La plataforma Filmin estrena el pròxim 13 de març Las flores del silencio, l’òpera prima del director Will Seefried que s’endinsa en la gènesi de les anomenades “teràpies de conversió” a l’Anglaterra de la dècada de 1920. La pel·lícula, protagonitzada per Fionn O’Shea (Normal People) i el guanyador del BAFTA Robert Aramayo (I Swear), articula un relat sobre la persecució patològica de l’homosexualitat a principis del segle XX i els mecanismes institucionals utilitzats per intentar suprimir el desig entre persones del mateix gènere.
L’obra de Seefried no es limita a la recreació històrica d’un romanç d’època, sinó que proposa una anàlisi sobre com la societat britànica de postguerra va catalogar la diversitat sexual com una malaltia corregible. La trama segueix el vincle que s’estableix entre un novel·lista i el seu infermer psiquiàtric en el context d’unes sessions mèdiques pautades amb l’objectiu de “curar” el pacient.
El context de les teràpies de conversió
L’origen del projecte es troba en la investigació de Seefried sobre uns procediments mèdics que es van instaurar als anys vint i que, en diverses formes, varen persistir fins a la dècada de 1970. En aquell període, l’homosexualitat s’abordava des d’una vessant purament clínica i patològica. El sistema sanitari emprava mètodes que anaven des de tractaments de xoc i l’ús de fàrmacs per anul·lar la libido, fins a teràpies de reeducació conductual destinades a forçar l’heterosexualitat.
La producció posa el focus en la resistència interna dins aquests centres. Segons el material de recerca del director, el paper de les infermeres, moltes d’elles dones racialitzades, va ser clau en la creació de xarxes de suport amb els pacients, qüestionant des de la pràctica quotidiana la legitimitat d’uns tractaments basats en la crueltat experimental.
La recerca d’un llinatge històric
El guió de Las flores del silencio neix d’una inquietud personal del director sobre la persistència de la culpa en la narrativa queer contemporània. Seefried planteja que, malgrat els avenços socials, els missatges derivats d’aquestes pràctiques històriques encara resideixen en l’imaginari col·lectiu. La pel·lícula funciona, doncs, com una eina per connectar el present amb un passat que sovint s’ha intentat invisibilitzar o presentar com un fenomen modern.
Tot i que el director defineix el film més com una representació artística que com una fotografia documental exacta, la base històrica és el pilar que sosté la narració. L’objectiu és oferir context a la realitat actual a través de l’exploració de les estructures psiquiàtriques que, fa tot just un segle, operaven amb total impunitat sota el paraigua de la ciència oficial.
Trajectòria de Will Seefried
Will Seefried arriba a la direcció de llargmetratges després d’una formació multidisciplinària a la Tisch School of the Arts de la Universitat de Nova York. Amb experiència prèvia com a actor en produccions com True Blood o The Deuce, Seefried ha consolidat el seu llenguatge visual a través de curtmetratges com 20 Years i Homesick. Amb aquest debut, el cineasta confirma el seu interès per temàtiques que vinculen la identitat amb el pes de la història social i institucional.
