Avui, 18 de juny, la productora MOM Works presenta ‘L’Odissea del vell marí‘. Aquest documental, estrenat simultàniament a CaixaForum Palma i a la plataforma digital CaixaForum+, es construeix com una ‘road movie’ científica que ressegueix la missió internacional per protegir la foca mediterrània, l’espècie més amenaçada de la nostra mar. Codirigida per Marta Hierro i Núria Abad, la pel·lícula no només documenta, sinó que interpel·la de manera directa l’espectador sobre la nostra responsabilitat mediambiental. En aquesta conversa, Marta Hierro desgrana un procés creatiu marcat per la tenacitat, els obstacles de produir des de la perifèria i una fe incombustible en la capacitat de la naturalesa per sobreposar-se als errors humans.
El rescat d’una memòria submergida
El viatge cinematogràfic de MOM Works no neix de la improvisació, sinó d’una pulsió per desenterrar allò que ha quedat ocult i oblidat en el nostre entorn. La gènesi d’aquest projecte es remunta a fa uns anys, impulsada per una fascinació profunda cap a la naturalesa. Hierro ho relata assenyalant els orígens de la idea i el desconeixement generalitzat sobre la foca monjo:
«Això és un projecte que va sorgir ja fa uns anys. Mira que nosaltres tenim àmplies curiositats, però sempre la mar i la ciència i tot això de les històries de la naturalesa ens criden l’atenció. I va sorgir aquest documental sobre el vell marí, d’una banda per rescatar la història d’aquest animal, perquè molta gent ni tan sols sap que hi ha foques a la Mediterrània o que hi ha hagut foques a la Mediterrània. Quan dius això, tothom es queda sorprès».
Més enllà de la documentació històrica, el projecte persegueix un qüestionament vital sobre la viabilitat de l’espècie:
«Era rescatar la història d’aquest animal, documentar la seva desaparició i també plantejar la pregunta de si una extinció pot ser reversible, és a dir, ara que queden tan pocs exemplars del vell marí, és possible evitar que aquesta deriva quedi inexorablement en la seva desaparició? I aquesta és la pregunta que ens fem en el documental».
«Però ara, perquè es reverteixi aquesta extinció, no només basta no matar-los, a més hem de tenir hàbitats saludable.»
– Marta Hierro
Una odissea darrere les càmeres
El procés de producció s’ha revelat com una veritable odissea paral·lela a la de l’animal. Capturar l’essència d’una espècie de la qual queden molt pocs exemplars implica enfrontar-se a l’escassetat d’imatges i a un complex laberint logístic i financer a les Illes Balears:
«Ha estat complicadíssim, tot és complicadíssim, però en aquest cas també hem tingut la nostra pròpia odissea. Des de la fase de finançament, que va ser molt accidentada, després la fase d’aconseguir imatges del vell marí, perquè estem parlant d’un animal que existeix amb molt pocs exemplars, és a dir, tenir imatges del vell marí no és tan fàcil».
Malgrat tots aquests obstacles i diverses circumstàncies personals adverses, el resultat ha assolit unes cotes d’excel·lència visual que justifiquen l’esforç:
«Aconseguir aquestes imatges ha estat una fase molt complicada, però crec que hem pogut aconseguir imatges impressionants, bellíssimes, i que jo crec que poques vegades s’han vist imatges tan bones del vell marí com les que mostrarem a ‘Odissea’. No, no és fàcil, i també les circumstàncies personals, ens ha passat de tot».
La culpa humana i l’esperança de la reversió
Davant la qüestió de si encara som a temps de salvar aquesta foca, la cineasta es mostra taxativa i trasllada l’emoció que impregna tota la pel·lícula:
«Evidentment que és possible. Un dels nostres protagonistes diu: ‘faltaria més’, i sempre quan diu ‘faltaria més’ jo m’emociono, perquè és aquesta convicció la que fa possible aquestes coses. I jo crec que amb aquesta convicció es pot revertir l’extinció del vell marí, i afortunadament hi ha molta gent que la té».
Aquesta esperança es materialitza en els fets tangibles que la comunitat científica està registrant als marges del Mediterrani:
«De fet, hi ha hagut vells marins divagants, animals que de vegades venen i són localitzats. Hi va haver un cas el 2007-2008 a l’illa del Toro, que es va localitzar un vell marí, un fotògraf li va fer una foto, o sigui que va venir. Fa un parell d’anys que en va haver-hi un altre a Menorca, i hi ha traces de les investigacions que s’han fet d’ADN en aigua, s’han localitzat traces de vells marins a les aigües de les Balears, a Cabrera, a Dragonera… O sigui que sembla que venen, però que no es queden».
L’autoculpa com a espècie és evident, però també ho és la responsabilitat reparadora que exigeix fets més enllà de la simple prohibició de la caça:
«Evidentment no matar-los, que és la raó de l’extinció, és que els humans hem matat el vell marí. Però ara, perquè es reverteixi aquesta extinció, no només basta no matar-los, a més hem de tenir hàbitats saludables, tant pel que és el menjar com per la tranquil·litat de les mars, perquè pugui habitar tranquil·lament».
