Laura Miró Bonnín no és només una historiadora; és una detectiva de l’ànima d’una Mallorca que molts voldrien oblidar. Amb el seu darrer llibre, posa cara i veu a personatges que van habitar els marges de la societat: en Nicolau Marieta i na Simona. Una conversa profunda sobre l’estigma, la identitat xueta i la valentia de ser diferent quan tot l’entorn t’empeny al silenci.
Dos personatges de la Mallorca que es perd
Quan Laura comença a descriure les figures que han centrat la seva darrera recerca, no parla de grans reis ni de generals, sinó de personatges populars que formen part de l’imaginari col·lectiu, tot i que moltes vegades des del menyspreu o la mofa.
“En Nicolau Marieta i na Simona són dos personatges que van ser molt populars a Mallorca. En Nicolau, diguéssim, més a Palma. Però na Simona també als pobles, especialment a Sa Pobla, encara que ella vivia a Palma, perquè feia de venedora ambulant i anava pels pobles i tot això”. La Laura recorda com aquestes figures no són només noms en un paper, sinó part d’una Mallorca que s’està esvaint: “Són dos personatges d’una Mallorca que ja s’ha perdut o s’està perdent. Perquè abans hi havia aquests personatges populars que tothom coneixia”.
La connexió entre ambdós no és casualitat. Comparteixen un llinatge i una zona geogràfica, però sobretot una condició: “Són dos personatges que comparteixen la seva condició xueta, com ens indiquen els seus llinatges i també el fet que visquessin per aquella zona”.
La “Marieta”: icona de la dissidència de gènere
D’entre els dos, en Nicolau Marieta brilla amb una llum especialment tràgica i fascinant. La Laura relata com la seva figura ha estat rescatada fins i tot per col·lectius que hi veuen una referent de lluita. “En Nicolau Marieta és un personatge del qual se’n sent parlar molt… Molta gent a casa seva n’ha sentit a parlar o que qualcú li ha dit: ‘Sí, perquè hi havia en Nicolau Marieta'”.
La descripció física que en fa la Laura, basada en els testimonis i la premsa de l’època, és gairebé cinematogràfica: “Gairebé tothom et diu que anava vestit amb una bata grisa, que duia calcetins, que anava maquillat i que duia un pentinat així una mica, diguéssim, femení, responent als rols de gènere d’aquella època”. En Nicolau es movia per Palma desafiant les normes establertes, una presència que ha perviscut més que la de na Simona: “En Nicolau sí que és una persona que crec que s’ha preservat més dins l’imaginari popular mallorquí”.
“Hi ha xuetes de tota classe… des de gent molt activista en el moviment obrer fins a gent que eren carlistes o tradicionalistes”
– Laura Miró Bonnín
Na Simona: la cançó del menyspreu
Si en Nicolau era la imatge de la transgressió a la ciutat, na Simona representava la dissidència que recorria els pobles. “Crec que de na Simona més poca gent sabia de la seva existència i quedava potser una cançoneta que deia una cosa així com: ‘Quina al·lota més mona, quina llàstima que sigui xuetona, na Simona’ “.
Aquesta rima, aparentment inofensiva, però carregada de verí segregacionista, va ser el fil d’Ariadna per a la investigació de la Laura: “Era una mica el que més es recordava i, de fet, va ser el que per una nota a peu de pàgina jo vaig començar també a indagar qui era aquesta Simona”.
L’estigma: ser xueta o ser “diferent”?
Un dels punts clau de la conversa és esbrinar què pesava més en el rebuig social que patien: la seva sang o la seva conducta. La Laura ho té clar, tot i la prudència de l’historiador: “De na Simona no puc corroborar cent per cent la seva sexualitat… però crec que tots dos varen patir molt més estigma per ser dissidents dins els rols de gènere que hi havia en aquella època que per ser xuetes”.
Explica que, a mitjan segle XIX i principis del XX, la situació dels xuetes s’havia normalitzat en certs aspectes, com l’accés a l’educació elemental i secundària. Tot i això, la seva condició no passava desapercebuda: “No tenim moltes proves que parlin d’ells com a xuetes o que hagin patit una discriminació, però sí que tant les cançonetes que els dedicaven com les befes i, fins i tot, les agressions que es recullen tenen a veure amb el fet que eren unes persones com diferents, unes persones que no concordaven bé amb la resta”.
El repte de l’arxiu: buscar allò que no es vol mostrar
La recerca històrica sobre la comunitat xueta és, segons la Laura, una feina de formiga i de paciència infinita. No hi ha calaixos on posi “Xuetes” als arxius. “Una de les dificultats és que vas a un arxiu i no et trobes una secció que es dediqui a xuetes, òbviament, sinó que has de cercar dins documentació molt dispersa i això fa que trobis moltes menys dades”.
Amb tot, la seva tesi doctoral va acabar tenint 850 pàgines, una prova que, si se sap on mirar, la informació hi és: “Sorprèn que quan recerques, tant al segle XIX com al segle XX, trobes moltíssima informació. Ara, llavors també et passa que quan trobes una persona xueta també has de corroborar que ho sigui… el llinatge és un indicador, però no té per què ser xueta. Hi ha d’haver altres indicadors, com que hagi viscut a la zona del Call de Palma, o hagi tingut contacte, un negoci, reconstruir la seva genealogia…”.
“A casa meva familiarment, xueta, encara era una paraula que era un poc un tabú i jo vaig voler cercar explicació per què aquest tabú”
– Laura Miró Bonnín
Una herència personal: del carrer a la tesi
La passió de la Laura per aquest tema no neix només dels llibres, sinó de la seva pròpia biografia. “Jo vaig passar la meva infantesa jugant als carrers, el carrer sa Plateria. Perquè mon pare i també ma mare feien feina per allà i, a més, la família tenien una joieria”.
