UEP! Mallorca entrevista l’artista Marina Cánovas amb motiu de la inauguració de Transmutar, una exposició immersiva a la Sala Mäus de Manacor que combina fotografia analògica, instal·lació i performance. El projecte s’articula en tres fases i convida l’espectador a una experiència activa entre ombres, rastres i llum.
Un espai per al dol: del carbó a la llum
Transmutar es desplega en tres sales consecutives que proposen un recorregut simbòlic a través de diferents estats emocionals. “El projecte és per notar-lo”, explica Cánovas. I literalment és així: en entrar, el visitant es troba immers en un espai completament fosc, forrat de carbó. “Simbolitza l’espai inconscient. El carbó representa una memòria residual, una cosa que ha cremat però que encara espatlla.”
Aquest primer ambient convida a la introspecció i activa els sentits més enllà de la vista. “Has de trepitjar el carbó, literalment, i gairebé no veus res”, descriu l’artista. El so, la textura i la foscor conformen una experiència física que anticipa el viatge que proposa la instal·lació.
“Les imatges són moments. I aquests moments criden a la nostra experiència compartida. Tots passam per llocs on no sabem cap a on tirar”
– Marina Cánovas
Espais de trànsit: llum, siluetes i intuïció
La segona sala acull el projecte Espais de Trànsit, una sèrie fotogràfica iniciada el 2018 i guardonada aquell mateix any amb el premi Art Jove. No s’havia mostrat fins ara. “Vaig abandonar el projecte i no trobava el moment. Però en pensar l’exposició, vaig caure en què aquest passadís que connecta la primera i la tercera sala era, literalment, un espai de trànsit. I allà encaixava perfectament.”
Les imatges mostren figures en espais naturals indefinits, moltes dins de coves o zones fosques. A mesura que avança la seqüència, la llum guanya presència, les formes es multipliquen, i les siluetes, que al principi apareixen soles, acaben en grups. “És com una recerca cap a la llum. I l’espectador és clau: ha d’il·luminar les obres amb una llanterna. Ha de posar-hi llum, literalment.”
La interacció no és només un recurs formal, sinó una necessitat de significació. “Les imatges són moments. I aquests moments criden a la nostra experiència compartida. Tots passam per llocs on no sabem cap a on tirar.”
Mudar de pell: la performance com a purga visual
La tercera sala exposa el resultat d’una performance realitzada el dia de la inauguració. La peça gira entorn del cos, el moviment i el vestit com a rastre. “La figura central portava quatre monos damunt. Va començar arrossegant-se per terra. Jo li anava llevant les capes”, relata Cánovas.
Els vestits, tacats en diferents graus segons el moment en què es lleven, esdevenen testimoni del pas del cos per l’espai. “És una mena de purga visual. Aquest mudar de pell, aquest transmutar d’experiències.”
L’escena va ser il·luminada pel mateix públic assistent, que va posar llum sobre la performance amb llanternes. “Aquesta participació era clau. L’espectador no és només testimoni. És part activa del procés.”
“Viure només de l’obra pròpia és molt difícil. No ho vaig a cercar activament. Si surt, bé. Però no m’hi aferr.”
– Marina Cánovas
El camí de la fotografia com a llenguatge principal
Tot i haver guanyat un premi de pintura, Cánovas no s’identifica com a pintora. “Va ser una xiripa. Era un quadre que havia fet el 2017. Fa anys que no pint. Si m’hagués d’encasellar, diria que soc artista visual. El mitjà que més utilitz és la fotografia.”
Una fotografia que treballa majoritàriament en format analògic. “És intuïtiu. M’agrada perdre el control, no saber què sortirà fins que revel la pel·lícula. No faig fotos pensant en una exposició o un projecte concret. Vaig fent, i després, quan em sorgeix una idea, cerc les imatges que ja tenc i que poden encaixar.”
Aquesta manera de treballar, explica, li permet més llibertat i menys rigidesa. “Quan faig fotos pensant en un projecte, sent que perd espontaneïtat. M’han sortit projectes més honestos quan he treballat a partir d’imatges que ja tenia.”
Exposar i vendre fotografia: dificultats i límits
Cánovas reconeix que el món de la fotografia no és fàcil. “És difícil exposar. Hi ha pocs espais. I si parlam de vendre obra, encara més. No tenc gaire experiència amb galeries, però la fotografia com a objecte de compra no és gens fàcil de col·locar.”
El seu sosteniment econòmic ve principalment de l’ensenyament i d’alguns encàrrecs. “Viure només de l’obra pròpia és molt difícil. No ho vaig a cercar activament. Si surt, bé. Però no m’hi aferr.”
Temes recurrents: la mort, el dol, el cos
Els projectes de Cánovas solen girar entorn del pas del temps, el dol i la memòria. Èxitus ja havia explorat la instal·lació fotogràfica i la necessitat d’intervenció de l’espectador. Memòries, en canvi, va ser un encàrrec de la Direcció General de Participació i Memòria Democràtica. “Va ser el projecte on estic menys implicada emocionalment.”
El nou projecte en què treballa continua aprofundint en aquestes línies. “Parla de la pèrdua, de la mort, del dol. Potser tendrà un format lliure, però crec que seguirà cap al llenguatge instal·latiu. És el que més m’interessa ara mateix.”
