Tants d’anys de treballar en això de contar coses i encara hi ha moments que peco d’ingenu. M’he acreditat per a la gala de clausura de l’Atlàntida, tenia curiositat per saber com era l’ambient, quin pelatge es movia, com es respirava. Però sorpresa: una vegada que he accedit al recinte, he estat apartat (com la resta de redactors d’altres mitjans) de la faràndula, dels protagonistes, d’allò que anàvem a viure i a contar.
Hem estat dirigits a una balconada del pati de la Misericòrdia on podíem mirar què passava al pati, de drets i si guaitàvem. Tot feia pensar que una vegada acabada la cerimònia, a partir de les 21 hores, ja podríem baixar al pati per veure la pel·lícula i el concert.
És a dir, que de poder contar el que es viu, l’ambient, fer preguntes… estar a prop de la realitat… res de res.
La majoria dels presents hem mostrat el nostre rebuig a aquesta situació i ens han fet saber que… oh sorpresa, així ho havien decidit des de “Casa Real”. Jo he marxat.
I és que aquest estiu, com molts d’altres, Mallorca sembla un plató o una passarel·la. A la ficció, les parelles ell fa esport i ella dirigeix clubs de lectura o col·leccions d’art; durant l’estiu a Mallorca sembla que la parella real fa el mateix: un va embarcat i l’altra va al cine, fomentant aquest classisme ranci, uns arquetips i uns rols superats per la societat civil.
L’Atlàntida ha superat, i de molt, qualsevol expectativa de ser un simple festival de cinema: omple de música i gent Ciutat i presenta a diversos escenaris estrenes que tardarem mesos a poder veure als circuits comercials, si és que hi arriben. L’Atlàntida no és responsable, o sí, del que avui (i sembla que altres anys) ha passat a la Misericòrdia. La meitat dels que hem pujat a la balconada ja érem republicans; l’altra meitat hi han tornat de cop.