Aquesta proximitat física amb el barri xueta es va transformar en curiositat intel·lectual durant la carrera d’Història. Recorda com un treball de recerca la va portar a descobrir un article sobre un xueta que havia anat a la Divisió Blava: “Ostras, em va retirar una mica… jo sempre que havia sentit a parlar de xuetes, òbviament n’havia sentit a parlar a la família… però pensava que es tema xueta quedava un poc a s’edat mitjana i s’edat moderna. Però després vaig veure que hi havia tota una continuïtat a l’època contemporània”. Per a la Laura, investigar va ser una manera de trencar un tabú familiar: “A casa meva familiarment, xueta, encara era una paraula que era un poc un tabú i jo vaig voler cercar explicació per què aquest tabú”.
“Xuetons i fills de puta”
La conversa deriva cap a la cultura popular i les frases que han quedat marcades a foc. L’entrevistador recorda una frase típica: “Només hi ha dues races, xuetons i els fills de puta”. La Laura somriu i confirma que és una expressió de defensa: “Això era el lema del meu avi! Perquè el meu avi sempre que qualcú deia ‘Tu ets xueta’, sempre contestava això. Era una manera d’autodefensar-se davant d’això”.
També parlen de les cançons folklòriques que, sovint, amagaven un profund antisemitisme i misogínia: “Dins el folklore, les cançonetes, els dos temes principals són precisament aquest antixuetisme i la misogínia… sempre reproduint coses molt vinculades a l’antisemitisme, com a vegades fer befa de sa tendència al gueto, també insinuant que sempre es tenen més ambicions econòmiques…”.
Ramon Aguiló i les pintades de l’odi
L’estigma xueta no va desaparèixer amb la democràcia. La Laura recorda el cas de l’exbatle de Palma, Ramon Aguiló: “Ell a les seves memòries conta com per fer-li oposició una de les principals coses que li feien era dir-li ‘xuetó’. I no només és que ell ho digui, és que també hi va haver pintades durant el seu mandat dient ‘Alcalde judío, pueblo nazi’, ‘Si Cort es una sinagoga, Ramon Aguiló es el Rabino mayor'”. Pintades, segons explica, provinents de grups neonazis i falangistes que encara operaven a la ciutat.
Un present de normalitat i diversitat
Avui dia, el concepte de xueta s’ha diluït, però no ha mort. “A mitjan segle XX ja se surt d’aquell gueto. De fet, el carrer d’Argenteria ja no té res a veure amb el que era abans, que abans era tot joieries… i llavors també de no casar-se entre ells, també perquè tenim una societat molt més multicultural”.
La Laura conclou que el grup xueta sempre ha estat divers, tot i la imatge monolítica que es volia donar des de fora: “Políticament, eren molt liberals perquè ells pensaven que ser liberals els faria adquirir més drets. Però després, quan ja es normalitza més que estiguin dins l’exercici polític, hi ha xuetes de tota classe… des de gent molt activista en el moviment obrer fins a gent que eren carlistes o tradicionalistes”.
En Nicolau Marieta i na Simona són, per a ella, l’exemple màxim d’aquesta llibertat incipient: “Són un exemple d’una època a sa el qual els xuetes ja podien ser una mica més el que volguessin”. I gràcies a la seva feina, aquest “ser el que volguessin” ja no quedarà tancat en una cançó de burla o en el silenci d’un arxiu oblidat.
El futur de la recerca: L’humor com a trinxera i Marià Aguiló
La tasca de Laura Miró Bonnín no s’atura amb la publicació de la biografia d’en Nicolau i na Simona. Com ella mateixa confessa, la seva investigació és “una mica com una droga”: com més dades descobreixes, més ganes tens d’estirar el fil. En aquests moments, la seva mirada ja està posada en un nou horitzó documental que promet aprofundir en les ferides i les defenses de la comunitat.
“Estic treballant perquè surti alguna cosa sobre l’humor xueta i l’antixuetisme a Mallorca”, revela la historiadora. Aquesta investigació pretén analitzar com la societat mallorquina ha utilitzat la mofa per segregar, però també com els mateixos xuetes han “apropiat” aquestes paraules ofensives per girar la truita i buidar-les de verí. És el cas de conceptes com “xueta d’una cama” o “de dues cames”, que si bé tenien un origen discriminatori extern, la comunitat va acabar integrant en el seu propi vocabulari.
Dins aquest nou projecte, la figura de Marià Aguiló cobra un protagonisme renovat. La Laura està analitzant les seves cartes per entendre un moment clau de transformació social. “Marià Aguiló és un personatge que canvia molt la forma de ser dels xuetes”, explica. El motiu? Coincideix amb un canvi de paradigma educatiu: ell i un cosí seu són dels primers xuetes a graduar-se a la universitat. Aquesta transició és vital, ja que Aguiló comença a transmetre a la resta de la comunitat que “l’acumulació de riqueses anterior no els havia servit per prosperar socialment”. Segons la recerca de la Laura, és a partir d’aquesta aposta pel coneixement quan comença a forjar-se una “naturalització de la convivència amb la resta de la gent”.
Entendre com el coneixement i la cultura van ser les eines per sortir del gueto, mentre que l’humor va ser la barrera per protegir-se de l’estigma, és el cercle que la historiadora pretén tancar amb el seu llegat.
Laura Miró Bonnín presentarà el pròxim 17 de març, a les 18.30 hores a la llibreria Embat de Palma, el seu darrer treball de recerca: En Nicolau Marieta i na Simona. Biografia de dos xuetes dissidents.
