Els pròxims dies 23 i 30 d’agost, el nucli de s’Arracó es convertirà novament en l’epicentre de l’audiovisual amb la celebració de la III Mostra de Cinema Documental. En aquest context de preparatius, ens asseiem a conversar amb Magdalena Puigserver, nascuda a Mallorca l’any 1992. Fotògrafa, realitzadora audiovisual i fundadora d’aquest certamen conegut com a Doc s’Có, Puigserver ha aconseguit vertebrar un espai on el cinema documental i diverses expressions artístiques conflueixen amb un objectiu clar: fomentar el diàleg i l’intercanvi cultural en un entorn únic. Actualment, l’artista coordina aquesta imminent edició mentre treballa en diversos projectes de curtmetratges i obra fotogràfica, participant activament en diferents festivals i mostres de cinema. A través de les seves paraules, ens endinsem en un relat sonor sobre la creació artística, la resistència del territori i la conservació de la memòria.
L’elogi del que és aparentment insignificant
La conversa s’inicia explorant les motivacions profundes que vertebren aquesta nova cita cultural a l’agenda de s’Arracó. Lluny dels discursos grandiloqüents, la directora planteja una mirada centrada en la quotidianitat i la proximitat. «Aquesta tercera edició se centra en els petits detalls que configuren les grans històries», afirma Puigserver.
La cineasta defineix la intenció reivindicativa del certamen, que busca atorgar valor a aquells elements de l’entorn que sovint passen desapercebuts en la velocitat del present. «Diguéssim que, d’alguna manera, vol reivindicar que allò aparentment insignificant té la seva importància», declara la realitzadora. Segons explica detalladament, el projecte analitza el vincle humà amb l’espai físic: «Posa la mirada en la idea simbòlica d’allò que separa i uneix, que defineix la nostra manera d’habitar un territori i de quina manera ens centrem en allò que decidim conservar i guardar com a refugi davant un món que canvia cada vegada més aviat».
Aixecar i mantenir un projecte cinematogràfic d’aquestes característiques implica un desgast de producció que la coordinadora assumeix amb plena consciència. En demanar-li si aquesta tercera edició ha resultat una tasca més senzilla d’organitzar gràcies a les edicions prèvies, manté la cautela. «Bé, és veritat que es va agafant una mica de rodatge i experiència, però no sé si ho diria com a fàcil», confessa. A continuació, la directora desgrana l’esforç invisible que sosté la mostra darrere les càmeres: «És cert que hi ha molta feina: fer que tot connecti, que hi hagi un fil conductor i després tota la feina més de producció, diguéssim». Tot i aquesta complexitat logística inherent al format, Puigserver subratlla l’essencialitat del suport institucional per a la viabilitat de la iniciativa. «També estem molt contents que l’Ajuntament ens doni suport i aposti pel projecte. Això és molt d’agrair», conclou.
«És una mostra 100% raconera, amb contacte amb el món. I això també és molt d’aquest poble»
– Magdalena Puigserver
Cent anys d’història dins un arxiu municipal
L’essència conceptual d’aquesta III Mostra troba el seu origen en una troballa històrica fascinant. La memòria visual i la infància s’han convertit, en aquesta ocasió, en el motor creatiu central de l’esdeveniment. Puigserver detalla com uns documents aparentment senzills han articulat completament el discurs cinematogràfic d’enguany. «Diguéssim que aquests dibuixos, que són una delícia, són el punt de partida de tot l’engranatge i el fil conductor de la Mostra», revela l’artista.
La història del descobriment d’aquest material és un reflex de la transmissió generacional. «En J. Franch, veí i docent, va fer una donació d’aquests dibuixos a l’arxiu de l’Ajuntament», explica. La cadena de custòdia d’aquests papers constitueix una narració pròpia que enllaça amb el passat educatiu del nucli: «Aquests dibuixos els tenia guardats el seu padrí, Mestre J. Franch, qui va ser mestre de l’escola de s’Arracó». Va ser l’activitat de conservació i la xarxa veïnal el que va permetre a la directora connectar finalment amb aquest material històric. «I, en una exposició que va organitzar l’arxiu sobre el centenari de la independència de s’Arracó, es van exposar i una amiga, la Jero de Sant Elm, que sempre es fixa en els detalls i les coses maques, em va parlar d’ells», relata. Aquesta recomanació directa va ser el detonant absolut del procés actual. «I així és com vaig anar a l’arxiu i em vaig deixar meravellar per aquests dibuixos», afegeix la cineasta.
