La icònica artista confessa a UEP! Mallorca els secrets de ‘Al Sur del Tango’ abans del seu concert a Inca. Una xerrada íntima sobre la llibertat, l’amistat amb Maria del Mar Bonet i la necessitat d’aturar el soroll mental.
Maribel Quiñones, Martirio torna a trepitjar terra mallorquina amb una proposta que és, en essència, una declaració d’amor transatlàntica. El pròxim 31 de gener de 2026, el Teatre Principal d’Inca acollirà Al Sur del Tango, un espectacle que l’artista defineix no només com un concert, sinó com un diàleg íntim entre dues ribes. En una entrevista exclusiva per a UEP! Mallorca, la cantant es despulla emocionalment, deixant de banda el personatge per mostrar la persona que, després de més de quatre dècades de trajectòria, encara defensa la coherència com a única bandera.
Aquesta conversa amb UEP! Mallorca transcendeix la promoció habitual per convertir-se en una reflexió profunda sobre la música, la indústria i la llibertat personal. Martirio, amb la seva veu inconfusible, ens guia per un recorregut que va des dels cafès de Buenos Aires fins a la realitat, a vegades agredolça, del panorama cultural actual.
Un maridatge passional entre gèneres
Quan se li pregunta què és exactament Al Sur del Tango, Martirio no dubta a utilitzar una metàfora gairebé conjugal per descriure la relació entre els gèneres que interpreta. Per a ella, aquest espectacle basat en el tango i les arrels argentines i espanyoles té molt a veure amb la copla. “S’han anat forjant port a port”, explica a UEP! Mallorca, destacant les connotacions comunes que ambdues músiques han anat teixint al llarg del temps.
“Jo sempre dic que la copla és com la dona i el tango el marit”, sentència l’artista. Segons la seva visió, els compositors d’una banda i l’altra de l’Atlàntic escoltaven aquestes músiques i s’escoltaven a les cases d’un costat i l’altre, emparentant sentiments universals: amors, exilis i distàncies. La proposta que porta a Inca pretén fer una “nova lectura” dels tangos que més han marcat la seva vida, però portant-los cap al sud, ficant-los dins del compàs flamenc.
L’objectiu és clar: unificar aquest amor per les dues cultures, unides per la convivència de segles i la influència mútua en la música, la literatura i el teatre. Martirio proposa un recorregut pels tangos que millor entren en el seu compàs, des de clàssics de Gardel, passant per Discépolo, Eladia Blázquez i els germans Expósito, fins a arribar a Piazzolla. Però hi ha sorpreses: l’espectacle inclou una “sevillana argentina”, composta juntament amb una psicòloga argentina, i coples interpretades en temps de tango, demostrant que ambdós gèneres “estan absolutament a prop”.
“He triat la llibertat sempre per poder escollir els temes que anava a cantar, com m’anava a vestir, com anava a parlar”
– Martirio
El retorn a Buenos Aires 27 anys després
La relació de Martirio amb el tango no és un caprici recent, sinó una història de llarg recorregut. L’artista recorda amb emoció la primera vegada que va viatjar a Buenos Aires, l’any 1998, per actuar a La Trastienda amb Chano Domínguez. Ara, aquest passat novembre, hi ha tornat després de 27 anys, exactament al mateix lloc.
“M’han encantat sempre, des de petita a casa meva s’escoltaven molt”, confessa a UEP! Mallorca, referint-se als tangos. Destaca la possibilitat “molt teatral” que ofereixen aquestes cançons, lloant la “poètica excel·lent” i la profunditat de les lletres. Per a Martirio, interpretar tango confereix moltes possibilitats de teatralitzar les lletres, amb una emoció en els tons, les melodies i els arranjaments que permet connectar amb el passat i portar-lo al present.
Aquesta actualització es fa des d’una “nova veu” i una nova manera d’expressar-ho, però sempre, com ella subratlla, “amb tot el respecte, el coneixement i l’amor al gènere”.
Una banda de luxe per a un viatge sonor
Per a aquest viatge, Martirio no està sola. A UEP! Mallorca es mostra visiblement “contentíssima” amb el grup que ha aconseguit formar, una alineació que barreja mestratge i sensibilitat.
Al piano l’acompanya Jesús Lavilla, de Cadis, un pianista que Martirio qualifica d'”excel·lent”. Lavilla ha transitat per tots els gèneres i ha acompanyat als més grans, però amb Martirio comparteix molts anys de feina, la qual cosa ha generat una empatia i un afecte especial.
La secció de corda compta amb Olvido Lanza, a qui Martirio defineix sense embuts com “una deessa del violí”. Lanza és descrita com una dona amb una sensibilitat encomiable, capaç de tocar des del pop al flamenc, passant pel jazz i la copla, i sent, per descomptat, “molt experta en tango”.
Tancant el cercle, l’argentí de Buenos Aires Marcelo Mercadante al bandoneó. Mercadante, que porta molt temps vivint a Espanya i amb qui Martirio ja va gravar el disc Suburbios del alma fa anys, és ara un amic proper. “Estem feliços perquè el resultat és d’una bellesa i d’una profunditat… una cosa molt veritat i molt excel·lent per a nosaltres”, assegura l’artista sobre la química de la banda. Tot i que la gira té un any de vida, les actuacions han estat seleccionades, sumant unes dotze o tretze dates, per la qual cosa l’espectacle arriba a Inca fresc i rodat alhora.
