En una conversa íntima i reveladora facilitada pel Teatre Principal de Palma, el director Roberto G. Alonso despulla la seva nova producció de La voix humaine. Lluny del costumisme clàssic, Alonso ens endinsa en una psique fracturada on el silenci crida i la dansa es converteix en el mirall de la ràbia. Una peça periodística que recull el testimoni directe d’una de les apostes més arriscades de la temporada.
Dins les entranyes del Teatre Principal de Palma, allà on les veus ressonen amb una veritat diferent, el director Roberto G. Alonso s’ha assegut per explicar què s’amaga darrere les cortines de la seva nova producció de La voix humaine. No és una entrevista qualsevol; és un document generat pel mateix Teatre Principal per apropar l’espectador a la gènesi d’un muntatge que promet no deixar ningú indiferent els propers divendres 24 i dissabte 25 d’abril. Alonso parla amb una claredat que gairebé fa mal, disseccionant la fragilitat humana amb la precisió d’un cirurgià que coneix bé la ferida.
Un mirall del món interior
Des del primer moment, Alonso deixa clar que la seva intenció no és quedar-se en la superfície d’una simple ruptura amorosa. El seu interès radica en el que passa dins, en el sotrac invisible. “Ehm, aquesta veu humana que veureu al Teatre Principal és una veu humana que vol reflectir una mica més, eh, tot el món interior d’aquesta dona que està a punt de ser abandonada pel seu amant”, comença explicant el director. No és només el relat d’un adéu, sinó la crònica d’un desmuntatge vital.
La protagonista, atrapada en el darrer fil que la uneix a l’altre, s’enfronta a l’abisme de la solitud. Alonso remarca la cruesa d’aquest procés, on ella ha de “deixar enrere tota la vida que han tingut, eh, en comú”. És en aquest punt on la tragèdia s’intensifica, ja que aquesta vida compartida no era una estructura sòlida, sinó una construcció feta de retalls. “Vida que ha sigut vida de moments perquè ella és la amant”, confessa Alonso amb una franquesa que situa el lector immediatament en la posició vulnerable de la dona.
El verí de la dependència
La visió del director sobre el vincle que uneix els personatges és despullada d’idealisme romàntic. En la seva anàlisi per al Teatre Principal, Alonso identifica clarament la patologia que batega sota la música de Poulenc. “És una relació tòxica, és una relació de dependència, eh, l’un de l’altre”, afirma sense ambages. Aquesta dependència és la que manté la dona clavada al receptor del telèfon, esperant una redempció que no arribarà.
“Aquesta dona està en un moment desesperat de la seva vida”, continua Alonso, “i l’únic que li queda per acabar aquesta relació és aquesta trucada, aquesta darrera trucada que ell li farà”. El director ens convida a sentir la claustrofòbia d’aquell darrer contacte, l’angoixa de saber que, un cop es talli la comunicació, el buit serà definitiu. És una desesperació absoluta que es concentra en un aparell, en una veu que ja no li pertany.
L’alter ego: On la dansa agafa el relleu
Una de les revelacions més potents d’aquesta entrevista produïda pel Principal és la decisió de desdoblar la protagonista. Alonso no en té prou amb la veu cantada per expressar el cataclisme emocional de l’obra. “En aquesta ocasió no només veurem a la cantant. A més a més hi haurà una ballerina, una ballerina que interactuarà durant tota l’espectacle, durant tota l’òpera”, explica amb entusiasme.
Aquesta ballerina no és un mer ornament estètic, sinó “un alter ego d’aquest personatge que es dóna, que es desdobla”. La dansa esdevé el canal per on circula tot allò que la paraula no gosa pronunciar o que la veu, per convencions o per por, ha de callar. “Ens reflexa tots aquests sentiments que mentre ella està parlant amb el seu amant no li pot mostrar que té, però que estan passant pel seu cap”, detalla el director.
És el triomf de l’expressió física sobre el discurs verbal. Alonso ho sintetitza així: “És a dir, tota aquesta ràbia continguda, tota aquesta desesperació, tota aquesta impotència que té mentre està mantenint la conversa amb el seu amant la veurem reflectada i reflectida en el, en el, en el personatge de la ballerina”. D’aquesta manera, l’espectador té accés simultani a la façana que la dona intenta mantenir al telèfon i a la tempesta devastadora que li trenca el cos per dins.
Més enllà del costumisme: Una òpera mental
En el seu camí creatiu, Roberto G. Alonso ha volgut allunyar-se de les representacions més tradicionals de La voix humaine. En lloc de recrear un saló d’època amb un realisme quotidià, ha optat per un viatge als llimbs de la consciència. “Llavors també crec que hem volgut donar-li un, una ambientació molt més poètica, psicològica i mental, i no pas tant costumista o, o del dia a dia, no és situacional”, reflexiona.
Aquesta aposta pel simbolisme i la interioritat és el que, segons ell, dóna la clau d’una nova lectura del clàssic. “Per tant té tots els ingredients perquè veiem una veu humana completament diferent”. No estem davant d’una simple crònica de desamor, sinó davant d’un paisatge on la ment es deforma sota el pes de la pèrdua.
Una ferida que encara sagna avui
Malgrat que l’obra té les seves arrels a mitjans del segle XX, Alonso sosté que el seu missatge no ha perdut ni un àtom de força. “Malgrat sigui una òpera que està escrita mitjans del segle passat, crec que té plena vigència avui en dia”, defensa amb vehemència. Per al director, les emocions que Cocteau i Poulenc van plasmar són universals i atemporals, perquè la vulnerabilitat davant l’abandó no entén de calendaris.
Finalment, en aquesta conversa enregistrada pel Teatre Principal, Roberto G. Alonso llança una invitació que sona a advertència o a mirall: “Us convidaria que vinguéssiu a veure-la perquè descobrireu coses que, que veureu que, que podeu trobar en algú que coneixeu o, espero que no, amb vosaltres mateixos”. És aquest exercici d’introspecció el que fa de la seva proposta una cita ineludible per a tothom qui vulgui entendre els plecs més foscos de l’ànima humana.
