Diu que s’està aixecant una altra vegada, però la veu li tremola amb la certesa de qui ha mirat l’abisme de front. Margalida Vinyes, la il·lustradora que va fer la volta al món amb una imatge un 8 de març, ens rep al seu estudi. No hi ha filtres, ni línies edulcorades. Entre llapis i records d’una carrera que l’ha duta de la publicitat a la novel·la gràfica, Vinyes es despulla en una confessió crua sobre la supervivència de l’art en l’era de la intel·ligència artificial i la invisibilitat femenina. És 2026 i, després d’un silenci creatiu forçat per la salut i el desànim, l’autora de Catalina, la cuinera de l’Òpera torna a dibuixar. No per encàrrec, sinó per pura necessitat vital.
Una topografia de l’ànima i el retorn als gegants
La represa ha tengut un nom propi: Topografia sensible. Una sèrie d’historietes que han començat a veure la llum al diari Ara i que suposen el retrobament de Margalida amb el seu propi traç. «És com un mapa d’un territori que se sent. Seria per a mi la descripció d’aquestes historietes. Perquè volen transmetre sobretot emocions i percepcions que tenc jo del món, totes des de la meva mirada com a dona. No vol dir que totes les historietes siguin feministes, però pràcticament. És el que realment em mou», confessa mentre repassa mentalment les entregues d’Eclipse i Violes.
Però la seva feina no només habita en la introspecció. Aquest abril, la tradició mallorquina torna a passar pels seus pinzells. «Amb la colla de gegants de Santa Maria del Camí presentarem un conte nou. Jo els hi he fet ja uns quants de contes inspirats en els seus personatges. Els primers van ser la geganta, després van fer el gegant, i ara hem fet una altra figura que ha tingut molt d’èxit, que es diu la Bubota. Esper que no els sàpiga greu que ho comenti, perquè encara no ho han presentat». A més, l’autora revela que es troba immersa en un projecte per a l’Obra Cultural Balear sobre la figura de Joan Alcover, en ple any centenari.
«Aquestes històries de Topografia sensible han sortit després d’una etapa que no ha estat bé, no ha estat bé de salut, primer física i després mental. I, mira, vaig deixar de dibuixar perquè li vaig agafar mania, o tírria, no podia dibuixar»
– Margalida Vinyes
La tírria al dibuix: salut física i mental
L’aturada de la Margalida no va ser una elecció, sinó una caiguda. «Aquestes històries de Topografia sensible han sortit després d’una etapa que no ha estat bé, no ha estat bé de salut, primer física i després mental. I, mira, vaig deixar de dibuixar perquè li vaig agafar mania, o tírria, no podia dibuixar».
Aquest bloqueig la va portar a un estat de desconnexió amb el sistema professional. «Vaig entrar com en una etapa de pessimisme o de menfotisme. De dir, mira, vaig a fer el que realment m’agrada fer. M’ha anat bé, realment, i perquè feia molt de temps que no feia el que jo necessitava fer.
El miratge de la vocació i el pagament «simbòlic»
Darrere dels premis a FITUR o de les col·laboracions amb Estrella Galícia, s’amaga la realitat d’una professió que Vinyes defineix amb una paraula punyent: precarietat. L’artista posa sobre la taula les dades de la Federació d’Associacions d’Il·lustradors Professionals: dos de cada tres treballen com a autònoms, amb una intermitència asfixiant i ingressos que, majoritàriament, no arriben als mil euros mensuals.
«Dones en precari. Això és una cosa que ens passa a totes. No sé per què hi ha com una llei o un acord general que els artistes han de fer les coses gratis. No sé exactament quin és el mecanisme, però no sé si és perquè, com que tu et dediques al que a tu t’agrada, en realitat no és una feina, no? Com que som persones normalment conscienciades, creuen que ho has de fer sempre gratis», reflexiona amb una amargor continguda.
Vinyes recorda especialment un episodi amb una coneguda ONG: «Havia fet una feinada, una publicació de moltes pàgines, tot il·lustrat i amb la delegada d’aquí de les Balears havíem acordat un preu. Però quan em va cridar la delegada de Madrid, li vaig dir: ‘Escolta, és que m’has enviat un contracte en el qual jo renuncii a tot el que són els drets de la propietat intel·lectual i a 0 euros’. Em diu: ‘Ah, però tu cobres? Los ilustradores no cobráis’. Aquell dia em vaig posar com una moto. Li vaig fer la reflexió, dic: ‘Tu ets l’advocada de l’empresa? Tu a final de mes cobres un sou?’. Em diu: ‘Sí, clar’. I jo li vaig dir: ‘Bé, doncs ara explica-m’ho, perquè tu tens dret a cobrar pel teu treball i jo no’. Es va quedar a quadres».
