L’actriu i directora Marga López agafa les regnes de la direcció per presentar Un baül groc per a Nofre Taylor, una comèdia d’Alexandre Ballester que es podrà veure al Teatre Principal de Palma els dies 28, 29 i 30 de maig. En una conversa distesa i profunda, López despulla el procés creatiu d’aquest muntatge, reflexiona sobre la vigència d’un capitalisme voraç i reivindica el teatre en viu com un dels darrers actes de rebel·lió viables en la societat actual.
L’encàrrec del Principal i el descobriment de Nofre Taylor
L’origen d’aquest projecte neix d’una proposta directa de la institució teatral de Palma, concebuda com un homenatge a la figura del dramaturg Alexandre Ballester. Marga López recorda com va ser aquest primer contacte i el procés de selecció de l’obra:
«Això va ser un encàrrec del Teatre Principal de Palma, que em varen dir que volien fer una obra de l’Alexandre Ballester. I com a repte relatiu de retre-li un homenatge. I a partir d’aquí jo vaig llegir i rellegir algunes de les seves obres, algunes ja les coneixia, altres no, i em vaig trobar aquesta, Un baül groc per a Nofre Taylor. I em va impressionar. Em va impressionar perquè, tot i que és una farsa tragicòmica molt divertida, parla d’un personatge… esgarrifós, que és en Nofre Taylor, un tirà, un milionari empresari que tracta tothom com a objectes, que és classista, masclista, és arribista… ho té tot.»
Aquest personatge central, que condensa les pitjors facetes de l’ambició humana, va captivar immediatament la directora per la seva crua connexió amb la realitat contemporània. Segons López, la mirada de Ballester va ser gairebé profètica:
«Em va cridar molt l’atenció perquè trobava que parlava d’un capitalisme tan voraç que la història era absolutament vigent. Encara que ell parla dels inicis del capitalisme a Mallorca, tot això s’extrapolava a avui en dia, fins i tot s’ha superat. Ja no és ni tan sols el neocapitalisme, ni el turbocapitalisme, ara ja estem en els… com es diuen aquests? Els tecnòcrates feudalistes…»
«Per un costat és una sort tenir un text que sigui tan vigent i, per una altra part, fa molta por que encara anem a pitjor. O sigui, no aprenen res, cada vegada som més esclaus del sistema capitalista que ens engoleix a tots.»
– Marga López
Del taylorisme a la farsa: Ridiculitzar el poder
L’obra planteja un paral·lelisme molt clar des del mateix títol, vinculant l’obsessió de l’organització del treball amb l’avarícia personificada. López detalla com el protagonista evoluciona en la ficció per adoptar aquest referent històric:
«Clar, vaig llegir això i el que fa és plantejar aquest personatge que és en Nofre Sastre, però es canvia el nom per Nofre Taylor, i tot això té tot un sentit i és que el taylorisme és un sistema que va crear un senyor que es deia Taylor, americà, of course, que era un sistema d’organització del treball que evidentment consistia a augmentar la productivitat, estalviar temps, reduir costos, augmentar beneficis… Però tot això ho feien estudiant els moviments dels treballadors. I ho feia cronometrant els temps… com si fos una cadena de muntatge, però abans de les cadenes de muntatge automàtiques, com aquells treballadors podien rendir més estudiant els seus moviments i cronometrant cada passa que feien. És clar, això feia que cada treballador fes unes coses molt, molt concretes tot el dia i, clar, es tornaven bojos, per què ja m’ho diràs, no pot ser més alienant això?»
