Dissabte 17 a les 20.30 hores i diumenge 18 a les 20 hores
La Filla del Capità arriba a La Fornal aquest cap de setmana per presentar Què més vivia en aquell lloc, tret de nosaltres?. La companyia “treballa des de la creació col·lectiva, hibridant la investigació sonora i musical amb la paraula parlada” i en aquest espectacle ens ofereix una revisió de la poesia, pensament i vida de les autores Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, pioneres de la literatura russa.
El podrem veure aquest dissabte 17 a les 20.30 h i diumenge 18 a les 20 h i forma part del Cicle de Teatre Creadors Manacorins, ja que l’actriu Mariantònia Salas i el músic i intèrpret Sebastià Gris són de Manacor. Maria Jover completa el repartiment, amb Núria Corominas a la direcció i dramatúrgia. En aquesta entrevista parlam amb els dos primers:
D’on sorgeix el vostre interès per la vida i obra d’Akhmàtova i Tsvetàieva?
Mariantònia Salas (M): Nosaltres coneixem Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva a partir d’un recull de poemes traduïts brillantment per Monika Zgustová i Maria-Mercè Marçal, i editat per Grup62. Ens enamorem a l’acte de la seva poètica i de la relació que s’estableix entre elles, de suport, d’admiració i gairebé de correspondència a través de la seva obra. D’alguna forma, sense trobar-se fins molt al final de les seves vides, la presència i la vivència de l’altra, paral·lela a la pròpia, era una forma profunda de reconfort en el context històric i social de la Rússia de la primera meitat del segle XX.
Subratllau el compromís que tenien amb la seva pròpia veu, una veu “que ens arriba vibrant i emotiva encara avui”. Com és aquesta veu?
M: Ens hem de situar a la Rússia revolucionària i, llavors, explorar els marges. Akhmàtova i Tsvetàieva no participen de la revolució i ni la seva vida ni la seva obra tenen cabuda a la Rússia bolxevic. I això és literal: Marina s’ha d’exiliar i la seva obra no té gaire ressò, tot i això, ella escriu com qui va a la fàbrica, diàriament, sense descans; Anna viu un exili íntim, a casa seva, la seva obra queda prohibida i com que no pot escriure els seus versos, els memoritza. D’alguna forma, el compromís amb la seva pròpia veu és una forma de no desaparèixer en un context que les esborra. A més a més, la seva condició de dona ens arriba punyent i actual des d’un jo poètic íntim i incisiu alhora. Anna, elegant, clàssica, serena; Marina, brutal, desbordant, d’una actualitat que sembla impossible.
És una peça que juga amb la convenció del recital poètic, investigant la paraula i la dimensió sonora. De quina manera heu experimentat amb la paraula?
M: Hem treballat a partir dels textos, escoltant la veu que proposen les dues poetes i, a partir d’aquí, hem fet un exercici d’apropament i apropiació d’aquesta veu. Així doncs, amb els seus dos estils tan diferents, nosaltres també ens hem pogut permetre moure’ns per registres que potser d’entrada no ens esperàvem. Ens hem permès jugar amb el ritme i la dimensió melòdica de les paraules fins a arribar fins i tot al cant, al cel, al plor. Des de la interpretació encarnada al distanciament i l’artifici, tot des d’una mirada contemporània de la paraula i de l’escena. Amb tot aquest procés, el diàleg amb la música d’en Sebastià Gris ha permès que cada un dels integrants de la companyia pogués descobrir-se fora dels seus llocs comuns.
Què destaques del muntatge, del que veurem a La Fornal?
M: Al muntatge ens endinsarem a l’atmosfera i el context d’El Gos Errant, el bar de la bohèmia de Sant Petersburg, i des d’aquí dins coneixerem la quotidianitat i la poètica de les nostres dues protagonistes des d’una dramatúrgia propera i contemporània, no sempre narrativa, imatges poderoses i música en directe. A Què més vivia en aquell lloc, tret de nosaltres? trobareu teatre, música en directe i, sobretot, molta poesia.
Sebastià, has compost la música i dissenyat l’espai sonor… Què destaques d’aquesta part?
Sebastià Gris (S): Destacaria el divertit que és estar al servei de l’acció i la paraula. Compondre o arranjar amb afany de complementar i no de ser un tot, ans al contrari, sinó de formar part d’un tot!
Què permet tractar un tema com aquest a través d’un llenguatge més contemporani?
S: Una actitud transgressora, en el sentit més bla de la paraula, però transgressora al cap i a la fi.
Tornau a casa després de dos anys de gira i una pandèmia entremig… Ha canviat l’espectacle d’ençà de l’anterior presentació a Manacor?
M: A Manacor vam preestrenar l’espectacle just quan els teatres tornaven a obrir les seves portes, abans de l’estrena oficial al festival Temporada Alta de Girona. Ara, tornem amb l’espectacle madurat, en un espai més íntim com és la Sala de La Fornal, que s’adiu molt millor a la proposta i en un context molt més amable per ajuntar-nos al teatre que continua sent, com ha estat sempre, urgent i necessari.
S: La vida dels treballadors i treballadores de la cultura dona moltíssimes voltes, en el millor dels casos coneixes a molta gent, mescles disciplines, viatges a molts llocs i sobretot superposes espectacles, concerts, gravacions i vida privada. El binomi artista/producte es dona molt poques vegades i si et som sincer no crec que cap ment inquieta ho pugui suportar durant molt de temps, per això es dona el que he esmentat anteriorment. Tot això t’influencia i a mode d’esponja vas absorbint i amollant informació, i això inevitablement et canvia, i amb tu canvia l’espectacle.
