En el marc de la 40a Temporada d’Òpera, el Teatre Principal de Palma ens apropa, a través d’una entrevista íntima des del cor de la seva sala gran, a la veu i l’ànima de la soprano Marga Cloquell. Una producció pròpia dirigida per Gemma Camps i Roberto G. Alonso que arriba aquest 24 i 25 d’abril.
L’artista mallorquina es despulla emocionalment per parlar del seu debut en una de les peces més complexes i desoladores del repertori del segle XX: ‘La Voix humaine’ de Francis Poulenc. Entre les butaques buides que aviat s’ompliran per presenciar aquesta tragèdia lírica, Cloquell revela els secrets d’un procés creatiu marcat per la solitud, la dependència i una herència musical punyent.
El repte de la solitud absoluta a l’escenari
Seure a la platea del Teatre Principal mentre s’apropen les dates de l’estrena genera una atmosfera de respecte. No és una producció qualsevol; és una producció pròpia que posa tot el pes dramàtic sobre una sola dona. Marga Cloquell mira l’escenari amb la consciència de qui sap que no tindrà cap rèplica física on agafar-se durant gairebé una hora.
«Jo crec que per a qualsevol soprano és un luxe poder embastir una partitura com aquesta, amb el repte que suposa un monòleg que dins l’òpera no estem tan acostumats», afirma amb seguretat. El format trenca amb la tradició de l’espectacle total per centrar-se en el detall més minúscul de la psicologia humana. Segons Cloquell, la peça se surt del camí marcat pel gènere: «És un format bastant diferent a estructures d’àries, duos o conjunts. Sobretot per la dificultat d’estar tota sola durant 50 minuts a l’escenari, sense pauses i sense estructura d’actes com tenim sempre».
Aquesta absència d’interrupcions converteix l’obra en una marató emocional. La soprano no només ha de cantar una partitura exigent, sinó que ha de sostenir la tensió d’una conversa telefònica on l’espectador només sent una part de la història. És un buit que s’ha d’omplir amb veritat. «Dins s’òpera no estem tan acostumats a un monòleg», insisteix, subratllant l’excepcionalitat d’aquesta «tragèdia lírica» que Poulenc va imaginar sobre el text de Jean Cocteau.
Una espiral de desamor i dependència
La trama de La Voix humaine és un mirall incòmode per a qualsevol que hagi sentit el pes del silenci a l’altre costat d’una línia. El personatge, conegut simplement com «Ella», manté una darrera conversa amb el seu amant. Per a Cloquell, la clau resideix en la vulnerabilitat extrema d’una dona que s’esmicola minut a minut.
«És una història desgarradora de dependència emocional, d’espera de telèfon», descriu la soprano. El muntatge ens submergeix en una muntanya russa on la tecnologia de l’època esdevé un instrument de tortura. Cloquell detalla aquest trànsit sentimental amb una precisió quasi quirúrgica: «Passa per moments d’alegria perquè li telefona i de devastació quan veu que li menteix».
En la interpretació de Marga Cloquell, el personatge no és una víctima passiva, sinó un ésser humà que transita per la desesperació més sublim. El desamor es converteix en l’eix sobre el qual gira tota la producció del Teatre Principal, una història on «la tristesa i la desesperació estan exposats de forma sublim».
Poulenc i Duval: La gènesi d’un dolor compartit
Un dels punts més apassionants de l’entrevista concedida al Teatre Principal és quan Cloquell s’endinsa en el procés històric de creació de l’obra. La soprano ha realitzat una tasca de recerca profunda per entendre què hi havia darrere de la partitura que ara té entre mans.
«A mi m’ha fascinat fer una recerca sobre com Poulenc va escriure aquesta òpera», confessa. «Va ser la darrera de les tres òperes que va escriure, totes són molt diferents, i aquesta la va escriure amb una amiga seva que era na Denise Duval». Aquesta relació entre compositor i soprano va ser fonamental, ja que ambdós van bolcar les seves pròpies cicatrius en el projecte. «Ells dos havien patit una ruptura emocional i varen agafar de l’obra de teatre de Cocteau les parts que més els tocaven».
Cloquell relata amb emoció com van ser aquelles sessions de treball entre amics ferits: «Plorant moltes de vespres, component, canviant coses, provant com volien que fos». I és aquí on apareix la frase que defineix l’obra i dóna títol a la seva experiència: «Poulenc li diu en una carta a Duval, el dia de l’estrena, que ella és tot el que ell hagués volgut ser si hagués estat una dona i que han fet tots dos un fill, i que els ha quedat un fill molt trist». Aquesta herència de tristesa és la que Marga Cloquell recull ara per portar-la a l’actualitat.
El privilegi de debutar a «ca nostra»
Per a qualsevol artista, tornar a les arrels amb un projecte d’aquesta magnitud és un tancament de cercle. Marga Cloquell no amaga la seva vinculació emocional amb el Teatre Principal i amb la història de la seva pròpia formació.
«És una obra que durant molt de temps m’havia acompanyat la idea de poder fer-la», recorda amb nostàlgia. No és un interès nou, sinó una llavor plantada fa anys: «Professors meus també l’havien feta, me l’havien començada a pensar quan estudiava». Tot i el seu desig, Cloquell és conscient que les oportunitats de portar La Voix humaine a l’escenari són escasses a causa de la seva naturalesa íntima i arriscada.
«Rarament els teatres programen una peça com aquesta i, bueno, poder fer-la en aquest teatre i que aquest teatre hagi confiat en jo és un luxe i una alegria», agraeix. El fet que sigui el Principal, el «teatre de ca nostra», afegeix una capa de responsabilitat i de satisfacció personal al debut. Amb la direcció musical de Gemma Camps i l’escènica de Roberto G. Alonso, Marga Cloquell es prepara per fer història en aquesta 40a Temporada, oferint una veu que, malgrat la tristesa del «fill» de Poulenc, promet brillar amb una llum pròpia i inoblidable.
