La ciutat de Palma acull aquest dilluns 15 de juny, a les 18:30 hores, una cita ineludible amb la memòria històrica a l’espai d’Embat llibres. La doctora en Història per la Universitat de Barcelona i catedràtica d’ensenyament secundari, Maria Pilar Molina Javierre, hi presentarà el seu colpidor assaig. Sota el títol Repressió franquista i prostitució: de la Presó de Dones de les Corts a l’Hospital de la Magdalena, l’obra documenta l’atroç violència institucional que el règim franquista va exercir sobre les dones prostituïdes, un col·lectiu abocat a la marginació extrema. L’acte, que comptarà amb la intervenció de l’historiador David Ginard, destapa com el franquisme va utilitzar els recintes hospitalaris com a presons clandestines per silenciar, castigar i esborrar la identitat d’aquestes dones.
L’inici de la investigació: l’enigma del sifilicomio
Tot descobriment històric de gran magnitud neix, sovint, d’una anomalia en els arxius. Per a Maria Pilar Molina Javierre, aquesta troballa va sorgir durant la preparació de la seva tesi doctoral, una recerca que la va portar a capbussar-se en l’univers penitenciari de la postguerra.
«Jo vaig fer la meva tesi doctoral, me la va publicar l’Ajuntament de Barcelona, sobre la presó de dones de Barcelona, Les Corts, i vaig estudiar el període que va de 1939 a 1959», explica l’autora sobre els fonaments del seu estudi. L’espurna d’aquesta nova investigació va encendre’s enmig dels papers oficials: «Quan jo estava allà investigant, vaig entrar en els fons documentals de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Allà vaig localitzar els expedients personals de les recluses. En aquesta documentació apareixien les dades de caràcter personal, però també les informacions sobre els delictes que havien comès i pels quals havien ingressat. I hi havia un apartat que es deia ‘vicisitudes’, on s’anava explicant tot el recorregut de la vida penitenciària».
Va ser precisament en aquesta secció on la investigadora va topar amb un patró pertorbador que trencava la lògica penitenciària habitual. «Aquí vaig començar a llegir: ‘puesta en libertad para ser trasladada al sifilicomio'», relata Molina Javierre. L’eufemisme amagava una realitat molt més dura: «En alguns casos llegia per ser traslladada a les Magdalenes, o per ser traslladada al sifilicomio de la Magdalena. O sigui, que les posaven en llibertat per anar acompanyades de la policia armada a un altre recinte. I aquí és on jo em vaig començar a preguntar: què és això? On és aquest centre a Barcelona, si és que existeix? I vaig començar a tirar del fil per intentar esbrinar què passava amb aquestes dones, per què les alliberaven per tornar a ser ingressades i què passava en aquest recinte».
«Va ser un dels establiments repressius especials que va utilitzar la dictadura per regenerar i per reformar les dones extraviades»
– Maria Pilar Molina Javierre
Pere Tarrés i les «mujeres caídas» de la Magdalena
La cerca de respostes no va ser senzilla. La maquinària burocràtica de la dictadura havia estat dissenyada per no deixar rastre d’aquelles pràctiques. La historiadora va haver de recórrer a la memòria oral dels professionals de l’època: «Vaig tenir la sort que alguns facultatius, metges de famílies que ens coneixíem de feia anys i que a més eren gent interessada per la història, em parlaven de coses personals».
Aquesta via la va portar fins a una figura clau dins l’església catalana i fins a la ubicació física del centre. L’Hospital de la Magdalena va resultar ser un antic recinte conegut com l’Hospital de la Lluita Antivenèria durant la Segona República, situat al barri de la Sagrera de Barcelona. La religió hi jugava un paper repressor fonamental. «Vaig descobrir que a la documentació que s’incorporava al procés de beatificació de Pere Tarrés, es feia constar que durant una Setmana Santa de l’any cinquanta havia predicat exercicis espirituals a l’Hospital de la Magdalena», subratlla l’autora.
Els textos del sacerdot no deixaven lloc a dubtes sobre la consideració moral que el règim tenia d’aquelles recluses. «Ell en aquest text deia que allà hi havia acollides dones joves que estaven en fase terminal de malalties derivades de la prostitució. A més, les qualificava com a ‘mujeres caídas’, i deia que eren dones d’una misèria extrema i que calia redimir-les», reprodueix Molina Javierre amb cruesa. Lluny de ser un espai sanitari comú, la investigadora conclou de forma rotunda: «Va ser un dels establiments repressius especials que va utilitzar la dictadura per regenerar i per reformar les dones extraviades».
