Amb 80 anys acabats de fer, l’actriu menorquina Laura Pons fa una passa endavant per dir adeu als escenaris amb Laura, una obra que representa a Palma després d’haver passat per Menorca. Tot i que el muntatge porta el seu nom, ella deixa clar que no és un reflex directe de la seva vida: “Hi ha gestos, hi ha cosetes, però no. No té res a veure amb la meva vida.” En aquesta entrevista amb UEP! Mallorca, Pons repassa els moments claus d’una vida dedicada al teatre, la ràdio i la televisió, però sempre des del gest, la paraula i l’emoció.
No és una retirada improvisada, ni un comiat carregat de nostàlgia. És una decisió pensada i assumida: “Quan tu prens una decisió, el cervell ja ho ha pensat i ja ho ha assumit. Ja està. Tot té el seu moment a la vida.” Per a ella, cada funció no és un recordatori de final sinó una celebració de tot allò viscut.
“Laura no parla de mi”
Tot i dur el seu nom, l’obra Laura no és un autoretrat. El text, escrit per David Mataró i Rafel Gallego, parteix de la coneixença profunda que tenen de l’actriu. “En David em coneix molt, hem fet molta feina junts. Sap com som.” Aquesta complicitat ha permès crear un personatge pensat per ella, amb una estructura que encaixa com un guant i que, segons diu, “m’ha agradat molt, ho han aconseguit”.
Pons afirma que s’hi ha sentit còmoda des del principi, tant en el registre dramàtic com en el còmic, àmbits que ha conreat durant tota la seva carrera: “He fet de tot, i en tot m’he sentit còmoda. M’agrada fer teatre, així de senzill.”
“M’han escrit una obra de teatre, li han posat el meu nom, i la faig amb dues companyes fantàstiques i una directora meravellosa. Què més puc demanar?”
– Laura Pons
Una vida entre escenaris i micròfons
Va començar molt jove: “Amb 14 anys ja feia papers importants, però havia començat abans.” Des d’aleshores, ha passat per tota mena d’escenaris i formats: teatre clàssic i contemporani, poesia recitada, ràdio, televisió i cinema. “Hem fet un poc de tot, perquè la vida ha estat llarga i ha donat molt de sí.”
Amb especial afecte recorda els papers “baldònits”, aquells personatges amb ironia i comicitat: “M’agraden molt perquè tenen un poquet de tot.” I malgrat que cada obra és una entrega, reconeix que tots els personatges li han deixat alguna cosa dins. “Quan fas una obra, t’entregues, i t’ho estimes.”
També destaca el valor de la gent que ha conegut: “El més important de tot són les persones. Tot el que et donen, bo i dolent, també és una experiència.”
Reconeixement sense reclamar-lo
Quan se li demana si s’ha sentit reconeguda, Pons ho té clar: “Pels meus companys, pel món del teatre i pel públic, sí. Moltíssim.” El millor homenatge: “M’han escrit una obra de teatre, li han posat el meu nom, i la faig amb dues companyes fantàstiques i una directora meravellosa. Què més puc demanar?”
“Viure del teatre és difícil”
El comiat no respon a un cansament, sinó a una constatació: ha arribat el moment de dir prou. I, amb la distància de qui ha viscut moltes vides escèniques, Pons fa balanç. “Jo no m’he pogut guanyar la vida només fent d’actriu.” La feina a la ràdio —a Ràdio 80, la Ser, l’emissora municipal— ha estat una manera de complementar la passió pel teatre amb una mínima estabilitat. “Tens èpoques que tens feina, i d’altres que no.”
Amb claredat, apunta els dèficits estructurals del sector: “Falten sales, espais on poder fer teatre. A Menorca, per exemple, això és molt clar. Si no tens espais, ja em diràs què.” I afegeix: “La música està molt més considerada que el teatre, de molt.”
També assenyala que el reconeixement institucional no sempre ha estat present: “Hi ha gent que viu molt bé del teatre, però no tothom. I si no tens una altra feina, és molt difícil.”
“Hi ha gent que viu molt bé del teatre, però no tothom. I si no tens una altra feina, és molt difícil”
– Laura Pons
“A Mallorca m’hi he trobat molt de gust”
Una gran part de la seva trajectòria s’ha desenvolupat a Mallorca. “M’han donat més feina de la que volia desitjar, tal vegada”, afirma entre somriures. La relació amb el públic ha estat clau: “Sempre m’han tractat molt bé. Tinc molt bones amistats aquí.” “A Mallorca he fet molta feina i sempre m’hi he sentit a gust.”
I ara, què?
Amb 80 anys, Pons diu que no escriurà cap llibre de memòries. “Mai m’ha pegat per escriure.” El que sí que vol fer és seguir vivint: caminar, nedar, fer cafès amb amigues, assistir a conferències i col·loquis. “Soc molt conversadora”, assegura. No tanca la porta a la vida pública, però sí a la rutina dels escenaris. “Hi ha coses petites que em fan feliç.”
Quan recorda alguna de les reaccions més inesperades del públic, ho resumeix així: “Una obra que fas i no saps com respondrà la gent, i quan veus el resultat… et quedes esvedelida.”
Els dies 31 d’octubre i 1 de novembre de 2025, l’escenari del Teatre Xesc Forteza acollirà Laura, una obra que tanca una vida sencera dedicada al teatre. Però la veu de Laura Pons, generosa i lúcida, continuarà ressonant molt més enllà de la darrera funció.