Davant d’aquest panorama alienant, la proposta escènica d’aquest muntatge no busca el drama obscur, sinó l’ús de la sàtira i la farsa com a eina de catarsi col·lectiva. És una decisió política i artística conscient:
«Tot això està dins una tragicomèdia, que és com li diu en Ballester. Nosaltres li hem posat molta farsa perquè pensem que en un món on els poderosos i rics es riuen de nosaltres, de les poques coses que ens queden és riure’ns nosaltres d’ells. I l’obra intenta ridiculitzar-los, fer befa i escarni sobretot d’aquest tipus de personatges que avui en dia superen qualsevol ficció. Veure gent amb les seves motoserres mecàniques i dient aquestes coses que diuen… en Trump, en Bolsonaro, en Milei, tota aquesta gent. O en Putin o… o en Netanyahu, que… que juguen a unes partides d’escacs sense importar-los gens quines conseqüències té això per a la gent.»
El títol amaga, a més, una lliçó universal sobre la finitud de la condició humana, un recordatori que la mort ens iguala a tots, independentment dels comptes bancaris:
«I en el títol es parla del baül groc, és un baül, és una caixa de morts. O sigui, la gran moralitat que té això és que malgrat que tu explotis, t’enriqueixis de qualsevol manera, sense cap escrúpol, a força d’esclavitzar pràcticament la gent que està per davall de tu, en el final la mort ens iguala a tots. I sembla que ells no ho veuen, tota aquesta gent, aquesta cobdícia tan desmesurada, tan passada de voltes… Quan en veus molts d’aquests dius: ‘Molt bé, et moriràs molt ric, però, et moriràs igual’.»
El repte d’adaptar Ballester al segle XXI
Un dels grans desafiaments per a López ha estat respectar l’essència d’un text escrit fa mig segle sense que perdi la seva frescor ni el seu impacte avui dia. L’adaptació ha requerit una feina fina de reordenació escènica:
«Hi ha hagut una sèrie de reptes, com ara que és un text escrit fa cinquanta anys, intentar portar-lo a una actualitat més vigent, encara que mantenim molt el text, és pràcticament sencer, però reorganitzat i amb algunes modificacions per poder portar-lo a avui en dia. Però en realitat és que ja ho deia ell, ell ja era bastant profeta amb això.»
Aquesta vigència extrema de l’autor pobler provoca una dualitat agredolça en la directora. Per una banda, és un luxe com a creadora; per l’altra, una trista constatació social:
«És una obra que s’ha fet molt poc aquí, hem buscat documentació i en els arxius no hem trobat una posada en escena professional. Segurament ell la va fer amb el seu grup de teatre universitari, però en realitat no es va fer mai professionalment. O com a mínim no hem trobat aquesta informació aquí a Mallorca. A Barcelona sí que es va fer una versió fa vint anys, una cosa així. Per un costat és una sort tenir un text que sigui tan vigent i, per una altra part, fa molta por que encara anem a pitjor. O sigui, no aprenen res, cada vegada som més esclaus del sistema capitalista que ens engoleix a tots.»
«No crec que sortim amb una fórmula per desfer-nos dels Taylor del món, perquè el poder és molt, molt poderós. Però com a mínim podem riure una mica junts d’aquestes figures tiranes i castradores»
– Marga López
Un engranatge actoral mil·limetrat
Per donar vida a aquesta farsa, Marga López s’ha envoltat d’un elenc de set intèrprets de primer nivell, encapçalats per Miquel Àngel Torrens en el paper de Nofre Taylor. La directora destaca la importància de comptar amb actors que dominin el codi de la comèdia:
«Per començar, és un repartiment de set intèrprets que fan un munt de personatges, llevat d’uns quants, perquè clar, en Nofre Taylor és tan omnipresent que només fa de Nofre Taylor en Torrens. Però la resta són grans, grans còmics i això era el que volíem, perquè aquest nivell de ridiculització i de befa que volem fer, només ho pots fer amb actors que tinguin una vis còmica i entenguin molt bé com funciona la comèdia. Són set, tinc en Miquel Àngel Torrens, en Luca Bonadei, l’Alba Flor, la Sofia Muñiz, la Maria Rosselló, la Mariona Hauf i en Josep Orfila.»