La coherència com a forma de vida
Un dels moments més reveladors de l’entrevista amb UEP! Mallorca sorgeix quan es parla de la seva trajectòria. Martirio és contundent: “Jo no canto mai el que no crec, el que no em crec, el que no és afí a mi”. Aquesta afirmació no és només una preferència estètica, sinó una ètica de treball.
Explica que tria els temes amb molta cura per poder cantar-los “vivint-los”, ja que tenen molt a veure amb les seves emocions i els seus sentiments. És un treball intern d’exposició on el més important és la veritat.
Davant la pregunta sobre la seva coherència artística al llarg dels anys —passant del jazz flamenc a ritmes més pop o a la música d’autora feminista dels 80—, Martirio respon que l’única cosa que no li ha faltat en aquests 42 o 43 anys és la llibertat. “He triat la llibertat sempre per poder escollir els temes que anava a cantar, com m’anava a vestir, com anava a parlar”, afirma.
Aquesta llibertat ha estat un repte constant. Martirio recorda els seus inicis amb el grup Jarcha, on va estar quatre anys aprenent els rudiments de la professió, abans d’entrar a Veneno i començar la seva carrera en solitari el 1986. Reconeix que la seva evolució ha anat lligada a les seves experiències vitals. Si bé la imatge icònica de les ulleres de sol i la “peineta” va néixer en un context de ruptura estètica de la Movida —”com si el xampany s’hagués destapat”—, ella ha buscat una estètica que unís tradició i avantguarda, rock i underground.
Mallorca, un refugi i una amistat inquebrantable
La relació de Martirio amb les Illes Balears va més enllà de l’agenda professional; és un lligam afectiu profund. “Jo soc súper amiga de la Maria del Mar i estim moltíssim aquesta terra”, confessa a UEP! Mallorca, fent referència a la gran Maria del Mar Bonet. Aquesta connexió converteix cada visita en una tornada a casa, on se sent còmoda i acollida.
Tot i que els viatges de gira solen ser “curtets” —arribar, provar so i actuar—, l’artista sempre troba un moment per gaudir d’un dels grans plaers que uneix al gremi: la gastronomia. “Als músics ens encanta menjar”, riu, assegurant que sempre intenta escapar-se a “llocs representatius” per tastar la cuina local. Per a ella, les illes són un territori “confortable” on el públic sempre respon.
Martirio es mostra esperançada amb el talent. Esmenta el seu fill, Raúl Rodríguez, i la generació de músics com Pedro Pastor, destacant que hi ha gent jove “formadíssima” i amb un “talentàs”
– Martirio
El vertigen actual i la difícil (però necessària) pausa
Martirio sap bé de què parla quan es refereix a la necessitat de parar. Ella mateixa va haver de fer-ho “als dos anys de començar”, després de l’explosió de fama que va viure entre el 1986 i el 1989. “Allò va ser una bogeria, no vaig parar”, recorda, i aquell aturament li va permetre canviar absolutament i trobar el seu propi camí.
Tanmateix, l’artista analitza amb preocupació el panorama actual, on veu molt complicat que els nous talents puguin permetre’s aquest luxe. “El cap no pot amb tant”, adverteix, referint-se al vertigen que imposa la indústria avui dia, marcada per una sobreexposició mediàtica i digital constant.
Segons explica a UEP! Mallorca, aquesta pressió per estar sempre present xoca amb una realitat precària: la manca d’estructures que sostinguin l’artista. Martirio denuncia que “hi ha poques sales”, especialment de format mitjà, vitals per al creixement natural de les carreres, i que és molt difícil trobar companyies que comprenguin i donin suport a projectes singulars. En un moment on no es venen discos i els ingressos depenen exclusivament dels concerts, la maquinària no permet descans, creant un escenari on “hi ha massa informació i molt poca reflexió”.
Esperança en el talent jove
Malgrat les dificultats de la indústria, Martirio es mostra esperançada amb el talent. Esmenta el seu fill, Raúl Rodríguez, i la generació de músics com Pedro Pastor, destacant que hi ha gent jove “formadíssima” i amb un “talentàs”.
No obstant això, alerta que la maquinària mediàtica promociona un tipus de música “molt homogènia”, amb poca profunditat i poca memòria, que sona “molt igual”. Per a Martirio, el repte és que aquest talent jove i autèntic trobi el seu espai en un món on a vegades sembla que no hi ha lloc per a la pausa i l’escolta atenta.
Aquest 31 de gener a Inca, però, hi haurà lloc per a la pausa, per a l’escolta i per a la veritat. Martirio arriba a Mallorca no per complir un tràmit, sinó per compartir una passió. Com ella mateixa diu: “És dels espectacles que més satisfacció em donen fer”. I quan Martirio gaudeix, el públic viatja amb ella.
Fotos de Jesús Ugalde
