Quan parla d’El Mirador, Lluís Fuster fa la sensació que recorre un espai que no és només físic. És un lloc encastat a un primer pis del carrer Set Cantons, però també és un gest, una insistència i un diàleg permanent amb altres creadors. Lluís Fuster hi obre la porta —o millor dit, el vidre— des de fa més de dotze anys, des del setembre de 2013. L’inici, recorda, no va ser un projecte pensat en despatxos. Va començar amb una urgència col·lectiva: donar suport als docents que es mobilitzaven amb les camises verdes contra el TIL. A partir d’aquell moment espontani, l’espai es convertí en un mirall obert a cent cinquanta artistes.
El relat de Lluís Fuster per a UEP! Mallorca travessa memòria, precarietats, solidaritats i un compromís amb l’art que ell mateix assumeix com una manera de viure.
Els inicis: un gest improvisat que es converteix en projecte
Fuster situa l’origen d’El Mirador amb precisió. “Va ser setembre del 2013”, diu. Aquell any, mentre des de l’Associació d’Artistes —on ha estat vint-i-cinc anys de tresorer— cercaven maneres de donar suport al professorat, ell era a l’estudi. Una idea simple, gairebé mínima: cartolines negres i verdes col·locades als vidres del seu mirador per simbolitzar la tensió entre el govern i els docents. “Era una cosa molt senzilla”, recorda. Però va funcionar. La imatge circulà per xarxes, generà atenció i convertí aquell espai domèstic en un punt de mirada pública.
A partir de desembre de 2014 arribà la segona passa. Un altre artista hi feu una intervenció. I després un altre. “Cada mes he fet una intervenció d’artistes diferents.” El ritme es mantingué. Amb el temps, 143 miradors i 150 artistes han deixat la seva empremta. Alguns hi han exposat de forma individual, d’altres en col·lectiu. Hi va haver fins i tot un muntatge a quatre mans —o millor dit, a vuit.
«Generalment ho fan a posta”, apunta. Alguns ho pinten directament; d’altres imprimeixen o adapten alguna obra prèvia. La majoria aprofiten l’ocasió per crear un material específic, sovint efímer«
– Lluís Fuster
Un espai que només es pot mirar des del carrer
El Mirador només es veu des de fora. “Des de dins no es veu el muntatge”, explica. No hi ha inauguracions, ni vermuts, ni actes socials. La relació és directa: qui passa pel carrer Set Cantons s’hi atura i observa. Però la veritable circulació arriba per internet. “Funciona molt més per internet que des del carrer”, diu sense dramatismes. Publica els projectes a Facebook, Instagram i diverses pàgines. I aquest és, avui, el veritable canal de projecció.
A la pregunta de si les peces són creades expressament, respon que majoritàriament sí. L’espai és limitat, definit per setze vidres que demanen que cada artista s’adapti al format. “Generalment ho fan a posta”, apunta. Alguns ho pinten directament; d’altres imprimeixen o adapten alguna obra prèvia. La majoria aprofiten l’ocasió per crear un material específic, sovint efímer.
Tot i això, hi ha qui recupera la peça després per dur-la a un altre espai cultural o una exposició. Lluís reconeix que ell mateix ha imaginat una mostra conjunta amb tots els pòsters i fotografies del projecte, fins i tot un llibre o catàleg. “En teoria podria fer una exposició”, diu. La idea és latent.
Les connexions i la feina invisible
Quan algú s’interessa per una peça, la seva funció és clara. “El que faig és posar en contacte amb l’artista.” No vol intermediar ni convertir-se en representant. “No vull ficar-me en aquestes coses”, repeteix. Prefereix que la relació sigui directa entre l’autor i la persona interessada.
Lluís Fuster confessa que El Mirador requereix molta feina. Coordinar artistes, revisar mides, explicar el funcionament del muntatge, fer la instal·lació i després la difusió. Avui mateix —explica en el moment de l’entrevista— ha començat la intervenció de Marcos Vidal i ja ha de preparar l’enviament a premsa. “M’he du bastant de feina”, diu amb serenor, com qui assumeix una rutina que forma part de la seva identitat.
