de memòria col·lectiva amb Judy, Stop the clocks i algun altre himne que ens va fer agafar aire com qui retroba una vella fotografia. El públic, madur i entregat, va saber escoltar, acompanyar i deixar-se anar quan tocava. Va ser una d’aquelles nits en què l’essència pesa més que l’espectacle, i on les cançons, més que sonar, travessen. Una nit de travessia i de retorns. Perquè, en el fons, escoltar L.A. sempre és com viatjar des de casa.
