Investigadors de l’Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos (IFISC, CSIC-UIB) han publicat recentment un estudi a la revista ACM’s Journal on Computing and Cultural Heritage on s’apliquen tècniques computacionals per analitzar el corpus líric del flamenc. La recerca, liderada per Pablo Rosillo-Rodes, Maxi San Miguel i David Sánchez, utilitza el processament del llenguatge natural i l’aprenentatge automàtic per examinar més de 2.000 lletres de flamenc. L’objectiu principal del treball és demostrar com els patrons lèxics, més enllà del ritme o la tonalitat musical, permeten distingir i classificar els diferents gèneres o palos d’aquesta tradició centenària.
Mètrica basada en la freqüència de paraules
L’equip de l’IFISC ha desenvolupat un mètode d’aprenentatge automàtic que prediu la categoria d’un text basant-se exclusivament en el seu contingut lèxic. Fins ara, l’anàlisi dels estils flamencs s’havia centrat majoritàriament en aspectes musicològics com l’estructura rítmica i harmònica. No obstant això, aquesta nova aproximació quantitativa posa el focus en la paraula. Segons Pablo Rosillo-Rodes, autor principal i investigador doctoral, els resultats indiquen que el lèxic conté “prou informació per classificar les cançons en el palo correcte amb una alta precisió”.
Aquesta metodologia no només confirma, mitjançant dades, el coneixement acumulat per la tradició oral, sinó que visualitza relacions estructurals entre els estils que fins ara s’intuïen qualitativament. Els investigadors han utilitzat mètriques de freqüència de paraules per establir aquestes distincions, validant l’existència d’una empremta lingüística específica per a cada variant del gènere.
Connexions històriques i temàtiques
L’anàlisi de les lletres de flamenc ha permès traçar vincles concrets entre diferents famílies estilístiques. L’estudi corrobora, a través de la coincidència de patrons verbals, l’estreta relació històrica existent entre les soleàs i les buleries, així com entre els tientos i els tangos. David Sánchez, investigador principal del projecte, destaca que aquests lligams s’han pogut observar “només a partir de les lletres”, sense intervenció de variables musicals.
Més enllà de la classificació formal, la recerca aprofundeix en la semàntica dels textos. S’ha detectat que vocabularis específics dominen certs palos, reflectint l’experiència vital de les comunitats que els van generar. Les seguidilles, per exemple, presenten una alta densitat de termes vinculats al dolor i a l’espiritualitat. En contraposició, les alegries es defineixen per un lèxic de celebració i per referències geogràfiques explícites, especialment a la ciutat de Cadis. Per a Maxi San Miguel, professor emèrit de l’IFISC, això demostra que el llenguatge del flamenc codifica les “lluites i les celebracions” dels seus intèrprets.
L’arbre de relacions i el node central
Un dels resultats més rellevants de l’estudi és la construcció d’un “arbre de relacions” entre els principals estils, elaborat a partir del càlcul de distàncies lèxiques i l’anàlisi de xarxes. En aquesta estructura, les buleries apareixen com un node central. Aquest estil actua com a punt de connexió entre branques estilístiques divergents: enllaça els cants d’arrel malaguenya, com els fandangos i les malaguenyes, amb els estils d’origen gitano, com les seguidilles i les soleàs.
Aquesta centralitat de les buleries dins la xarxa lèxica suggereix un paper vertebrador d’aquest estil dins l’ecosistema del flamenc, un fet que ara queda recolzat per l’anàlisi de dades massives.
Humanitats digitals i preservació
El treball representa la primera anàlisi computacional a gran escala realitzada sobre textos flamencs. La seva publicació obre una via dins les humanitats digitals per a l’estudi de la música tradicional mitjançant mètodes quantitatius. Els autors assenyalen que l’aplicació de la intel·ligència artificial al patrimoni cultural immaterial, reconegut per la UNESCO, ofereix noves eines per a la seva preservació i comprensió. L’estudi conclou que aquest enfocament complementa la recerca qualitativa clàssica i proporciona una nova perspectiva sobre l’evolució cultural basada en l’evidència de les dades.
