Els mallorquins Geometrical Sardine va actuar ahir vespre al mirador de Ca’n Corraca, a Deià. Era el darrer concert del mes de juliol dins el cicle “Música a Deià”, que forma part del XLVII Festival Internacional de Música de Deià. A les 20 h érem cinc espectadors, després en vam ser deu, i al final, setze. L’actuació era gratuïta.
El jazz que va ser i els espais que han tancat
Si ja tens una edat i has estudiat o viscut a Barcelona —que no és el meu cas en cap de les dues opcions— t’hauràs pogut acostumar a les caves de jazz. Els qui ens vam quedar a Mallorca li vam agafar gust al gènere en locals com els de Cala Major, Apuntadors o el Saratoga. Vam poder gaudir de mites al Festival de Jazz de Palma, vam conviure amb els músics locals gràcies a altres festivals com el de sa Pobla o la plaça dedicada al jazz a Sant Sebastià. Ara, a més, tenim el Jazz Voyeur i l’Alternatilla. De locals en queden molt pocs, com s’Escat a Manacor. Així i tot, tenim molt bona gent fent música: els Miranda, els Pericas, Pep Lluís Garcia, Llaüt, els mateixos Geometrical Sardine, i molts més.
La desaparició del jazz a les sales —o de les mateixes sales—, per exemple a Palma, ve dels temps d’en Fageda, recordat per comprar un cementeri fora de ciutat i per canviar els dies dels plens per atendre assumptes personals. De batles com Isern, ningú no recorda què va fer. Aina Calvo, envoltada d’inútils, va transformar la façana marítima i va planificar eixos cívics com Blanquerna o Nuredduna. Ara venim d’un desert de més de deu anys i ens han ajuntat la cultura amb el turisme, aquest model econòmic sense punt de retorn que ens ha empobrit, ens ha anul·lat la identitat i ens ha expulsat de casa.
Cultura, humiliació i resistència
Al concert d’ahir, les deu persones que hi vam assistir —i una mula— vam poder gaudir de la música experimental de Geometrical Sardine, que en cap moment es van rendir per l’absència de públic. El lloc no podia ser més bucòlic: ben enmig de la Serra de Tramuntana, amb una immensa badia arbrada i la mar de fons.
Els Geometrical —Jaume Rosselló (guitarra elèctrica), Joan Roca (baix elèctric) i Pep Aspas (bateria)— demostraren la seva professionalitat i d’on venen. Vestits per a l’ocasió, mesclaren temes antics amb peces del nou disc que sortirá el setembre, tractant temes tant quotidians com profunds: l’espai, buleries, sa Garriga, Camerun de la Isla, els cereals, la física dels elements, Ozzy Osbourne, microbusos, peluixos o el gimnàs. El paisatge i la música feien volar el temps i la imaginació, recordant els millors moments viscuts a Deià. Però després del concert, tots tornàrem a la cutre realitat.
Vam sopar a Deià. Al primer lloc on ens vam aturar, encara podem esperar que ens demanin què volem. En un restaurant thai, el Nama, ens van exigir un consum mínim de 50 euros per persona. És clar, el nostre parlar no era de fora. El català, totalment anul·lat. Finalment trobarem un lloc amb algunes actrius de l’Atlàntida, i després els Geometrical. Allà fórem atesos correctament, ràpidament, amablement i a preus raonables: el Xelini.
Vam ser víctimes de nadiufòbia. Tractats amb menyspreu i humiliats a casa nostra. Ja fa molts anys que ens hem anat acostumant a tot això, però ha arribat el moment de dir basta. Mentrestant AENA amplia l’aeroport Mentrestant els carrers desbordats. Els preus disparats. És ben hora de passar de la resistència a l’acció. I fer un crit perquè els mallorquins puguem tornar a casa feliços. Alceu la veu, i que vos escoltin des de guirilàndia: Mallorquins, go home happy.
