La galeria BALAZSI de Palma presenta, des d’aquest 6 de febrer i fins al 6 de març de 2026, dues exposicions individuals simultànies que comparteixen un origen geogràfic i conceptual: l’arxipèlag suec. Lluny de la representació bucòlica o turística de la natura, els artistes Matthias van Arkel i Björn Wessman proposen una immersió en l’experiència física del paisatge com a motor creatiu. No es tracta de pintar el que es veu, sinó de traslladar al llenç —o a la silicona— les condicions climàtiques, la llum i la resistència dels materials que conformen el seu entorn de treball.
La silicona com a registre geològic
En la proposta Ankarudden, Matthias van Arkel trenca amb la pintura tradicional mitjançant l’ús de la silicona pigmentada. L’artista, que ha establert el seu nou estudi a la localitat que dóna nom a la mostra, utilitza aquest material industrial per generar el que ell denomina pinzellades físiques. El procés descrit per la galeria evita el romanticisme de la inspiració sobtada: és una combinació de preparació tècnica i execució intuïtiva.
Van Arkel barreja, estén i dóna forma a la silicona —sovint utilitzant un molí de rodets— per crear elements que posteriorment selecciona, talla i acobla. Aquesta metodologia converteix l’obra en un objecte sòlid i durador, on cada capa manté la memòria de la seva construcció. La silicona permet un enfocament que oscil·la entre la pintura i l’escultura, generant una tensió cromàtica que busca emular no la imatge del paisatge, sinó la seva estructura i les seves forces. Totes les obres, excepte una, han estat creades específicament per a aquesta exposició a Palma.
El jardí com a pintura tridimensional
Per la seva banda, Björn Wessman presenta Vindö – Eolian Island, una sèrie que neix de l’observació directa de l’illa sueca on resideix. Per a Wessman, l’entorn és un “collage expandit” format per fragments de llum, reflexos i vegetació. L’artista explica que la seva aproximació comença amb la caminada i l’absorció de l’entorn, utilitzant referències fotogràfiques només com un punt de partida inicial abans de dirigir-se cap a una abstracció orgànica.
Una de les peces centrals, Primavera, tradueix el jardí japonès situat fora del seu estudi. Wessman defineix aquest espai natural com “la meva pintura tridimensional”, un concepte que alimenta la seva pràctica sobre el llenç. La seva tècnica, hereva de l’expressionisme i amb ressonàncies d’artistes com Pierre Bonnard o Peter Doig, utilitza el color com a substància emocional i espacial. Els boscos verds esdevenen camps grocs i l’aigua es manifesta a través de vibracions cromàtiques intenses, cercant que l’experiència física del paisatge envolti l’espectador en una espacialitat immersiva.
Ambdues propostes coincideixen a entendre el territori no com un motiu estàtic, sinó com una condició activa modelada pel vent i la llum, que l’artista ha de reconfigurar intel·lectualment i materialment dins l’estudi.
