El periodista Miquel Alberola presenta Aquest jo que jo soc, una biografia exhaustiva que recorre la trajectòria vital i artística de Raimon. L’obra, que revisita la figura del cantant allunyant-se de la mitificació, planteja un recorregut que va des de la seva infantesa a la Xàtiva de la postguerra fins al tancament d’una carrera definida per l’exigència i la coherència. El llibre s’endinsa en la construcció de la identitat de Ramon Pelegero —conegut familiarment com el Pele— i analitza com el context històric i cultural va modelar un dels artistes més singulars de la música en català.
Els orígens sota el silenci dels vencedors
La biografia situa els primers anys de Raimon en un escenari marcat per la precarietat i la repressió. Xàtiva, una ciutat profundament ferida pel bombardeig de 1939, esdevé el teló de fons d’una infantesa viscuda sota el llarg silenci imposat pel règim franquista. Segons relata Alberola, la por i una memòria col·lectiva malmesa configuren els fonaments de la seva personalitat. En aquest context, l’ofici del pare i l’ús de la llengua catalana en l’àmbit domèstic esdevenen elements clau d’una identitat que es construeix sense estridències, però amb una consciència ferma dels seus orígens.
La formació del jove Pelegero transcorre inicialment entre l’escola religiosa i l’adoctrinament propi de la dictadura. No obstant això, l’accés a la lectura, la música i el pensament crític obren una escletxa en aquest entorn tancat. El pas per la Universitat de València marca un punt d’inflexió decisiu: és aquí on s’inicia una presa de consciència cultural que transformarà la seva visió del món. En aquest període universitari, Raimon descobreix l’obra d’Ausiàs March, una troballa que el colpeix per la duresa del llenguatge i la radicalitat moral amb què el poeta medieval aborda el desig i el conflicte interior. Tot i aquesta primerenca fascinació, March es manté durant anys com una figura admirada a la qual el cantant encara no s’atreveix a posar música.
De la Nova Cançó a l’exigència literària
El llibre documenta l’inici del camí musical de Raimon amb l’aparició d’«Al vent», peça que el projecta públicament i el situa en l’òrbita de la Nova Cançó. Malgrat aquest enquadrament inicial, Aquest jo que jo soc subratlla la singularitat de l’artista, que sovint escapa de les etiquetes col·lectives gràcies a un cant intens i una concepció moral de la cançó. L’ús de la llengua catalana es descriu no com una estratègia política o un gest calculat, sinó com una fidelitat innegociable a la seva manera de ser i de viure, un fet que condicionarà la recepció de la seva obra tant a l’interior del país com a l’estranger.
Un dels capítols centrals de la biografia és la relació amb Salvador Espriu. El vincle amb el poeta supera l’àmbit literari per esdevenir una connexió humana i intel·lectual. Espriu representa per a Raimon una presència viva que reflexiona sobre la responsabilitat moral de la paraula. Aquest diàleg fructífer, que culmina amb peces com «Inici de càntic en el temple», confirma al cantant que la cançó pot suportar textos d’alta densitat sense perdre força. És aquesta maduresa artística la que li permet, finalment, assumir el risc de musicar Ausiàs March, entrant en diàleg directe amb la tradició a través d’obres com «Veles e vents».
Un retrat sense filtres
Miquel Alberola, periodista amb una llarga trajectòria a mitjans com El Temps i El País, ha comptat amb la complicitat del cantautor per redactar aquest volum. L’autor, que ja va publicar Cròniques des de Madrid. Un periodista a la Cort, s’introdueix en el gènere biogràfic per oferir un retrat que integra la història personal amb la col·lectiva. El text resultant no és només la crònica d’una carrera musical, sinó l’explicació d’una vida construïda a contracorrent de les tendències dominants i dels impediments administratius, tal com assenyala el mateix Raimon al pròleg de l’obra.
