L’escena artística de Mallorca bull, però sota la superfície de vernís i les inauguracions amb vi d’honor s’amaga una realitat de precarietat estructural que ha fet explotar la paciència dels creadors. A l’ull de l’huracà es troba Rosie Nguyen, una artista vietnamita que, després de quatre anys residint a l’illa, ha decidit canviar els pinzells per l’activisme. No es tracta d’una queixa a l’aire, sinó d’un moviment organitzat que posa xifres a l’abús: la cultura del “tot és gratis” per a l’artista. Seiem amb ella per desgranar una lluita que ja suma més de 128 veus i que pretén sacsejar les institucions des dels fonaments.
El passat policial i la necessitat d’investigar
Rosie no és una artista convencional. El seu rigor a l’hora de recollir dades té un origen sorprenent que explica la seva tenacitat.
“Soc pintora vietnamita i porto gairebé quatre anys desenvolupant la meva carrera a Mallorca”, explica amb una veu que barreja la dolçor de l’artista amb la fermesa de qui ha vist molt món. “Abans de ser policia, vaig treballar en un banc, vaig fer màrqueting i vaig estudiar finances. Vaig treballar de policia durant més de set anys al Vietnam. Per això m’agrada fer investigacions, i l’enquesta és part de la meva feina. Ara tot té sentit, no?“.
Aquesta mentalitat analítica és la que l’ha portat a no conformar-se amb la frustració individual. “En els meus primers tres anys he fet dotze exposicions individuals i més de quaranta de col·lectives. Això em va permetre conèixer el sector des de dins. He viscut experiències positives, però també he vist com molts artistes treballen sense remuneració. Per això vaig decidir no parlar només des de la meva experiència personal, sinó recollir dades col·lectives”.
“No només no cobrem, sinó que a més assumim despeses enormes de la nostra butxaca. I això no és sostenible”
– Rosie Nguyen
La radiografia de la precarietat: dades que fan mal
El que va començar com una sospita s’ha convertit en un clam documentat. Rosie ha liderat una enquesta que ja compta amb 128 respostes d’artistes de tota l’illa, i els resultats són, segons les seves pròpies paraules, “devastadors”.
“La pregunta fonamental és: cobrem els artistes per exposar el nostre treball en espais públics i institucionals o treballem gratis? La resposta que estic veient en les dades és devastadora: la gran majoria no cobra”. Les xifres que aporta Rosie no deixen lloc a dubtes:
- El 56% dels enquestats afirma que mai ha rebut honoraris per exposar en espais públics en els darrers tres anys.
- En esdeveniments institucionals com la Nit de l’Art, el 66,7% no va rebre cap compensació econòmica.
- “No només no cobrem, sinó que a més assumim despeses enormes de la nostra butxaca. I això no és sostenible”.
Aquest model, segons l’anàlisi de Rosie, crea una exclusió sistèmica on només poden sobreviure aquells que tenen altres fonts d’ingressos o estalvis, convertint l’art en una activitat condicionada per la capacitat financera i no pel talent.
El “xantatge subtil” de les institucions
Un dels punts més punyents de l’entrevista és la denúncia del tracte que reben els artistes per part dels ajuntaments i centres culturals. Rosie parla d’un sistema que s’aprofita de la vocació.
“Els artistes hem permès aquest abús institucional per tal d’accedir a espais expositius. Acceptem les mateixes condicions: si vols exposar, aquí tens l’espai, però tu ho organitzes tot. És un xantatge subtil. Si dius que no, un altre dirà que sí. Si exigeixes honoraris, et diran que ets difícil o poc col·laborativa“.
L’artista assenyala una realitat irònica: l’únic consistori que li ha pagat honoraris dignes ha estat el d’un poble petit. “L’únic ajuntament que em paga és l’Ajuntament de Calvià. Són 200 euros per una exposició individual, però és un reconeixement”. En la resta del sector, el panorama és fosc: institucions que no tenen contractes clars, pagaments que es retarden més d’un any i galeries privades on l’artista, en lloc de ser el creador protegit, es converteix en el client.
“Si un ajuntament organitza una exposició, ha de pagar als artistes. Si no pot pagar, que no faci exposicions”.
– Rosie Nguyen
Unió de Creadors de Mallorca: buscar solucions, no només queixes
Davant d’aquest panorama, Rosie no s’ha quedat de braços plegats. El següent pas és la creació de la Unió de Creadors de Mallorca, una associació que ja compta amb 47 artistes actius i que busca una estructura legal per dialogar amb el Consell de Mallorca.
“No volem només queixar-nos, volem solucions concretes amb dades i propostes específiques”, afirma amb determinació. Les seves demandes són clares i directes:
- Honoraris mínims obligatoris: “Si un ajuntament organitza una exposició, ha de pagar als artistes. Si no pot pagar, que no faci exposicions”.
- Contractes clars: Especificar què es paga, quan es paga i quines despeses cobreix la institució.
- Pagaments puntuals: “Que paguin en un termini raonable, no un any després”.
- Estatut de l’Artista: Reconeixement legal de l’art com a feina professional, no com un hobby.
“No demanem favors, demanem dignitat laboral bàsica”. Rosie té previst realitzar quatre fòrums participatius a Palma, Inca, Manacor i Son Servera per acabar de dissenyar aquestes propostes i presentar-les formalment a les autoritats.
La pintura com a refugi: la cara de la gent
Malgrat el seu vessant de lluitadora social, Rosie Nguyen no oblida la seva essència: la pintura. Els seus quadres són el reflex d’una observadora minuciosa de la realitat mallorquina.
“Pinto retrats i la naturalesa d’aquí, de Mallorca. M’agrada llegir la cara de la gent, per això m’agrada fer retrats“. Aquesta pulsió per entendre l’altre, sigui a través del pinzell o de l’enquesta sociològica, és el que dona sentit a la seva obra.
De cara al futur immediat, Rosie té previstes diverses cites importants. El mes que ve participarà en una exposició col·lectiva anomenada “Dones” a Portocristo, coincidint amb el mes de la dona. També prepara una exposició a Muro, un poble que considera la seva “segona família” a l’illa. “Quan em vaig mudar a Mallorca, el primer poble on vaig arribar va ser Muro. Tinc molts amics allà”.
Tot i això, reconeix que enguany la seva prioritat és una altra: “Aquest any vull concentrar-me en aquest projecte de l’associació, així que tindré menys exposicions. La meva dignitat val més”. La policia que va venir del Vietnam per ser artista ha acabat trobant a Mallorca el cas més important de la seva carrera: la defensa de la supervivència de tot un col·lectiu.