El pes d’aquests traços infantils transcendeix l’anècdota estrictament visual per carregar-se de simbolisme. «I, pràcticament, 100 anys més tard, surten a la llum per donar significat a una mostra que parla de casa, d’habitar, de la importància de l’arxiu, de la infància, del que roman quan tot canvia i de la data que fa referència al darrer any d’una independència que va durar quatre anys, però que per a nosaltres és molt significativa», reflexiona Puigserver amb profunditat. Aquesta connexió temporal esdevé la pedra angular del discurs que amara les projeccions. «I d’aquí surt una mica el leitmotiv de la mostra: del més petit al més gran», sentencia.
«Jo crec que el documental, com a gènere híbrid, està ara vivint un moment molt propici perquè hi ha molta producció»
– Magdalena Puigserver
Una mostra cent per cent de s’Arracó
L’èxit i la pervivència del Doc s’Có no s’entenen sense la simbiosi directa amb els habitants de l’entorn. Lluny de ser un esdeveniment hermètic, la iniciativa ha aconseguit penetrar i assentar-se dins l’ecosistema del municipi. «La veritat és que té molt bona acollida», constata la fundadora. Aquest arrelament comunitari respon, segons la seva visió, a una fórmula curosament equilibrada: «També perquè és una mescla entre temàtiques molt locals, en diàleg amb altres històries, d’altres indrets, i també l’oportunitat de poder parlar estretament amb els directors, creadors i artistes».
La identitat del certamen audiovisual es manté estretament lligada a la realitat propera. «Sens dubte, és una mostra 100% s’Arracó», afirma amb rotunditat. La directora emfatitza de quina manera el pols vital del poble condiciona directament el contingut que s’exposa. «Vinc a dir que les temàtiques sorgeixen en funció, una mica, del que passa aquell any i, a part, durant les festes patronals», assenyala. És una mirada cap a l’interior que, de manera simultània, no perd de vista l’horitzó exterior. «O sigui que sí, és una mostra 100% raconera, amb contacte amb el món. I això també és molt d’aquest poble», reivindica com a tancament d’aquest bloc.
Present, futur i la hibridació del cinema
Més enllà de les hores abocades a la coordinació de la Mostra, la trajectòria professional de Magdalena Puigserver, immersa en diverses disciplines visuals, continua el seu curs actiu. «La meva carrera gira una mica entorn de la fotografia, el documental, la Mostra i la docència», enumera per definir el seu ecosistema de treball. Actualment, l’artista es troba en un moment d’exhibició en actiu. «Ara he acabat un projecte fotogràfic que està exposat al CCA fins al 30 d’octubre», anuncia. Paral·lelament, el seu compromís pràctic amb la realització audiovisual autòctona es manté en ple desenvolupament: «I, pel que fa al documental, estic en fase de postproducció d’un petit curt que va sobre la darrera cordera de s’Arracó». Tot i l’acumulació de tasques presents, la visió creativa ja apunta cap endavant. «I bé, ja pensant en la mostra de l’any que ve!», exclama.
A les acaballes de l’entrevista, la conversa aborda l’estat de salut de la indústria audiovisual contemporània i els espais d’exhibició. La realitzadora ofereix un diagnòstic sobre la situació actual d’aquest format específic. «Jo crec que el documental, com a gènere híbrid, està ara vivint un moment molt propici perquè hi ha molta producció (sense entrar en detalls de retribució econòmica, que tots sabem que no és fàcil)», argumenta subratllant les tensions estructurals de l’ofici. Dins d’aquest panorama de creixement creatiu, Puigserver posa en valor les plataformes de difusió illenques consolidades. «I, per a mi, un espai de referència del documental és el Festival Internacional de MajorDocs», assenyala de manera directa. La creadora conclou la confessió amb un ferm reconeixement al talent local que l’envolta: «Trobo que és una sort poder tenir un festival d’aquesta categoria a Mallorca i, bé, també trobo que a Mallorca es fa molt bon cinema i, en concret, molt bon cinema documental».
Fotos: Cristina Andreu
