La historiadora d’art i investigadora Maria Mesquida ha dedicat quatre anys a reconstruir un període clau de la vida cultural, social i política de Felanitx. El resultat és el llibre Efervescències, publicat per Nova Editorial Moll. A través de seixanta testimonis orals i una anàlisi detallada de la premsa local, Mesquida ofereix un recorregut per les dècades de 1977 a 2001. En aquesta entrevista amb UEP! Mallorca, comparteix el procés, les troballes i la voluntat de reivindicar una contemporaneïtat sovint menystinguda.

Un article que es fa gran

«Tot va començar per una troballa casual al Setmanari Felanitx», explica Mesquida. «Vaig topar amb anuncis d’un bar que es deia Mil i Un. Era el 1983 i s’hi feien exposicions periòdiques». Aquell bar, combinació de local d’oci i espai cultural, exhibia obra d’artistes que tot just començaven, alguns avui amb trajectòries reconegudes.

La idea inicial era fer un article. Però cada entrevista portava nous noms, noves històries, nous documents. El projecte es va ampliar i es va anar teixint una xarxa de connexions entre bars, músics, artistes, col·lectius polítics, activistes i estudiants. “De cada trobada sortien tres o quatre contactes més. Era com una xarxa viva que no parava de créixer”.

Per què Felanitx?

Mesquida no té dubtes que Felanitx reunia els ingredients necessaris perquè tot això succeís. “Hi havia persones concretes, molt actives, en el moment indicat. Gent amb una creativitat desbordant, una capacitat per moure coses, i sobretot una gran dosi d’ironia, d’enginy i de mirada crítica”, explica.

Tot plegat, dins un context molt determinat: la transició democràtica, l’eufòria postfranquista, la voluntat de trencar amb el model vital tradicional. “Hi havia ganes de canviar-ho tot. De fugir del xalet i la urbanització amb jardí. I Felanitx, per la seva mida, el seu caràcter i les persones que hi vivien, es va convertir en un focus d’activitat”.

Aquest caràcter local, segons l’autora, també és clau: “Els felanitxers tenen fama de ser irònics, de tenir idees pròpies i poc convencionals. I això es veu en com feien política, en com muntaven revistes com es Felanitx Post o Rita, o en com convertien una festa com el Cosso en un acte molt més espontani i autogestionat”.

Mesquida ho resumeix com una confluència de factors: “La història, el moment, i la gent. No es pot explicar només per una cosa. Era una combinació molt concreta”.

Cultura, música, cinema i política

Efervescències no només recull moviments artístics. També reflecteix el paper de la música, amb grups com Forats Negres o Corpus Christi, alguns amb propostes performatives. O el cinema amateur de l’equip Tulsa, amb Maikel al capdavant.

També hi ha espai per la política, amb iniciatives com Es Felanitx Post (1979), que parodiava el Washington Post per denunciar projectes urbanístics, o el Front d’Alliberament Local (1983), que demanava el vot en blanc. Més endavant, col·lectius com Fora son lideraren la lluita antiautopista. “Va ser una etapa marcada per la crítica, la creativitat i l’experimentació”, diu Mesquida.

El paper dels espais alternatius

Un dels espais clau del relat és el Gurugú, un edifici municipal que va acollir el col·lectiu Pruaga. Exposicions, concerts i activitats multidisciplinàries hi tenien lloc fins al seu enderroc, l’any 2001. “El Gurugú era un focus de contracultura”, afirma. També hi havia la presència de publicacions autoeditades com Vatuarradell, amb poemes visuals i il·lustracions, o S‘Albercoc, sorgida a l’Institut de Felanitx.

L’institut esdevé també un escenari rellevant: “Hi havia un trasbals constant entre el carrer i les aules. Molts dels qui protagonitzaven aquesta efervescència encara eren alumnes”.

El Cosso i les festes alternatives

Mesquida també dedica espai a la història del Cosso. “Ara tot està molt protocol·litzat, però en els seus inicis era un acte espontani, organitzat per un grup reduït de joves durant les festes d’agost”. Aquest esperit inicial també és part de la memòria col·lectiva que el llibre vol recollir.

Una altra mirada sobre Miquel Barceló

El llibre no obvia la figura de Miquel Barceló, però la contextualitza. “Barceló ja tenia projecció internacional quan passaven moltes de les coses que jo relato. No participava activament, però sí que va deixar una empremta concreta: un mural pintat dins el Gurugú, que es va destruir durant l’acte de cloenda organitzat per Pruaga.”. Aquella acció, segons explica, fou llegida per molts com una mostra de suport simbòlic al moviment.

Reivindicar la contemporaneïtat

Una de les motivacions de Mesquida ha estat posar en valor aquesta etapa recent. “Tenim jaciments prehistòrics, tenim castells medievals… però no tenim rastre del Gurugú ni d’aquells bars. El patrimoni contemporani sovint s’ignora. Aquest llibre és una manera de dir que també forma part de la nostra història”.

Molts dels entrevistats es sorprenien que se’ls volgués entrevistar: “Em deien que allò no tenia importància, que era el seu dia a dia. Però justament per això és rellevant. Perquè mostra com vivien, què feien, com s’organitzaven. I això també s’ha d’escriure”.

Altres efervescències?

El títol del llibre suggereix un fenomen que potser no fou únic. “Si cercam, segur que trobam altres efervescències a altres pobles. No tot ha de ser Palma. El llibre també vol trencar amb aquesta centralitat. Hi havia vida cultural, política i artística més enllà de la capital”.

Una generació no viscuda

Mesquida reconeix que ella no va viure aquella època. “Sóc del 91. Quan tot això passava, jo no havia nascut o era massa petita per entendre-ho. Però en escoltar aquells testimonis, sovint pensava que hauria d’haver nascut als anys 60 per viure els 80 com calia”. L’enregistrament d’aquestes veus ha estat per a ella un regal.

I ara què?

La recepció del llibre ha estat bona. No descarta una segona part. “Hi ha hagut propostes per continuar a partir del 2001. No sé si ho faré, però si ho faig, serà diferent. El context ha canviat. Les lluites ja no són les mateixes, ni tenen la mateixa forma. Abans es lluitava de cara, ara tot és més prudent”.

De moment, diu, gaudeix de l’acollida i continua observant com a Felanitx tornen a aparèixer espurnes. “Hi ha nous espais, noves iniciatives, fora dels circuits oficials. Potser no és contracultura, però sí un altre tipus de dinamització”.