La companyia de dansa LaMov torna a Inca el pròxim 29 de març per presentar la seva darrera producció, Don Juan, a la Sala Principal del Teatre Principal d’Inca a les 19:00 h. Després de la seva estada a la ciutat l’any 2023 amb el muntatge El Lago, la formació dirigida per Víctor Jiménez recupera un dels mites essencials de la literatura dramàtica per traslladar-lo al llenguatge del moviment contemporani. L’obra planteja una relectura dels arquetips clàssics a través d’una posada en escena que prioritza el contrast físic i la simbologia escènica.
Una coreografia sobre la dualitat del mite
La proposta coreogràfica de Víctor Jiménez s’allunya de la narració lineal per centrar-se en els conceptes abstractes que emanen de la figura de Don Juan. El muntatge explora la tensió permanent entre la llum i la foscor, utilitzant el cos de ball com a eix vertebrador d’una dramatúrgia que transita per l’amor, el desig i el conflicte.
Aquesta versió de Don Juan es defineix per la seva intensitat rítmica i per una construcció visual on l’exaltació del cos esdevé l’eina principal per descriure paisatges que van des de la pulsió vital fins a entorns més espectrals. La peça no busca replicar el text original, sinó extreure’n la càrrega simbòlica per adaptar-la a una sensibilitat estètica actual.
El nou rol de Doña Inés en l’escena
Un dels punts clau d’aquesta revisió és el tractament dels personatges femenins. En aquesta producció, la figura de Doña Inés se separa de la visió tradicional de passivitat que sovint l’ha acompanyada en les versions teatrals clàssiques. LaMov proposa una identitat més definida i una presència escènica pròpia per a aquest personatge, dotant-lo d’una autonomia que altera la dinàmica de poder a l’escenari.
Aquesta decisió artística s’integra en una estructura on els duels i els moments de gran desplegament físic serveixen per narrar la complexitat de les relacions humanes sense necessitat de recórrer a l’artifici verbal.
Sinergia entre moviment, música i espai
L’arquitectura de l’espectacle es recolza en la col·laboració de diversos llenguatges artístics. La partitura de Jorge Sarnago i el disseny escenogràfic d’Alberto Franco treballen en diàleg amb la coreografia per reforçar el caràcter contemporani de l’obra. L’escenografia actua com un marc que potencia la visibilitat de la tècnica dels ballarins, mentre que la música pauta una evolució marcada pels contrastos de ritme.
Amb aquesta peça, la companyia referma la seva línia de treball basada en la reinterpretació de grans clàssics, un camí que ja van iniciar amb títols anteriors i que ara porten de nou al Teatre Principal d’Inca per oferir una visió actualitzada de la tragèdia i el desig.
