La galeria d’art mallorquina LA BIBI consolida la seva presència internacional amb la participació a la fira Tokyo Gendai, on aquest 2026 presenta un diàleg expositiu entre els artistes Fátima de Juan i Daniel Ferstl. La mostra reinterpreta l’imaginari quotidià a través de noves narratives, transformant elements domèstics i figures femenines en estructures vives que muten segons la representació que se’n fa.
L’agència femenina com a motor creatiu
L’artista Fátima de Juan, nascuda a Palma l’any 1984, articula la seva obra entorn de la figura de la dona, reivindicant motius tradicionalment associats a la feminitat, com els animals o les flors, per convertir-los en expressions d’agència i autodeterminació. La seva pràctica fuig de la fragilitat: les protagonistes de les seves teles mostren cossos imponents, braços grans i ungles afilades, fusionant la tendresa amb una força agressiva.
Els orígens de la creadora mallorquina, que va començar a pintar grafits durant l’adolescència sota l’àlies de Xena, es reflecteixen en l’estètica de les seves peces. Després de formar-se en il·lustració a l’escola d’arts de Palma i en disseny gràfic a Madrid, ha desenvolupat un llenguatge propi on l’exotisme, la natura i l’erotisme conviuen amb la cultura de carrer i visions de futur. A través de colors vibrants i textures vellutades, els seus treballs acaben operant com a autoretrats onírics carregats de contrastos.
Cultura pop i tèxtils domèstics
En diàleg directe amb aquesta visió, s’erigeix l’obra de l’austríac Daniel Ferstl, nascut a Linz el 1982 i format a la Universitat d’Arts Aplicades de Viena. La seva proposta a Tokyo Gendai desafia les fronteres entre la pintura i l’escultura, barrejant referències de l’alta cultura amb l’excés del kitsch.
Ferstl utilitza teles acolorides sobre panells de fusta als quals cus peces encoixinades per atorgar tridimensionalitat a les obres. La seva inspiració beu tant de pel·lícules de culte de les dècades dels setanta i vuitanta com de la cultura dels videojocs i els mems d’internet. A través d’aquests materials sedosos i suaus, l’artista explora el concepte de «l’optimisme cruel», aquella afecció humana per somnis o desitjos que, malgrat tot, ens poden acabar destruint.
