L’escriptor i viatger Fabián C. Barrio publica Los engranajes de Occidente (Deusto), un assaig en dos volums que combina anàlisi psicosocial, crítica cultural i humor corrosiu per retratar el que considera el col·lapse espiritual i estructural de la societat occidental. L’obra, que es presenta com un diccionari fragmentari i no lineal de la decadència contemporània, s’ha publicat aquest desembre amb l’objectiu declarat de funcionar com una “navaja suiza” per a temps de pau aparent.
A través d’una mirada lúcida i provocadora, Los engranajes de Occidente revisa els grans temes de la societat actual: la cultura de la cancel·lació, la hipocresia ambiental, la sobreexposició emocional, la manipulació política i l’auge tecnològic. Tot plegat, segons l’autor, són símptomes d’un engranatge social que ja ha començat a fallar.
Crònica del declivi: cultura ‘woke’, tecnocràcia i ansietat
Barrio descriu una civilització que ha passat “d’aixecar catedrals a cancel·lar forners”, atrapada entre discursos progressistes inconsistents i un capitalisme cada cop més depredador. La seva anàlisi assenyala les contradiccions quotidianes de l’Occident actual: des de el consum compulsiu disfressat de consciència ecològica fins a la precarització estructural camuflada sota el discurs de la meritocràcia.
La cultura digital també rep una atenció destacada. L’autor denuncia com les xarxes socials, en lloc de fomentar la llibertat d’expressió, s’han convertit en espais de control, vigilància i conformisme emocional. “Un algoritme ens coneix millor que nosaltres mateixos”, afirma. L’assaig posa èmfasi en el paper de les grans plataformes i en la il·lusió de connexió que, en realitat, genera solitud i ansietat.
Una mirada fragmentària i sense concessions
El llibre està construït a partir de capítols curts, en forma de “decàlegs” i “engranatges” temàtics, que combinen referències culturals, metàfores científiques i observació quotidiana. L’autor recomana no llegir-lo d’una tirada i proposa una lectura intermitent, gairebé a l’atzar, com qui consulta un manual de supervivència irònic.
En un dels seus passatges més destacats, Barrio apunta: “Aquest planeta blau ha estat fragmentat amb més o menys èxit pels seus habitants […] I un bon dia, sense avisar, es varen cansar i es varen asseure a contemplar com s’esfondrava la seva obra”. A partir d’aquesta visió desenganyada, l’obra s’articula com una denúncia de la fatiga sistèmica, tant individual com col·lectiva.
L’autor: de l’empresa digital al pensament crític
Fabián C. Barrio va néixer entre Padrón i Lisboa i té formació en Psicologia Social. Va treballar com a periodista i empresari d’internet abans de deixar-ho tot per recórrer el món en moto. És autor de diversos llibres de viatges, com Salí a dar una vuelta i Morador del asfalto, i de la novel·la Malabar. També ha impulsat projectes socials com Suraj, dedicat a infants esclavitzats a l’Índia, i La Ruta Mainumbí, centrada en la difusió del cinema a comunitats d’Amèrica Llatina. Actualment viu a Pafos, Xipre.
Amb Los engranajes de Occidente, Barrio s’endinsa plenament en el gènere assagístic. L’obra també recupera temes del seu podcast El despertar de Sísifo i del seu canal de YouTube, que suma més de 260.000 subscriptors. La seva experiència vital nòmada i crítica impregna el relat, però sense caure en el relat autobiogràfic. L’autor assumeix el paper de “amanuense” que només posa per escrit allò que ja murmura la societat.
Una denúncia coral i autoparòdica
El llibre assumeix obertament la contradicció com a forma de resistència. Segons Barrio, la societat actual està construïda sobre un sistema d’exigències incompatibles: “Tot està dissenyat perquè fracassis i després et sentis culpable. Perquè, al final, sempre és culpa teva. I la culpa és rendible.”
Aquesta denúncia inclou el discurs de la salut mental, el model laboral precaritzat, l’educació hiperdigitalitzada i l’economia de l’atenció. L’autor no planteja alternatives ni solucions, però sí una consciència crítica que qüestiona els fonaments del sistema.
Los engranajes de Occidente utilitza la sàtira i la ironia com a eina d’anàlisi, amb un estil que recorda el pamflet clàssic i la crítica cultural postmoderna. L’assaig no ofereix certeses, però sí un retrat incòmode del present, construït amb una barreja de lucidesa, desencant i humor negre.