Les xifres silenciades i la mentida de la «mestressa de casa»
La magnitud d’aquesta violència només es podia mesurar a través dels números, però les fonts oficials eren plenes de silencis intencionats. «En total vaig treballar més de tres mil expedients, que són els que es conserven, d’un total de més de vint-i-una mil dones que varen passar per la institució penitenciària al llarg d’aquell període», detalla. La capacitat de la Presó de Les Corts, era només d’unes dues-centes recluses.
El gran descobriment de la seva recerca va ser constatar la manipulació documental. «Quan vaig analitzar els delictes pels quals havien estat ingressades, les fonts no em varen permetre conèixer la totalitat de les infraccions. Només constava en un cinquanta-cinc per cent dels casos», explica la historiadora. Aquesta manca d’informació era una anomalia flagrant dins l’aparell franquista: «Que no s’especifiqués el delicte en la resta de casos, quan estem parlant d’una dictadura que evidentment prenia nota de tot, era molt significatiu».
L’estratègia d’ocultació anava més enllà del delicte; arribava a esborrar la mateixa activitat que motivava la seva persecució. «L’any 1939 vaig veure que es va anotar com a ofici o professió la prostitució. Però, quan vaig treballar tot el període fins al 1959, no apareixia, s’enregistrava amb una xifra molt reduïda», denuncia Molina Javierre. L’Estat va recórrer a la falsificació sistemàtica dels seus perfils. «Quina era la professió que trobava consignada o apuntada? Mestressa de casa. Aleshores vaig pensar que aquestes en realitat eren dones prostituïdes que havien entrat com arrestades i que al seu historial hi constaria que eren, com a professió, mestresses de casa», conclou l’autora, desemmascarant l’enginyeria de l’oblit franquista.
«D’aquesta institució, d’aquest hospital en època franquista, no he pogut trobar cap mena de documentació. Ha desaparegut. Aquestes dones varen ser absolutament invisibilitzades»
– Maria Pilar Molina Javierre
El parany dels arrestos infinits i l’esborrat documental
La persecució de la prostitució es va amparar en diferents normatives, des del decret de creació del Patronato de Protección a la Mujer de 1941, fins al decret d’abolició de centres de tolerància de 1956. Però a la pràctica, el sistema de càstig era un infern burocràtic que atrapava les dones en un bucle infinit.
«Jo em vaig trobar en molts expedients que hi havia dones que ingressaven per complir un arrest que podia durar set, vuit, quinze dies, un mes, dos o tres. I hi havia pròrroga, era sempre susceptible de ser prorrogat», detalla la historiadora. «A causa de les pròrrogues, patien entrades i sortides constants de la presó, o bé es varen passar moltíssims anys al presidi». Fins i tot els propis decrets posteriors del règim van haver de reconèixer que aquest sistema de «detenció quinzenal era ineficaç».
Aquesta espiral de marginació va culminar amb el repte més gran per a qualsevol historiador: la desaparició de les proves. «D’aquesta institució, d’aquest hospital en època franquista, no he pogut trobar cap mena de documentació. Ha desaparegut. Aquestes dones varen ser absolutament invisibilitzades», lamenta Molina Javierre. Fins i tot en buscar als arxius de les congregacions religioses que gestionaven l’espai, el resultat va ser el silenci: «No havia quedat res d’allà, quan va ser cedit a l’Institut Guttmann, el 1965, ja no quedava cap documentació».
L’epíleg de la desmemòria: el paral·lelisme amb València
Aquesta invisibilització sistemàtica no va ser un fet aïllat a Barcelona, sinó un modus operandi estès a altres institucions de la dictadura arreu de l’estat. Com a epíleg i reflexió final, la investigadora traça un paral·lelisme esgarrifós amb una altra troballa històrica.
«Jo al final, a l’epíleg del llibre, esmento el cas del manicomi de València que explica María Huertas Zarco, que és també molt significatiu», narra l’autora. «Arriben a l’hospital psiquiàtric de Bétera un grup de dones, més de dues-centes, considerades afectes de demència, que les havien traslladat d’un altre manicomi on havien estat ingressades durant molts anys. Arriben d’un dia per l’altre i no portaven res. Havien perdut tota la seva història, la família, absolutament tot».
La història d’aquestes dues-centes dones de València posa el colofó a l’exposició de Molina Javierre, il·lustrant la perversitat d’un sistema que desposseïa les marginades fins i tot de la seva humanitat. «Un grup de psiquiatres joves, avantguardistes i amb ganes de treballar, van descobrir que aquestes dones evidentment no tenien cap malaltia mental, i van aconseguir que recuperessin els seus noms i la seva dignitat», culmina la historiadora. Un exercici de restitució que ella mateixa assoleix ara amb Repressió franquista i prostitució, tornant a la llum el relat d’aquelles «mestresses de casa» que l’Estat va condemnar a viure i morir a les ombres.
