UEP! Mallorca entrevista l’actriu mallorquina Lara Martorell, pionera a la televisió espanyola, icona de la visibilitat trans, i ara protagonista d’una obra teatral que aspira als Premis MAX i creua fronteres cap a Xile i els EUA. Enmig del tràfec de Los Angeles, on produeix el seu primer curtmetratge, Martorell ens parla sense filtres de teatre, cinema, discriminació, retorns i ferides.
“Estic on fire”: Los Angeles, cine i un curtmetratge amb sorpresa
Lara Martorell es mostra directa, entusiasta, disposada a explicar-ho tot: “ A Los Angeles estic produint el meu primer curtmetratge, Scars. Té un final amb un plot twist que ningú no s’espera”. L’actriu mallorquina, que ha escrit múltiples guions, aprofita el seu pas per Hollywood per construir una xarxa de contactes que li permetin “contar les històries que realment m’agraden”.
Confessa que s’ha tornat difícil sorprendre-la com a espectadora: “Veig un thriller i ja sé el gir de guió. El cinema ha perdut això. I a mi m’agrada que em deixin amb la boca oberta”. Per això crea, per això produeix. I tot, des d’una ciutat on “levantar un curt és molt més fàcil que a Espanya”.
“Jo no vull que em donin papers per ser trans, vull que me’ls donin per ser una bona actriu”
– Lara Martorell
¿Quién matará a Mesalina?: un viatge emocional entre el purgatori i Oscar Wilde
L’estrena teatral de ¿Quién matará a Mesalina? ha marcat un abans i un després en la trajectòria de Martorell. Escrita i dirigida per Jeroni Obrador, amb textos de Wilde, la proposta es basa en un monòleg intens, d’hora i mitja, on Lara interpreta una Salomé múltiple: “No és una dona. És totes les dones. La nena, l’enamorada, la manipuladora, la presentadora de televisió, l’emperadriu del purgatori…”.
“És una bogeria actoral, un desgast físic i emocional bestial. Et tornes una mica boja”, reconeix. Però també és un gaudi: “Cada vegada que la faig, surt millor. A cada funció sento que milloro”.
Des del Claustre de la Bona Aventura a Llucmajor fins al Teatre de Santanyí, l’obra ha estat rebuda amb ovacions. L’obra, explica, “va camí de Chicago, d’Edimburg. Ara anem a Xile. I estem preseleccionats per als Premis MAX”.
Visibilitat i frustració: “No estic demanant favors, estic demanant feina”
Una part clau de l’entrevista gira entorn la situació de les actrius trans al cinema espanyol. “No em sent discriminada, però sí exclosa”, diu. “Aquí falta imaginació. Una dona trans només pot fer de dona trans. Però quan un home fa d’assassí, no ho és, no?”.
La crítica és clara: “No tenim accés als papers de dona cis. I els pocs rols de trans encara els donen a dones cis o a homes amb perruca”. Reivindica el seu dret a interpretar, sense quotes ni concessions: “Jo no vull que em donin papers per ser trans, vull que me’ls donin per ser una bona actriu”.
Repassa la seva trajectòria: de Servir y proteger, on va ser la primera actriu trans amb un rol estable en una sèrie diària, fins a Veneno, Sicília sense morts, Machos alfa. “Vaig obrir una porta, i després vam desaparèixer de les ficcions”.
“El bullying ha desaparegut. Ara, tothom em diu que és el meu fan número u. Tothom em fa la ola pel carrer”
– Lara Martorell
Tornar a Mallorca, allà on tot començà
Lara va començar a fer teatre a Palma, a Ses Voltes i al Teatre Sans. Però va haver de marxar: “Vaig patir assetjament quan vaig fer la transició. Sentia que aquí no hi havia res per a mi”. Avui, la situació és ben diferent.
“El bullying ha desaparegut. Ara, tothom em diu que és el meu fan número u. Tothom em fa la ola pel carrer”. Assegura que no guarda rancor: “M’he apiadat de la seva crueltat. Els he tancat la boca demostrant-los que no sabien res”.
Té família a Mallorca, i hi torna. “Després de Xile aniré. Mallorca és the best place to be”, diu somrient. Tot i així, reconeix que li agrada viure a Astúries, on ha comprat un pis que està reformant.
La cara fosca de Hollywood: visats, soledat i ruptures
L’alegria de viure a Los Angeles no és completa. L’obtenció del visat va ser “un malson”: “Amb Trump, em van posar moltes pegues. Documents que ja havia entregat, me’ls tornaven a demanar. Amigues meves trans no el van aconseguir”. Ella ho va aconseguir per les nòmines que va poder acreditar, i pel seu currículum: “Cartes de directors nominats a l’Oscar. Això no t’ho poden negar”.
Però, emocionalment, va ser un període duríssim. “Vaig arribar pensant que em casaria. Ha estat un dels moments més durs de la meva vida”. Explica com va trencar amb la seva parella poc després d’instal·lar-se. “La distància li va fer veure que potser no m’estimava. I jo sí que l’estimava, molt”.
Ara, centrada en ella, assumeix el dolor amb serenitat: “Encara l’estim, però prefereixo no tenir contacte. Ara estic per mi”.
“Jo no treball per una etiqueta”: reflexions sobre el món trans i la cultura Woke
Martorell no té pèls a la llengua: “No hi ha diversitat real. Es veuen dues o tres cares a la tele i ja. Valeria Vegas, Samantha Hudson… I prou”.
Reconeix que no hi ha tantes actrius trans formades com per sostenir protagonismes, però també critica que molts papers s’atorguin només per “la quota”. “Jo prefereixo no treballar abans que ser el cupo de diversitat. No vull regals. Vull mèrit”.
Amb tot, no es rendeix: “Estic fent càstings als Estats Units. El 90% són per a dones cis, però almenys allà puc optar-hi. Aquí, ni això. És trist que s’avaluï si una dona trans és ‘passable’ com a dona cis. Aquest concepte, Cispassing, és horrible”.
Una veu necessària
Amb ¿Quién matará a Mesalina?, Lara Martorell no només interpreta. Fa una declaració. Com a actriu, com a dona, com a professional que ha lluitat contra la invisibilitat, les etiquetes i el dolor.
Des de Mallorca fins a Los Angeles, passant pels escenaris de mig món, la seva veu no demana favors. Exigeix espai. Amb talent, constància i passió.
