La transició de la partitura a la pàgina impresa no és sempre un camí directe, però en el cas d’Agustí Busom (Barcelona, 1975), sembla una evolució orgànica de qui ha passat dècades observant el món des de la penombra dels estudis de gravació. El músic i productor, conegut per projectes d’assaig sonor com Arbre o Sohn, debuta en la literatura amb ‘Apuntaires’ (Tushita Edicions), un volum que hibrida la poesia, el dietari fragmentat i la imatge. Amb un pròleg d’Empar Moliner, l’obra es postula com un mapa de referents on la domesticitat més absoluta conviu, sense jerarquies, amb les grans figures del panteó cultural del segle XX.
La gènesi del desordre madur
Busom no construeix un llibre de poemes convencional, sinó que articula un dispositiu de memòria. L’autor parteix de la premissa que “enmig del tot sempre hi cap una escletxa”, i és precisament en aquesta fissura on instal·la el seu relat. L’obra s’estructura sota una tesi quasi física: començar amb un “cop de puny sobre la taula” que escampi les fitxes —els records, les influències, les pors— per després anar recollint-les i buscant-ne les òrbites comunes.
El text transpira una mena de saudade filtrada per l’estètica de la Polaroid. No es tracta d’una nostàlgia paralitzant, sinó d’un exercici de fixació de la realitat. Les referències a John Lennon, Bill Murray, Andy Warhol o David Bowie no operen com a tòpics de màrqueting cultural, sinó com a coordenades personals que l’autor utilitza per mesurar el seu propi entorn. Per a Busom, una cançó de John Cale o un riff de John Bonham tenen la mateixa entitat física que els gats que corren per casa o la humitat relativa de l’aire.
La llar com a espai de resistència
Un dels eixos més sòlids d’’Apuntaires’ és la reivindicació de la intimitat. Hi ha un trencament clar entre l’exterior —el ciment, el transport, la gent, el soroll mediàtic— i l’espai propi. L’autor descriu el retorn a casa com un canvi de ritme, un ritardando necessari on el silenci i el vi esdevenen eines d’anàlisi. En aquest sentit, el llibre és un elogi a la “felicitat petita”, aquella que s’escapa de les grans narratives institucionals per refugiar-se en el detall mínim: unes sabates que es treuen, un llibre que es llegeix fins que el son venç.
L’enfocament de Busom és, en essència, el d’un observador que es despulla “sense cap por”. Aquesta nuesa intel·lectual permet al lector entrar en un univers on el caos no és un enemic, sinó la matèria primera. Com bé assenyala Moliner, el llibre és una continuació ambiental dels seus treballs musicals, on l’escriptura funciona com una preqüela o una extensió de la composició.
L’objecte com a diàleg visual
L’obra no s’entendria sense la col·laboració d’Anna Galí, responsable de les fotografies que dialoguen amb els textos. No són il·lustracions accessòries; són captures de llum que fixen els marges de la narració. Mentre Galí dispara, Busom escriu, establint una simbiosi on la imatge i la paraula es retroalimenten. Aquesta mirada compartida reforça el caràcter col·lectiu de l’amor i la creació que recorre tot el volum.
‘Apuntaires’ acaba sent un tractat sobre el temps que pesa i la necessitat de mirar-se’l amb una certa distància, gairebé fent-se l’ignorant per poder sobreviure a la seva brutalitat. És el debut d’un creador polifacètic que, després d’anys de registrar sons, ha decidit que ja era hora de fixar les paraules.
