Avui, 9 de juliol, la llibreria Rata Corner de Palma es converteix en l’escenari d’una cita ineludible per a la cultura local. La cineasta i periodista Marga Melià protagonitza aquesta entrevista amb motiu de la presentació del seu llibre ‘Suportant el paradís. Converses amb vint artistes mallorquins‘. Aquesta obra coral, que recull el diàleg amb destacats creadors sobre els efectes de la turistificació i el futur incert de l’illa, dona pas a un documental homònim que s’estrenarà el pròxim 31 de juliol al Cinema Rívoli, dins l’Atlàntida Mallorca Film Fest, i que arribarà a les sales comercials al setembre.
La vigència d’un clam atemporal
L’origen d’aquest projecte ens remunta a fa més d’una dècada, entre els anys 2009 i 2010, quan els problemes estructurals de l’illa ja començaven a ser evidents. En demanar a l’autora sobre els motius per reeditar ara una obra escrita fa quinze anys, Melià explica la gènesi d’aquesta nova publicació impulsada juntament amb l’editora Maria Muntaner.
«Aquest llibre és un llibre especial: poques vegades s’havia aconseguit ajuntar en un mateix projecte a tantes personalitats destacades de la cultura mallorquina i a més d’àmbits tan diferents com la literatura, la música, les arts plàstiques, el cinema o el teatre. Les converses que conformen el llibre, a més, se centren en temes atemporals, així que ara tenen la mateixa vigència que fa quinze anys o que en tindran d’aquí 20. L’anterior edició s’havia esgotat fa temps, així que l’editora Maria Muntaner i jo vàrem pensar que l’estrena del documental homònim aquest estiu era l’ocasió ideal per tornar a oferir al públic l’oportunitat de llegir aquestes entrevistes que varen ser l’origen de tot el projecte. En un moment tan delicat com el que vivim, si volem reivindicar la nostra identitat, si volem reivindicar qui som, és important que coneguem la nostra cultura, que coneguem d’on venim i el que han fet i fan els nostres artistes».
«El més curiós és que en aquell moment la majoria dels protagonistes del llibre ja veien, gràcies a la seva sensibilitat especial, que caminàvem inevitablement cap a la Mallorca que vivim avui»
– Marga Melià
El camí vertiginós cap al col·lapse
L’evolució de l’illa des de la primera publicació del llibre ha estat marcada per una transformació accelerada. La periodista detalla quins aspectes han esclatat definitivament a la cara de la societat mallorquina des d’aquelles primeres converses.
«Quan vaig escriure el llibre, si bé ja patíem moltes de les conseqüències del turisme de masses, encara no s’havien estès ni el lloguer turístic ni les xarxes socials. A Mallorca el turisme es concentrava sobretot als mesos d’estiu i als indrets de costa: no havia envaït encara els nostres espais quotidians ni interferia tant com ara en el nostre dia a dia. No hi havia tants d’embussos ni tanta saturació. La globalització i la pèrdua d’identitat eren realitats que encara qüestionàvem. La gentrificació tot just es començava a intuir. No hi havia encara una especulació immobiliària tan forta ni uns preus tan desorbitats com els actuals. Tot això ha anat cap a pitjor aquests darrers quinze anys i a més d’una manera molt ràpida. El més curiós és que en aquell moment la majoria dels protagonistes del llibre ja veien, gràcies a la seva sensibilitat especial, que caminàvem inevitablement cap a la Mallorca que vivim avui».
Davant la disjuntiva de si Mallorca es troba a prop del col·lapse o si ja ha superat aquest punt de no retorn, la cineasta es mostra contundent, tot i deixar una porta oberta a la reacció social.
«Ens trobem en un moment molt complicat, en un moment de col·lapse. Els mallorquins estem trists i cansats, però penso que no hem de resignar-nos, que hem de defensar que hi ha alternatives al model actual, perquè la manera com siguem capaços de gestionar ara aquesta situació serà la que definirà la Mallorca que ens trobarem les pròximes dècades».
L’illa convertida en un parc temàtic
La transformació del territori en un espai pensat gairebé exclusivament per al visitant té conseqüències directes sobre el teixit social i comunitari. Melià aprofundeix en el significat d’aquesta pèrdua d’identitat quan s’adopta el model de parc temàtic.
