L’anomenada violència digital contra les dones no és un fenomen marginal o anecdòtic a les xarxes socials, sinó una realitat estructural que funciona com un instrument de control i erosiona directament la qualitat de la democràcia. Segons l’informe de diagnosi presentat pel Ministeri d’Igualtat, aquest tipus d’agressions constitueixen una violació dels drets humans fonamentals que configura un continuum entre l’entorn digital i el món físic. L’estudi revela una prevalença crítica del problema: el 70% de les denúncies registrades en canals especialitzats, com el de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), corresponen a violència exercida contra les dones a través de les tecnologies de la informació.
Impacte en l’esfera pública i el silenciament professional
L’estratègia d’assetjament digital es dirigeix de manera desproporcionada cap a dones amb presència pública, especialment polítiques, periodistes i activistes. Les dades indiquen que el 73% de les dones periodistes i el 58,2% de les europarlamentàries han patit alguna forma de violència en línia. La naturalesa d’aquests atacs és marcadament sexista i sexualitzada, centrant-se en l’aparença física i no en la vàlua intel·lectual o el rendiment professional de les afectades.
Aquest assetjament busca una finalitat disciplinadora: minar la legitimitat de les dones i forçar-ne el silenci o la retirada de l’esfera pública. Aquest procés genera el que tècnicament es coneix com a “efecte desalent” (chilling effect), que empeny les dones a l’autocensura o l’abandonament definitiu dels espais digitals per por a les represàlies. Com a conseqüència, el debat públic s’empobreix en reduir el pluralisme, deixant les dones en una situació de “ciutadania de segona” amb una participació limitada en la vida política i social.
L’ecosistema de l’odi i la responsabilitat tecnològica
L’agressió digital no és espontània, sinó que s’articula mitjançant la denominada “manosfera”, un ecosistema internacional de misogínia organitzada que treballa per reforçar l’ordre patriarcal. Aquest entorn inclou subcultures com els Incels, els anomenats “artistes de la seducció” (PUA) o grups com MGTOW i plataformes com Forocoches. Aquests grups han desenvolupat un vocabulari d’odi específic, amb termes com “Charos”, “Feminazis” o “TDS PTS”, dissenyats per deshumanitzar les dones a través de la cultura del clic.
L’informe és especialment analític amb el paper de les empreses tecnològiques. El model de negoci de les grans plataformes, basat en l’economia de l’atenció i dissenys addictius, afavoreix la propagació de l’odi. Els algoritmes sovint premien la polarització i el contingut extremista per sobre de la seguretat dels usuaris, un procés de degradació dels serveis digitals que l’informe anomena enshittification. A més, existeix una falta de diversitat i representació femenina en el disseny d’aquests algoritmes i en la governança tecnològica, fet que perpetua els biaixos de gènere en la infraestructura digital.
Vulnerabilitat des de la infància i tipologies d’agressió
L’exposició a la violència digital contra les dones comença en edats molt primerenques. A l’Estat espanyol, l’edat mitjana d’accés al primer telèfon mòbil se situa en els 10,8 anys. Un 31,9% dels menors manté els seus perfils a les xarxes socials de forma pública i el 75% dels infants d’entre 1 i 12 anys supera el límit recomanat de temps davant les pantalles. En aquest context, 1 de cada 5 nenes a la Unió Europea pateix algun tipus d’abús sexual en línia.
Les tipologies d’atacs són diverses i van des de l’assetjament i les amenaces de mort o violació (que han patit el 46,9% de les europarlamentàries) fins a la violència sexual digital. Aquesta última inclou la pornografia sintètica, la difusió d’imatges íntimes sense consentiment o l’ús de deepfakes per al descrèdit públic. També s’identifiquen atacs a la privacitat com el doxxing (revelació de dades personals) o l’ús de programari espia (spyware) per al seguiment i control de les víctimes.
Un full de ruta per a la seguretat digital
Davant d’aquest escenari, l’informe proposa un diagnòstic estratègic que aposta per un “continuum legal”, tractant jurídicament la violència online com una extensió de l’offline i aplicant-hi les mesures del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere. Es reclama una diligència reforçada per part de les grans tecnològiques, exigint-los responsabilitat sobre els continguts que amplifiquen i una transparència algorítmica real mitjançant auditories externes.
Entre les solucions concretes, es proposa la implementació de sistemes obligatoris de verificació d’edat per protegir els menors, seguint els models d’Austràlia o França, i la creació de mecanismes àgils per a la retirada de continguts il·lícits. Finalment, es posa l’accent en la coeducació per desnormalitzar les narratives de la manosfera i en el foment de competències digitals i vocacions tecnològiques en nenes, sota el marc del tecnofeminisme, per garantir que la igualtat en l’espai digital sigui una realitat tangible i no només un propòsit institucional.