El muntatge s’estructura visualment i rítmicament com la mateixa màquina industrial que critica, exigint una precisió coreogràfica absoluta:
«I tots set funcionen dins d’aquest engranatge en què hem apostat molt per aquesta cadena de muntatge amb uns moviments estereotipats, tots van a l’hora. Són com màquines en molts moments. I a banda d’això, també es mostra la part empresarial, que té súbdits que fan allò que diu ell, i la part personal, que tracta les dones com a objectes, diferents amants, la seva parella…»
Darrere d’aquesta maquinària escènica hi ha una feina d’equip on l’assessoria de moviment i l’espai sonor resulten fonamentals per aconseguir la sincronia desitjada:
«La direcció és una cosa que fa pràcticament cinc o sis anys que vaig començar a investigar i em varen donar l’oportunitat de fer-ho… Però mira, per exemple, ara dirigint aquesta obra, només pensava que m’hagués agradat fer-ho com a actriu. Perquè és un goix veure’ls com funcionen dins d’aquest engranatge. És una escenografia molt gran, d’Elionor Sintes, després tenim una il·luminació meravellosa d’en Joan Fullana, ell també ha fet l’adaptació i l’actualització d’aquest text a avui en dia, tenim en Joan Vila amb la música… és que clar, tenim un equipàs. Tenim en Davo Marín, que és l’assessor de moviment, perquè com et deia, això funciona com un engranatge, com una cadena de muntatge on tots som com peces. I això requeria un grapat d’hores per aconseguir aquesta sincronia entre els personatges.»
La bellesa efímera del teatre davant de les pantalles
Amb una trajectòria professional amplíssima que abasta des de papers televisius recordats en sèries com Mossèn Capellà, Treufoc o Pep, fins a muntatges teatrals de text profund com Les maleïdes, López té clar quin és el valor diferencial de les arts escèniques en ple segle XXI. En un moment en què el consum audiovisual s’ha refugiat en l’aïllament domèstic, ella reivindica la presencialitat de l’escena:
«És veritat que el teatre té una cosa d’art efímer que jo crec que també és un valor a tenir en compte. Crec que el fet d’anar al teatre i d’estar tot aquell públic decidit a jugar amb els intèrprets que li estan oferint l’obra, crec que té quelcom de ritual i té quelcom de comunitat que, si ho pots veure a casa teva… no és el mateix. L’única cosa que se li assembla és anar a un concert en viu. Tots sabem que anar a un concert en viu no té res a veure amb escoltar el disc. Són dues coses diferents. Té un extra el fet que moltes persones estiguin vibrant en aquell concert, al ritme d’aquella música, veient el cantant allà davant teu. I això crec que té un valor en si mateix, les arts en viu.»
Per a la directora, defensar la ficció teatral és una necessitat quasi biològica per evitar la deshumanització que imposen els dispositius digitals:
«Crec que és una cosa a reivindicar, perquè si no tots acabarem dins de casa nostra amb pantalles, cosa que ja està passant molt, però crec que el fet que la gent surti, es reuneixi a veure esdeveniments teatrals, o en viu… pot ser teatre, pot ser música, pot ser fins i tot, jo què sé, un partit de futbol… Però crec que el que passa dins un teatre és tan únic que la gent hauria de provar-ho, com a mínim.»
Un acte de rebel·lió a través del riure
Finalment, Marga López convida els espectadors a apropar-se al Teatre Principal no amb l’esperança de trobar una guia tancada per resoldre els problemes del món, sinó amb les ganes de compartir un espai de llibertat a través del riure crític:
«No crec que sortim amb una fórmula per desfer-nos dels Taylor del món, perquè el poder és molt, molt poderós. Però com a mínim podem riure una mica junts d’aquestes figures tiranes i castradores. Crec que el riure té una part terapèutica quan la nostra vida és tan complicada, tan estressant, tan ràpida i alhora tan precària… Crec que el fet de riure en comunitat és bastant alliberador. I aquesta obra no només té això. Crec que després la gent que vagi a la funció i surti del teatre, tindrà una estoneta per parlar d’això. És com un petit acte de rebel·lió, si ho vols dir així.»
