L’escriptor i historiador de l’art Jaume Pons Lladó (Binissalem, 1965) presenta la seva tercera novel·la, Mitjanit sobre Mandràvol (El Gall Editor), una obra que clausura un tríptic narratiu ambiciós destinat a recórrer cinc segles de periple illenc. Lluny de l’èpica de bandolers o de les cròniques bèl·liques de les seves obres anteriors, l’autor proposa ara un viatge cap a la psicologia de la decadència. A través de la nissaga dels Viladevall dels Portellons, Pons construeix un artefacte literari que funciona com un mirall d’una societat atrapada en una “mitjanit amnèsica”, on el temps no avança, sinó que s’estanca en una morositat perpètua.
Més enllà del mite geogràfic
La construcció de l’espai és l’eix central de la proposta. Mandràvol —i el seu apèndix costaner, la Roca Negra— es presenta al lector no com un escenari costumista, sinó com un “jeroglífic sense pedra de Rosetta”. El text es desmarca explícitament dels referents clàssics del realisme màgic; Mandràvol no aspira a ser un Macondo caribeny ni una Comala rulfiana, espais on el mite substitueix la realitat. Aquí, el territori és un enigma sense solució, descrit com un “vaixell fantasma sense rumb” que s’enfonsa en l’oblit.
Aquesta ubicació fictícia serveix per cartografiar una illa perduda que sembla haver renunciat al futur. L’ambientació, perfumada amb “efluvis de cloroform”, suggereix una societat adormida, on els personatges transiten per un paisatge incert i desolat, esquitxat de moments d’una comicitat involuntària que sovint acompanya la tragèdia.
La nissaga com a presó
La trama s’articula al voltant de dos germans, en Llorenç i l’Elionor, descrits com a “víctimes i botxins alhora”, una dualitat que exposa la complexitat de les relacions intrafamiliars. L’escenari domèstic, Can Fiscorn, situat significativament al carrer de l’Oblit, actua com una caixa de ressonància on els espectres del passat es neguen a desaparèixer. El casalot esdevé una representació física de la incapacitat d’acceptar l’inevitable final d’una estirp.
L’autor utilitza elements simbòlics per reforçar aquesta idea de resistència inútil. Dins la cisterna de la casa, una anguila “cristal·lina, gairebé invisible” sobreviu aïllada, representant la darrera línia de puresa en un entorn que es degrada. Mentre al poble corre la brama que les anguiles s’extingeixen, la persistència d’aquest ésser a Can Fiscorn subratlla l’obstinació d’en Llorenç Viladevall per mantenir un vincle amb una memòria familiar que, paradoxalment, ningú més sembla valorar.
L’amnèsia i la morositat institucional
La novel·la transcendeix el drama familiar per oferir una lectura crítica sobre la idiosincràsia col·lectiva. El text destaca la “morositat” com a divisa fonamental dels habitants i governants de Mandràvol. Un exemple paradigmàtic que s’hi narra és la inauguració del carrer de les Parellades: un projecte aprovat durant el regnat d’Isabel II que no es materialitza fins després de passar per dues repúbliques, quatre reis, dues dictadures i diverses guerres. Aquesta hipèrbole temporal serveix per il·lustrar un territori on les iniciatives agosarades fracassen davant una letargia mineral.
El tancament d’un cicle històric
Amb Mitjanit sobre Mandràvol, Jaume Pons Lladó conclou el projecte iniciat amb Mentre el llop encara aleni (Premi Maria Antònia Oliver 2014) i Una pluja pertinaç (Premi Pollença 2017). Si les primeres obres exploraven la violència del segle XVI i les crisis de refugiats del XIX, aquesta darrera entrega situa el focus en la dissolució de la identitat i la memòria. Es tracta d’una exploració tècnica i estilística que busca entendre el “perquè” de l’estancament cultural, oferint un trencaclosques que, com la vida mateixa, no garanteix solucions, sinó preguntes necessàries.
