El cartell és immillorable. El protagonista, Chano Domínguez, un virtuós, genuí i únic pianista que celebra 45 anys d’art compartit amb el públic. La companyia sobre l’escenari extraordinària. Maritirio i Mariola Membrives posen la veu. Horacio Fumero al contrabaix, Guillermo McGill a la bateria i, a la guitarra Raul Rodríguez. L’horabaixa del diumenge no pot presentar-se millor pels amants del jazz.
El Principal ha anat omplint-se des de les 17.30h per començar puntual sense un sol seient buit. S’apaguen les llums. Silenci. Entra el mestre. Aplaudiments. Sense badar un instant, pren seient i fa sonar les primeres percussions de corda que, des del primer instant m’abracen, m’apleguen, m’envolten i no em deixen parar de mirar les mans de Chano Domínguez.
No sé si és la situació de la meva cadira, des d’on puc veure perfectament com fa ballar els seus dits vertiginosament sobre les tecles. Però aquests moviments em captiven durant el que per a mi no són ni dues clucades d’ull, però que sembla ser que ja ha tocat tres peces. Ho ha fet tot seguit, sense pauses. Ha posat el llistó altíssim. Tan alt com les expectatives del cartell. Tan alt que fa difícil mantenir-ho. Parafrasejar Paco de Lucia amb el piano, i fer-ho amb la capacitat de bocabadat el públic mentre no deixa de mirar com balles amb els dits, està en les mans de molts pocs.
Però l’espectacle que en cap moment ha decaigut. Domínguez va presentant els seus amics i companys d’escenari. Primer, només instrumental acompanyat de la resta de membres del seu consagrat trio. Després amb la darrera veu de dona que l’ha acompanyat. Esgarreidora, passional. Posteriorment s’uneix la guitarra per acabar d’unir el jazz i el flamenc de manera tan evident com colpidora. I, finalment, Martirio entra a escena. La diva, emperò, és capaç de captar el focus el just i necessari per mostrar que, tot i merèixer ser-ho, avui la protagonista no és ella. És ell. Acaben amb tres cobles seguides.
Ha passat una hora i mitja. I per a mi, han estat 15 minuts. El Jazz Voyeur Festival ho ha tornat a fer. I ens ha delectat amb un horabaixa de diumenge de bona música. Un horabaixa inoblidable pels amants de la música en un teatre Principal que ha acabat totalment dret i trencant a mamballetes amb expressions facials que han anat des de la fascinació a la incredulitat per haver viscut un espectacle com aquest. Chano torna a l’escenari, comença sol i s’uneix a la fi de festa tots els que ens han fet estimar la música en els darrers 90 minuts. Esperem que quan en faci 50, o abans, Chano torni. Allà estarem.
Foto: Luca Rocchi
