Parlam amb Manel I. Serrano (Son Servera, 1977), escriptor, dramaturg i periodista. Amb una trajectòria que va començar a la revista del seu poble als tretze anys, Serrano ha escrit novel·les, poesia, teatre i contes. Ara acaba d’estrenar dues propostes escèniques molt diferents: De la sal de la ferida n’he fet un tatuatge, guanyadora del premi juvenil del concurs Bòtil, i Jo vaig conèixer aquest fill de puta, un monòleg teatral breu que s’estrena diumenge 12 d’octubre al Teatre La Unió de Son Servera. Amb ell repassam l’origen d’aquests projectes, la seva relació amb l’adolescència i el valor de l’escriptura com a acte d’observació i memòria.
Dues obres, un mateix impuls creatiu
Aquest diumenge 12 d’octubre, el Teatre La Unió de Son Servera acull l’estrena de Jo vaig conèixer aquest fill de puta, un monòleg escrit per Manel Ismael Serrano Servera i interpretat per Hector Seoane. És una peça breu, d’uns vint minuts, creada en el marc de la Mostra de Teatre Breu de Son Servera, però amb voluntat de créixer. No és l’única obra recent de Serrano: també ha rebut el premi de la categoria juvenil del concurs Bòtil per De la sal de la ferida n’he fet un tatuatge, una adaptació lliure del poemari La crostera de Cati Coll. Dues propostes molt diferents, però amb una mateixa empremta: la d’un autor que fa dècades que escriu amb un peu dins el dolor i l’altre dins la memòria.
L’escriptura com a hàbit vital
Manel I. Serrano va començar a escriure als tretze anys, amb un relat distòpic per a la revista comarcal de Son Servera. “Jo era totalment inconscient”, diu. Des d’aleshores no ha deixat de fer-ho. Ha publicat novel·les, poesia, relats, dramatúrgies i fins i tot ha dirigit curtmetratges. “Jo sempre he duit una llibreta i un llapis. He escrit de forma ordenada o desordenada, segons com vivia.”
Ha escrit una trentena d’obres teatrals breus, a més de textos llargs i guions diversos. Tot i això, la seva pràctica no es limita a la publicació: manté també una activitat continuada com a docent i creador vinculat a joves. Dirigeix la companyia Durum Random a l’institut Joan Alcover de Palma i treballa sovint amb alumnat que es forma en arts escèniques.
“El teatre ha de permetre compartir coses, generar vincles. Els meus exercicis teatrals tenen a veure amb el nostre dia a dia”
– Manel I. Serrano
El premi Bòtil i l’adaptació d’un poemari
L’obra De la sal de la ferida n’he fet un tatuatge va néixer d’una connexió directa entre Serrano i l’autora del poemari que l’inspira, La crostera, premi Vila de Lloseta de poesia inèdita l’any 2018. La trobada no va ser premeditada. L’autor recorda com un dia va entrar en una llibreria i va topar amb el llibre de Cati Coll: “El vaig comprar, el vaig llegir i em vaig adonar que l’autora era la mateixa persona que havia conegut mesos abans a un curs. La vaig telefonar i li vaig proposar fer una adaptació.”
El procés va implicar intercanvi creatiu, complicitat i una lectura compartida de les pròpies adolescències. “Era com fer visible el procés d’una crosta que es torna cicatriu”, explica. El resultat és una peça que interpreta Núria Sbert i que aborda el pas cap a l’adultesa amb una mirada íntima, sense moralismes. “Hi ha dolor, però també esperança. Aquesta història havia de transitar cap a la llum.”
L’obra, pensada per a públic jove però oberta a tothom, mostra una adolescent en procés d’autoacceptació. Serrano insisteix que el projecte va néixer de la necessitat de crear des de l’experiència viscuda: “Veig adolescents que no tenen nom, que es troben en un moment de recerca. Aquesta obra també parla d’això.”
Fer teatre amb joves: un espai segur
Una part essencial del seu treball com a creador passa pel teatre educatiu. “Per mi, el més important és generar un espai segur”, diu. No es tracta de dirigir, sinó d’acompanyar processos. “El teatre ha de permetre compartir coses, generar vincles. Els meus exercicis teatrals tenen a veure amb el nostre dia a dia.”
Aquesta línia de treball l’ha dut a escriure peces que parteixen d’experiències juvenils, d’observacions fetes a les aules o als carrers. No hi ha una intenció explícita de fer teatre social, però hi ha una voluntat clara de fer teatre des del quotidià. “En les nostres vides també podem contar coses”, diu. La proposta guanyadora del Bòtil és, en aquest sentit, un exemple d’aquesta mirada centrada en les emocions primeres i l’impacte vital.
“Ha estat un procés dur, però molt positiu”, resumeix. I matisa: “No sé si hi ha final feliç, però hi ha llum. I això ja és molt”
– Manel I. Serrano
Un monòleg que comença com a anècdota
El nou text que estrena diumenge a Son Servera, Jo vaig conèixer aquest fill de puta, té una altra procedència. Va néixer d’una observació personal, gairebé anecdòtica: “El vaig començar a escriure observant el seu gest, la seva manera de moure’s. No hem treballat junts, però em va captivar com a personatge.”
La peça és un monòleg breu amb estructura de western i to irònic, escrit pensant directament en l’actor Hector Seoane. Serrano confessa que tot i la brevetat, la idea té recorregut: “No puc dir gaire cosa de l’argument perquè es desvetllaria massa. Però sabem que volem fer-la créixer.”
El text forma part del circuit anual de teatre breu que organitza La Unió de Son Servera, amb quatre obres de durada similar. “Fa anys que hi particip, m’hi sent molt vinculat.” I afegeix que tant amb aquesta peça com amb les obres prèvies, cerca sempre un equilibri entre contingut i forma: “No em planteig si serà més o menys dramàtica, em planteig si pot tenir transcendència.”
Escriure des de l’observació i el vincle
Tot el treball creatiu de Manel I. Serrano es fonamenta en l’observació i la proximitat. “Som una mica espia”, diu mig en broma, recordant com de petit li deien “Manel Murta” perquè s’estimava escoltar converses d’adults. Aquesta pulsió d’escoltar i mirar ha alimentat moltes de les seves peces.
A més de la col·laboració amb joves, Serrano valora molt la relació amb les persones amb qui comparteix autoria. Tant a De la sal de la ferida… com al monòleg recent, destaca la feina conjunta amb Marina Collado (disseny de llums) i Núria Sbert (actriu protagonista), així com el vincle personal amb Cati Coll, autora del poemari.
“Ha estat un procés dur, però molt positiu”, resumeix. I matisa: “No sé si hi ha final feliç, però hi ha llum. I això ja és molt.”