Un retorn improbable a unes illes estressades
El context específic de les Illes Balears ofereix un repte gairebé inassumible avui dia. Encara que l’arxipèlag rep visites esporàdiques d’aquests mamífers, l’excessiva presència de vaixells els foragita ràpidament, el diagnòstic és clar i apunta a una càrrega nàutica que desborda els límits de la convivència:
«Tenim una mar molt estressada, per dir-ho de qualsevol manera, i és el que ens diuen els experts, ens diuen que fins i tot cent vegades més vaixells que a Turquia, que és un lloc on sí que hi ha vells marins, que s’està recuperant».
Tot i això, Hierro reivindica l’existència de reductes d’esperança com l’arxipèlag de Cabrera:
«Així i tot, tenim un lloc perfecte per als vells marins, que és l’Arxipèlag de Cabrera, que està protegit i està controlat, que seria un bon lloc, diuen els experts, per poder plantejar en un futur una possible reintroducció. És a dir, tenim espais bons, però hem de millorar, per dir-ho de qualsevol manera, la resta de la nostra mar per fer-la atractiva a aquests animals, i que puguin tornar».
«Tenim tantes coses que volem explicar que no podem estar quatre anys darrere d’un projecte»
– Marta Hierro
La part lluminosa del dramatisme i l’atzar
La mirada de Hierro i Abad acostuma a aturar-se en personatges i relats que transiten vora l’oblit. La directora reconeix aquesta tendència a extreure la llum d’entre les ombres, una actitud que defineix la productora:
«La veritat que ens especialitzem en històries positives, que pot ser que tinguin la seva part dramàtica perquè, si ho penses, na Dorothea va acabar totalment oblidada, na Maria també, però encara que aquestes històries tenen el seu punt de drama, perquè el tenen, crec que el que queda més és la part positiva, i això crec que diu molt de com veiem nosaltres el món. Que sí, ens passen moltes coses que veiem els seus dramatismes, no som ingènues, però crec que tots sabem que de moltes coses es pot treure alguna cosa positiva i tendim a ressaltar, finalment, la part heroica, positiva, i admirable de les històries en què ens trobem».
I aquestes històries, assegura, apareixen de la manera més insospitada, gairebé per inèrcia de la curiositat:
«No anem cercant, les històries ens troben. De vegades, per exemple, un missatge de WhatsApp, ‘has vist això?’. Ha estat una notícia, o qualsevol referència. I d’altres vegades és simultani, que això és un poc de telepatia que també passa, saps? Però sí, són històries que ens trobem pel camí».
La maquinària creativa i el mur de la perifèria
L’impacte de la pel·lícula no s’acaba en la seva estrena. El documental es projectarà a IB3 el dia 29 i farà el seu camí pels festivals i aules, un vessant educatiu que MOM Works considera essencial. És un treball a quatre mans amb Núria Abad, on es reparteixen totes les tasques d’edició, guió i producció per igual.
Així i tot, dedicar-se al documental exigeix suport estructural. Hierro desmitifica la idea que la televisió pública sigui un espai còmode i la reivindica com un motor fonamental davant la cruesa de crear lluny dels centres de poder:
«IB3 és fonamental perquè nosaltres podem fer els nostres projectes. Una producció audiovisual es basa en tres potes. Les subvencions de l’administració pública, una altra pota que és la televisió autonòmica i una altra que és la productora que estira el carro i que posa els seus propis recursos. Si alguna d’aquestes tres falla, cau la cadira. No es poden fer els projectes. I la televisió és imprescindible».
Crear des de Mallorca suposa lluitar contra un greuge comparatiu que les obliga a excel·lir en la cerca de finançament:
«Els camins a fora, tothom parla d’ells, però és molt difícil recórrer-los. Perquè tu tens la Televisió Espanyola o altres convocatòries, altres llocs, i estàs a la perifèria. Amb la qual cosa tenim ja un problema comparatiu amb altres productores que no estan a la perifèria. Que hi hagi IB3 no és una mamella, és una palanca. És una palanca perquè tu puguis sortir a fora. Si tu no tens la confiança dels teus propis organismes autonòmics, doncs qui confiarà en tu?».
La realitat del sector les obliga a tenir una maquinària constant, encavalcant propostes en diferents fases de desenvolupament sense descans:
«Sempre tenim projectes en desenvolupament, que és la fase inicial en la qual tu penses el projecte, fas una investigació preliminar, fas els dossiers, aconsegueixes el finançament. Després hi ha la fase de producció en la qual estàs fent el rodatge i en acabat hi ha la fase de postproducció en la qual estàs fent el muntatge. I sempre tenim diferents projectes, en cada una de les fases, perquè sempre la roda continuï girant. I a part és que tenim tantes coses que volem explicar que no podem estar quatre anys darrere d’un projecte.» explicar que no podem estar quatre anys darrere d’un projecte».