«El món s’està uniformitzant de cada vegada més, i jo trobo que conservar i mantenir la diversitat és molt important. Quan un territori es transforma en un parc temàtic orientat exclusivament al turisme de masses, el procés de destrucció de la identitat és profund. No es tracta només de la pèrdua de paisatge, sinó de la desarticulació de tota una manera de viure. Els pobles i barris històrics deixen de ser llocs de vida comunitària per convertir-se en decorats. Els comerços autòctons es transformen i s’unifiquen cap a una estètica global, neutra i instagramable que podria estar a qualsevol part del món. La nostra llengua i la nostra cultura es veuen arraconades. Es folkloritza la nostra cultura i es perd autenticitat. La manca d’habitatge accessible fa que es dilueixin les comunitats i les xarxes i tot es converteixi en un flux continu de gent anònima que va i ve sense poder crear cap vincle que tingui continuïtat en el temps. Es perd la diversificació i la riquesa de les diferents professions per concentrar-ho tot en una única font d’ingressos».
Davant d’aquest panorama, sorgeix inevitablement la qüestió de si hi ha futur per als residents en aquesta nova configuració de l’espai. És en aquest punt on la confessió de l’autora es torna més íntima.
«Per tots els fenòmens que he esmentat abans, crec que els mallorquins ens sentim cada vegada més alienats a la nostra pròpia terra. Ens sentim incòmodes, no veiem perspectives, i sentir-te estranger a ca teva és molt dur. Espero que prenguem consciència del que està passant i siguem capaços de canviar el rumb de tot això perquè destruir la nostra illa d’aquesta manera no té gaire sentit».
«M’agradaria que l’espectador surti amb ganes de compartir el que ha vist i ha sentit, que el documental generi una conversa necessària més enllà de la tristesa i la ràbia que tots sentim»
– Marga Melià
Un mosaic de vint creadors sense censura
El procés per reunir figures de la talla de Miquel Barceló, Agustí Villaronga, Llum Barrera i Joan Miquel Oliver en un mateix espai de reflexió va suposar un desafiament per a la llavors jove periodista.
«No va ser fàcil, va ser tot un repte, perquè a més jo era molt joveneta i no tenia contactes ni experiència, però tenia moltes ganes de fer feina i molta il·lusió, així que vaig insistir molt i vaig picar molta pedra fins que vaig aconseguir entrevistar-los a tots i publicar el llibre. Va ser una experiència inoblidable per mi, el meu primer projecte artístic, i podria dir que em va canviar la vida».
En intentar resumir el batec d’aquestes vint veus creadores, Melià identifica clarament els sentiments predominants i descarta l’existència de filtres a l’hora d’abordar el model turístic.
«Serien diverses: tristesa, ràbia, nostàlgia i autocrítica. La veritat és que no hi ha hagut cap censura ni autocensura. Per mi, la llibertat d’expressió i la sinceritat amb la qual parlen els entrevistats són inseparables d’aquest projecte; sinó trobo que no tindria sentit un llibre com aquest».
Del paper a la pantalla: una crida a l’acció
El projecte fa ara el salt al llenguatge audiovisual. Mentre la presentació literària té lloc avui al carrer d’Antoni Marquès, la mirada està posada també en la projecció especial del documental a finals de juliol i en la posterior estrena a CineCiutat i altres sales a partir del mes de setembre. La directora aclareix les diferències narratives entre els dos formats.
«El llibre abasta més: els artistes entrevistats parlen de manera íntima i profunda sobre la seva vida, la seva obra, la seva visió del món i la seva relació amb Mallorca. El documental m’ha servit, en canvi, per triar un d’aquests temes (Mallorca) i aprofundir en ell. Al documental tant els artistes com jo reflexiona’m amb calma i profunditat sobre temes com la pèrdua progressiva de la nostra identitat a causa de fenòmens com la turistificació i la gentrificació, l’esfereïdora destrucció del territori, el model turístic actual, el paper que els mallorquins hem tingut en tot això, què podem esperar del futur, etc.».
Finalment, la cineasta comparteix l’objectiu últim d’aquest llargmetratge i l’impacte que desitja provocar en el públic que s’acosti a veure’l.
«M’agradaria que en sortir de veure el documental t’hagués remogut, tocat el coret i deixat pensant. M’agradaria que l’espectador surti amb ganes de compartir el que ha vist i ha sentit, que el documental generi una conversa necessària més enllà de la tristesa i la ràbia que tots sentim. Que generi en la gent un sentiment de comunitat que pugui dur a l’acció, que pugui dur-nos a fer qualque cosa perquè les coses millorin».
Fotografies: Óscar Fernández Orengo.
