Març Llinàs, el guionista de l’‘Està Passant’, desembarca a Palma per presentar un ‘Manual per infiltrar-se malament’, una reflexió mordaç sobre com construïm qui som a través dels errors més absurds de l’espionatge policial.
Pocs dies abans de la seva cita a la llibreria Rata Corner, 19 de febrer a les 19 hores, la veu d’en Març Llinàs sona amb una mescla de fatiga del qui viu a la voràgine de la televisió diària i l’entusiasme de qui torna a casa amb un fill sota el braç. Guionista, còmic de stand-up i observador d’una realitat que sovint sembla escrita per un guionista amb massa ganes de fer riure, Llinàs ha trobat en els casos recents de policies infiltrats a Catalunya, València i Madrid el mirall perfecte per parlar de nosaltres. No és només un llibre sobre espies; és un manual sobre la fragilitat de la nostra pròpia disfressa quotidiana.
L’humor com a mecanisme de processament
En Març no entén la vida sense el filtre de la ironia. Com a guionista de l’‘Està Passant’ a TV3, la seva jornada laboral consisteix a mastegar l’actualitat més aspra i retornar-la en forma de gag. “Jo faig humor sobretot, ara soc guionista de l’‘Està Passant’, que és un programa de TV3 d’humor d’actualitat, i en el meu dia a dia, cada dia de la meva vida faig això: me’n ric de l’actualitat”.
Aquesta pulsió per la broma no és gratuïta, sinó una eina de supervivència política i social. “Jo crec que sobretot és la resposta més natural perquè sí que tenc aquesta manera d’entomar sa vida de sempre, fent servir de l’humor. I és apropiat, bé, òbviament hi ha temes dels quals no es pot fer broma, l’humor té els seus límits, però si és actualitat política, és una bona manera —no la única— de processar aquesta informació”.
“Ara mateix malauradament no és possible viure a Mallorca i dedicar-se a el que jo estic fent. Almenys jo no ho veig possible”
– Març Llinàs
Mallorca vs. Catalunya: L’absència d’un humor propi a les illes
La conversa deriva ràpidament cap a la diferència cultural entre l’escena humorística de la península i la balear. En Març, que viu i treballa a Catalunya, sent que a Mallorca encara falta un espai de sàtira institucionalitzat. “Crec que els catalans tenen una tendència molt autoreferencial de xerrar d’ells mateixos i de el que els passa i de fer referència a coses que tenen més a prop”.
Quan se li pregunta per què a les Illes no existeix un format similar al de TV3 o la televisió basca, on la gent se’n riu de la seva pròpia idiosincràsia, Llinàs es mostra reflexiu: “Malauradament no existeix aquest format. Crec que, per exemple, això sí que es dona més per xarxes, un humor de fer referència a coses que ens passen en els mallorquins… però en aquestes plataformes com sa tele o la ràdio, no hi ha oferta d’això ara mateix”. I afegeix amb certa cruesa professional: “Ara mateix malauradament no és possible viure a Mallorca i dedicar-se a el que jo estic fent. Almenys jo no ho veig possible”.
El policia infiltrat com a mirall de la identitat
El nucli del llibre, ‘Manual per infiltrar-se malament’, neix de la fascinació pel detall que falla en les operacions d’estat. En Març utilitza aquests casos reals per fer una dissecció de la identitat humana. “Utilitz els casos dels policies infiltrats que hi ha hagut recentment per estudiar una mica com es construeix la identitat”.
El relat es torna fascinant quan analitza com l’Estat intenta replicar la normalitat: “Aquesta gent s’ha fet passar per gent bastant normaleta, no estic xerrant d’espies de Rússia, sinó que són persones que fan activisme de l’habitatge, o vinculades amb què es tema de l’independentisme o un cas en un moviment per Palestina. Aquestes persones estudien com són unes persones i es construeixen: es posen un nom, prenen unes decisions, agafen un estil de roba, fins i tot s’embeuen de la cultura que tenen aquestes persones”.
Per a Llinàs, la clau és l’error, la “infiltració dolenta”. “La clau del llibre també és que és infiltrar-se malament, perquè estic xerrant de tots es casos de policies que han pillat. No tenim l’exemple dels que no han pillat, no sabem si n’hi ha o si encara estan per aquí”. Aquests errors són, per a ell, profundament humans: “Aquest punt d’incapacitat de fer-ho bé és una cosa que també ens passa a les persones normals d”hòstia, no sé per què però no encaix’ o ‘no entenc alguns codis'”.
Anècdotes de l’absurd: Motos i accents
El llibre recull moments que freguen el surrealisme, errors que desmunten qualsevol operació d’intel·ligència. “N’hi havia una que era ecologista i se n’hi anava amb moto a les assemblees! I clar, la gent sospitava, ‘però aquesta tia per què ve amb moto?'”. O el cas, especialment sagnant per a un mallorquí, de l’infiltrat amb problemes geogràfics: “N’hi havia un que era de Menorca i que deia que es feia passar per mallorquí. Jo no sé per què, ha de tenir una explicació per part de la policia, jo no sa la tenc, però el tio deia que era mallorquí i clar, el pillaven perquè tenia un accent menorquí”.
Aquestes fallades serveixen a l’autor per llançar una tesi punyent: “En algun moment, algú s’ha hagut d’asseure a pensar quina és la recepta de la identitat, i no era precisament una eminència en filosofia. És possible que sa Policia Nacional hagi descobert el secret de l’existència humana?”.
“Jo personalment no la cerc, però crec que l’ofensa, si s’utilitza bé, està bé. No està malament ofendre a qui toca”
– Març Llinàs
La incomoditat de l’humorista
Escriure des de la sàtira política no és un camí de roses. En Març confessa que les peces més difícils són precisament les que toquen el poder de prop. “Sempre és més difícil aconseguir trobar una mica d’humor i que sigui també una denúncia o que sigui una manera de dir ‘joder, ara volen ampliar l’aeroport'”.
L’autor és conscient que l’humor pot ferir, però ho veu com una part necessària del joc: “L’ofensa és molt subjectiva, però sí, està clar que a vegades l’humor pot ofendre. Jo personalment no la cerc, però crec que l’ofensa, si s’utilitza bé, està bé. No està malament ofendre a qui toca”.
Un retorn reivindicatiu a casa
Presentar aquest llibre a Palma té un component emocional i polític per a Llinàs. Ho farà acompanyat de Clara Ingold, una altra peça clau de l’humor illenc, per assegurar-se que la presentació sigui, per damunt de tot, una conversa entretinguda: “Vinc a presentar-lo amb una persona que forma part del sector de l’humor perquè vull deixar molt clar que el llibre és en tot d’humor i és una peça humorística”.
Malgrat la situació política actual, o potser precisament per ella, en Març creu que el llibre té més sentit que mai a Mallorca. “Crec que sí que val la pena presentar-lo aquí perquè ara mateix la situació balear és bastant feixuga en l’aspecte polític. El meu llibre és clarament en contra dels policies infiltrats, en contra del control policial, i hi ha molta gent que sí que hi està d’acord amb aquest tema, però crec que també n’hi ha que no”.
Al final, ‘Manual per infiltrar-se malament’ no és només una crítica a l’espionatge, sinó una invitació a mirar-nos al mirall i riure’ns de la disfressa que tots portem posada, fins i tot quan no ens ha enviat ningú de la comissaria.
Foto portada: Noe Elias
