Lorenzo Santamaría s’alia amb la banda de rock Psiconautas a ‘Una canción’, un tema que ell mateix va triar per reivindicar la vigència dels veterans.
Hi ha un moment en la carrera d’un artista consolidat on el risc deixa de ser una necessitat per convertir-se en un luxe, o millor dit, en una declaració de principis. Aquest dijous, Lorenzo Santamaría fa un pas lateral sorprenent: s’allunya del registre romàntic que el va convertir en icona per endinsar-se en el rock aspre i el metallenguatge de la mà de Psiconautas. El resultat és Una canción, el nou senzill de l’àlbum Jungla, però la notícia real no és el llançament discogràfic, sinó la lliçó de respecte mutu que s’amaga darrere dels micròfons.
“M’ho varen deixar triar”
Lluny de ser una col·laboració forçada pels despatxos discogràfics, la participació de Santamaría neix de la curiositat intel·lectual i de la seva pròpia agència. En declaracions a UEP! Mallorca, el cantant ha revelat que no va ser un convidat passiu: “M’ho varen deixar triar. Aquesta la vaig trobar diferent, sobretot diferent al que jo faig”.
Per a Santamaría, que s’autodefineix com a part de la generació dels 60 i 70, la gràcia de treballar amb la banda d’Alberto Vizcaino raïa precisament en la distància creativa. “Tenen una visió diferent del tema”, admet. L’artista descriu la peça com “una cançó divertida i senzilla”, destacant especialment la base instrumental (“una bona feina de guitarra”), que en aquest cas corre a càrrec d’Amable Rodríguez i aporta una contundència poc habitual en l’univers del solista.
La validació de la llegenda
El que converteix Una canción en una peça rellevant per a la cultura local no és només la mescla d’estils, sinó la reflexió de Santamaría sobre l’envelliment en la indústria musical i el valor del reconeixement. El cantant connecta aquesta experiència amb els musicals que va fer en el passat envoltat de gent jove, trobant en Psiconautas un nou pont cap a l’actualitat.
Les seves paraules ressonen amb una honestedat brutal, allunyada de qualsevol estratègia de màrqueting: “Quan veus que ets gran i et respecten, això és el més gran que hi ha, oblida’t de tota la resta”. Per a Santamaría, “sentir-se respectat” per les noves generacions supera qualsevol altre èxit.
Rock contra la mística
Mentre Santamaría aporta la saviesa i la validació, Psiconautas posa el context sonor i narratiu. El tema funciona com un exercici de desmitificació: una lletra que parla de les dificultats i el dolor de compondre, trencant la imatge idealitzada de la inspiració divina. És en aquest terreny de joc, marcat per guitarres esmolades i certa tensió dramàtica, on la veu clàssica de Santamaría adquireix un nou matís, demostrant que el respecte que tant valora és, efectivament, bidireccional.