L’artista darrere el mirador: límits i cures
Fuster, que ha exposat en ciutats com Palma, Barcelona, Sevilla, Gijón, París, Londres, La Habana o La Coruña, explica que actualment participa sobretot en exposicions col·lectives. Afegeix que la seva vida personal condiciona el volum de producció. Té cura d’una persona estimada malalta i passa molt de temps a casa. Això modifica ritmes i prioritats. “Estic un poc limitat”, admet, sense dramatitzar, simplement registrant una realitat que juga un paper en la seva pràctica artística.
“Som d’una manera que no som d’aquests que vas allà i punyen”, diu. Va a la seva, sense insistir.
– Lluís Fuster
El teixit artístic: circuits, dificultats i alternatives
La conversa deriva cap al panorama cultural de Palma i Mallorca. Fuster coneix bé el sistema: ha estat vinculat a associacions d’artistes, a l’àmbit estatal i al món de les exposicions. El seu diagnòstic és clar: “Hi ha molts artistes i és difícil entrar al circuit.”
Assenyala que les galeries programen pocs projectes l’any i que la llista d’artistes és llarga. En paral·lel, però, apareixen espais alternatius com Taca o El Mirador. Són formats que permeten una rotació constant i que donen oportunitats a creadors que quedarien fora dels circuits tradicionals. “Els artistes estan interessats en això”, afirma.
També observa que en alguns barris hi ha un moviment espontani, dinàmic, generat per artistes i col·lectius. No són galeries, però funcionen com a punts de trobada i visibilització. Parla de llocs on els pintors “van” i on es produeix un ambient propi, allunyat de les sales institucionals, com el Bar Rita.
Sobre les grans institucions, és prudent però directe. Reconeix que és complicat accedir-hi. Sovint s’hi programa obra de creadors molt coneguts o consolidats, o bé de joves que han entrat al circuit per vies determinades. Ell mai ha demanat plaça ni ha fet pressions per exposar-hi. “Som d’una manera que no som d’aquests que vas allà i punyen”, diu. Va a la seva, sense insistir.
Una mirada sobre la política cultural
Fuster comenta els últims projectes institucionals i els pressuposts destinats a exposicions de grans noms. Remarca que són propostes que han generat inversions importants i que sovint contrasten amb el tractament que reben els artistes locals. Assenyala que alguns creadors que han participat en exposicions recents no estan satisfets amb les condicions. Les seves paraules no busquen controvèrsia; només recullen el que ha sentit parlant amb companys.
També reivindica que es donin oportunitats reals als creadors de l’illa, especialment en espais públics amb visibilitat. No planteja retrets personals, sinó una observació del funcionament del sistema i de les seves jerarquies internes.
Viure de l’art: la impossibilitat compartida
La conversa es torna més íntima quan parla de la seva pròpia trajectòria. “No he pogut viure de l’art”, diu amb la naturalitat d’algú que fa temps que ha assumit la realitat del sector. Ha tingut altres feines, una família a la qual mantenir i un estil d’obra que no sempre és “vendible”. Relata que a Mallorca hi ha molt pocs artistes que visquin exclusivament de la seva feina; la majoria combinen docència, feines paral·leles o altres fonts d’ingrés.
Ell, però, sempre ha creat. Encara que fos difícil, encara que l’obra no “entràs pels ulls” a primer cop. “T’agrada fer això i surt de tu”, conclou. És la manera més directa que té per descriure la necessitat de crear.
Un mirador que continua obert
Dotze anys després, El Mirador continua en actiu. Cada mes, un artista diferent ocupa els setze vidres del primer pis. Lluís Fuster n’és el motor silenciós. Manté el ritme, manté la xarxa, manté la constància. La seva veu modesta contrasta amb la dimensió del projecte: cent cinquanta artistes han passat per un espai que només es pot veure des del carrer o a través de la pantalla, però que ha creat comunitat, memòria i continuïtat.
Aquesta entrevista de UEP! Mallorca vol deixar constància d’aquesta trajectòria: discreta, persistent, col·lectiva. Un espai que mira cap a fora, però que també reflecteix la mirada d’un artista que ha fet de la constància una forma d’art.
