Aquest dissabte, 17 de gener de 2026, la galeria Mad is Mad de Madrid inaugura l’exposició col·lectiva La isla de la resistencia. La mostra, comissariada per M. Ángeles Atauri, reuneix obra de set artistes vinculats a Mallorca: Toni Alcover, Marisa Aldeguer, Lola Huete, Jaime Colorao, James Lambourne, Paula Yubero i la mateixa Atauri. La proposta es planteja com una resposta visual i conceptual davant la transformació demogràfica i econòmica de les Illes Balears, i romandrà oberta al públic fins al 18 de febrer.
Una mirada crítica des de la perifèria
El relat curatorial de La isla de la resistencia s’articula al voltant de l’oposició entre l’art contemplatiu i les dinàmiques del turisme massiu i l’especulació immobiliària. Segons la tesi de l’exposició, el grup d’artistes participants busca desmarcar-se del circuit de galeries comercials que, segons el text de presentació, prioritzen l’art d’inversió i les grans dimensions. La mostra a la capital espanyola pretén traslladar una visió de Mallorca allunyada del soroll mediàtic i centrada en la relació directa amb l’entorn natural i el territori.
Els participants comparteixen, més enllà de l’estil o la tècnica, una residència o una vinculació estreta amb l’illa, amb “sa Roqueta”. El projecte agrupa tant creadors nascuts al Mediterrani com d’altres procedents del Regne Unit, Galícia o Barcelona, que han establert el seu centre d’operacions a l’arxipèlag.
Els perfils de la resistència
L’exposició presenta perfils de trajectòria diversa que convergeixen en l’ús de materials orgànics i l’observació del paisatge. James Lambourne (Londres, 1956), resident a l’illa des de la infància, aporta una obra multidisciplinària que inclou intervencions de land art. Lambourne utilitza elements com pedres, fusta i algas per crear formes geomètriques que funcionen com a llindars simbòlics. La seva proposta es descriu com un diàleg entre l’efímer i l’etern, amb una forta càrrega d’intervenció naturalista.
Per la seva banda, Toni Alcover (Sineu, 1961), llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, centra la seva producció recent en l’obra sobre paper i l’escultura. El seu procés creatiu està lligat als boscos propers al seu taller, establint l’arbre com a referència central del seu treball plàstic.
En l’àmbit de les arts aplicades i l’objecte, Marisa Aldeguer (Palma, 1954) presenta dissenys en vidre bufat. Aldeguer, que dirigeix la galeria MA Arte Contemporáneo, combina la direcció artística amb la creació pròpia, recuperant tècniques tradicionals del vidre. La seva obra s’elabora des d’un espai proper a la muralla de Palma.
Documentar l’invisible
La fotografia i el gravat també ocupen un espai central a la galeria madrilenya. Lola Huete (Barcelona, 1945), formada a l’Escola Massana, utilitza la càmera per aïllar fragments de la realitat illenca, evitant capturar els elements propis de la massificació turística. La seva mirada busca congelar una estètica atemporal, ignorant deliberadament les transformacions urbanístiques recents.
Des de la Serra de Tramuntana, Jaime Colorao (Santiago de Compostel·la, 1953) aporta una visió autodidacta. Colorao treballa des d’un taller a Valldemossa on practica el gravat, el collage i l’escultura, utilitzant un tòrcul cedit per compartir coneixements amb altres veïns. La seva obra es nodreix de l’aïllament i el so ambient de la muntanya.
El fil conductor generacional
La mostra incorpora una mirada externa i generacionalment distant a través de Paula Yubero (Madrid, 1997). La fotògrafa, llicenciada en Belles Arts per la Complutense i resident entre Madrid i Porto, actua com a nexe d’unió entre la resta de participants. El seu treball dins l’exposició consisteix a documentar els processos creatius dels altres artistes, capturant els seus espais de treball i els objectes quotidians que els envolten.
Finalment, Atauri (Madrid, 1965), comissària i artista, tanca el grup amb una obra vinculada als arbres singulars de les Balears i l’entorn de la Tramuntana, consolidant el discurs de retorn a la natura que vertebra La isla de la resistencia.
L’exposició a Mad is Mad planteja, en definitiva, si la creació artística pot mantenir-se al marge de les pressions del mercat i de la transformació agressiva del territori.