Gènere i el menyspreu del sector
Per a la il·lustradora, aquesta devaluació no és casual. Té una arrel sociològica clara lligada al gènere. «Quan un sector es feminitza, automàticament es precaritza i es menysprea. Jo crec que és així. El mateix passa amb feines que són històricament femenines o que han ocupat les dones. En el món de la il·lustració sí que hi ha més dones, és un món feminitzat. I en l’art s’ha normalitzat que el reconeixement simbòlic substitueixi el pagament econòmic. Potser es veu que els artistes som una mica vanitosos i ens agrada que ens diguin ‘que guapo’, però s’ha normalitzat que la palmadeta a l’esquena sigui el pagament de la feina».
Amb una claredat que sacseja, Vinyes recorda la condició humana de l’artista: «Nosaltres, com a criatures que estem vives, tenim despeses. Hem de menjar, hem de pagar les factures. Estaria bé que es fes un estudi sociològic sobre això, perquè la veritat és que a mi m’ha esgotat. Jo estic esgotada».
«Vaig entrar enganada»: El camí cap a la línia clara
Encara que es va formar com a il·lustradora, Margalida va passar anys treballant com a dissenyadora gràfica i tècnica de comunicació a l’Institut d’Innovació Empresarial (IDI). No va ser fins al 2013 que va fer el salt definitiu a la il·lustració vocacional. Aquell mateix any va entrar al Clúster del Còmic de Mallorca, una experiència que recorda amb ironia: «Vaig entrar enganada. El meu cap era en Rafel Vaquer i em va dir d’entrar. Jo li vaig dir: ‘No, perquè tots sou homes’. I ell em va dir: ‘No, també hi ha na Flàvia’. I quan vaig entrar, na Flàvia no hi era! Després es va animar ella quan va veure que jo hi vaig entrar. A poc a poc van començar a entrar les nostres».
El seu estil, definit per ella mateixa com a «línia clara», és fàcilment reconeixible, encara que admet que es mou més en la il·lustració que en la vinyeta pura. Però crear des de la llibertat és un luxe que pocs es poden permetre: «M’encantaria només fer feines personals perquè idees en tinc, i m’encantaria poder viure d’això. Però si els d’encàrrec ja no te’ls paguen, imagina’t la inspiració. Catalina, la cuinera de l’òpera la vaig poder fer perquè estava cobrant l’atur. No et pots tirar un any i pico dedicat a un llibre i no cobrar res. I una altra feina personal, La veritable història de la lletera, va ser perquè vaig aconseguir una subvenció de l’IEB a la creació».
«Veure com a institucions públiques treuen campanyes al carrer fetes amb il·lustracions d’intel·ligència artificial… se’t cau l’ànima als peus. Perquè elles són les que han de donar exemple»
– Margalida Vinyes
L’amenaça de la IA i el dret a la vulnerabilitat
L’esgotament de Vinyes no és només econòmic, sinó també existencial davant el canvi de paradigma tecnològic. L’arribada de la intel·ligència artificial ha estat el cop de gràcia per a molts ànims. «Em sent en perill d’extinció per culpa d’això, tal qual. I ho he xerrat amb altres dibuixants: no soc l’única que ha tingut una aturada creativa. Ens està afectant a tot el col·lectiu. Fas molts de sacrificis i et pensaves que quan tindries cinquanta i pocs la cosa ja estaria més assentada, i és tot el contrari. Ha estat una galleda d’aigua freda. El que pensava que necessitaria una dècada per afectar-nos, ha estat tres mesos».
La ferida és més profunda quan la competència deslleial ve de les institucions. «Veure com a institucions públiques treuen campanyes al carrer fetes amb il·lustracions d’intel·ligència artificial… se’t cau l’ànima als peus. Perquè elles són les que han de donar exemple. Controlar els drets de propietat intel·lectual ara és impossible, la màquina ja s’ha alimentat de tot això i ja no es pot tornar enrere. Jo no ho veig viable».
Aquesta crisi la va portar a plantejar-se abandonar-ho tot. «M’he replantejat quina altra feina podria fer, si m’aniria bé estar de cambrera… no ho sé. Quina llàstima, no? Però ara ho he de tornar a intentar. He lluitat tota la vida per poder sobreviure, ja no dic viure, sinó sobreviure amb aquesta professió. Havia acabat les forces, però ara m’estic aixecant una altra vegada».
Margalida Vinyes es mostra vulnerable i ho sap. Ha parlat de la seva por de mostrar-se així, però també de la seva necessitat de crear com una forma de catarsi i intervenció social. «Necessit crear encara que es quedi aquí, dins d’aquest estudi. Les imatges són una manera de donar la meva opinió. M’agrada fer il·lustracions que siguin simplement guapes, però millor si tenen missatge».
