Pep Brocal publica una novel·la gràfica sobre Caritat del Río, activista comunista i mare de l’assassí de Trotski, el 20 d’agost de 1940 a Mèxic. El còmic, titulat Caritat del Río. Veritats, mitges veritats i mentides, rastreja la biografia d’una dona polèmica que ha estat retratada com una figura fosca dins dels cercles revolucionaris i que va jugar un paper determinant dins de l’engranatge del comunisme internacional.
Una figura envoltada de mites i sospites
Quan Trotski va morir a mans de Ramón Mercader, els militants del POUM a l’exili mexicà van assenyalar immediatament la seva mare, Caritat del Río, com una peça clau de l’engranatge soviètic que havia planificat el magnicidi. La van descriure com una dona calculadora i fanàtica, capaç de sacrificar el seu propi fill per fidelitat a Stalin. Aquesta imatge ha quedat fixada en moltes de les versions que s’han escrit posteriorment sobre la seva figura.
El pròleg de Caritat del Río va a càrrec del filòsof Gregorio Luri, que fa més de vint anys que estudia la biografia de del Río. Segons Luri, cal revisar la lectura simplista basada en els testimonis dels poumistes exiliats, especialment els de Julián Gorkin. A diferència del relat més estès, la recerca de Luri apunta que Caritat del Río va intentar dissuadir el seu fill d’implicar-se en l’assassinat.
De senyora de Sant Gervasi a militant comunista
La vida de Caritat del Río va ser intensa i contradictòria. Va començar com una jove catòlica devota, amb inclinacions místiques. Més endavant, va viure com una dama de classe alta a Sant Gervasi, vestida segons les modes de París. Però va trencar amb aquest món quan va començar a relacionar-se amb els anarquistes barcelonins, que li van obrir la porta a un univers polític i vital molt diferent del que compartia amb el seu marit, a qui considerava pusil·lànime.
Va tenir relacions sentimentals intenses, va patir desenganys i va viure amb una radicalitat emocional i política que no deixava espai per a la moderació. Va ser una de les fundadores del PSUC i es va parlar d’ella com “la Pasionaria de Catalunya”. A diferència d’Ibárruri, però, Caritat del Río preferia actuar entre bastidors, assumint missions especials en diversos països.
Una militància total
Caritat del Río no va ser una mare convencional. Segons Luri, no mostrava gaire tendresa cap als seus fills, però exigia disciplina, educació i domini de llengües. Reservava l’afecte per als seus cavalls, els fills dels seus amics íntims i els seus néts. La seva militància la va portar a participar en accions arriscades a Europa i a Amèrica, com a part de les estructures comunistes internacionals.
Tot i el seu compromís absolut amb el comunisme, Caritat del Río no va mantenir una única fe política al llarg de la seva vida. Va canviar d’objecte de devoció diverses vegades, però sempre amb la mateixa intensitat. Cap al final de la seva vida, malalta i feble, es va arribar a preguntar si hauria estat més feliç dedicant-se al que més estimava de jove: cuidar cavalls.
Una biografia complexa, ara en vinyetes
Amb Caritat del Río. Veritats, mitges veritats i mentides, Pep Brocal s’endinsa en aquesta figura complexa amb voluntat de matisar el relat heretat. El còmic no evita la controvèrsia, però s’allunya de la caricatura. Tal com recorda Luri, Caritat del Río no era una mare que sacrifiqués els seus fills “en l’altar de la fe comunista”, tot i que tampoc no encaixava en el perfil de mare abnegada.
Brocal, autor amb una trajectòria consolidada en el món del còmic des de 1984, ha publicat en revistes com Cairo, Zona 84, El Manglar i suplements de La Vanguardia o El País. Guardonat com a autor revelació el 1995 al Saló Internacional del Còmic de Barcelona, entre les seves obres més recents destaquen Inframundo (2019), Libro de las bestias (2023) i Taxi (2024).
Ara, amb Caritat del Río, Brocal aborda una història marcada pel dogmatisme, la clandestinitat i el debat ideològic, en un format que, segons una de les amigues íntimes de Caritat del Río, l’hauria fet esclatar de riure si l’hi haguessin predit.
