El 1987, l’escriptora guadalupenya Maryse Condé va publicar Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem, una novel·la que dona veu a una figura històrica silenciada: l’esclava d’origen caribeny acusada de bruixeria als judicis de Salem el 1692. L’obra, traduïda recentment al català per Oriol Valls i publicada per L’Agulla Daurada, parteix de fonts documentals i les combina amb elements de ficció per reconstruir la trajectòria vital d’aquesta dona en el context del colonialisme i l’esclavitud.
Qui era Tituba i per què va ser acusada?
A finals del segle XVII, la colònia anglesa de Massachusetts va ser escenari d’una onada repressiva motivada per la por al dimoni i a les pràctiques ocultes. En aquest context, més de dues-centes persones —la majoria dones— van ser processades per suposada bruixeria. Una de les primeres acusades va ser Tituba, una esclava procedent de Barbados que servia a la casa del pastor purità Samuel Parris, a Salem.
Els fets es van desencadenar quan dues nenes del poble —filla i neboda del mateix Parris— van començar a mostrar comportaments estranys que el metge local no va saber explicar. Davant la manca de diagnòstic mèdic, es va atribuir l’origen dels símptomes a una intervenció demoníaca. Les nenes van assenyalar Tituba com a responsable, acusant-la d’haver-les embruixat.
El rerefons d’un episodi històric
La presència de Tituba a Salem s’explica per una cadena de violències estructurals. Segons la ficció de Condé, va néixer com a conseqüència d’una violació: la seva mare, Abena, era una esclava que va ser agredida per un mariner anglès. Criada per una curandera caribenya, Man Yaya, va aprendre pràctiques de sanació i coneixements espirituals que, des del punt de vista dels colons europeus, resultaven sospitosos.
El context social de Salem era altament tens. La comunitat, marcada per la religió puritana, vivia tensions internes per motius econòmics, territorials i socials. La presència d’esclaus, pobles indígenes i refugiats de guerres colonials afegia complexitat a una societat que, sota pressió, canalitzava la por a través d’acusacions de bruixeria.
La novel·la com a eina de memòria
Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem representa un exercici de recuperació de la memòria des d’una perspectiva feminista i anticolonial. Condé situa la veu de Tituba al centre de la narració, en un relat en primera persona que recorre la seva infància, el seu pas per la presó i el seu retorn al Carib.
L’autora combina elements de la documentació històrica amb una elaboració narrativa que especula sobre els sentiments, pensaments i pràctiques espirituals de la protagonista. L’obra inclou fragments reals de les declaracions judicials conservades als arxius del comtat d’Essex, però se centra sobretot a imaginar allò que la història escrita no va registrar.
Condé i la literatura com a resistència
Maryse Condé (1937-2024) va ser una veu destacada de la literatura caribenya en llengua francesa. La seva obra tracta temes com la diàspora africana, la negritud, el llegat colonial i les relacions de gènere. El 2018, va ser distingida amb el Premi Nobel alternatiu i el 2022, va ser finalista de l’International Booker Award. A més de Jo, Tituba, és autora de novel·les com Travessa del manglar i La migració dels cors, també traduïdes al català.
Amb Jo, Tituba, Condé no només reinterpreta un episodi conegut de la història nord-americana, sinó que també obre una reflexió sobre com s’escriu i s’oblida la història. La figura de Tituba, esborrada del relat oficial després dels judicis, recupera centralitat com a símbol de les múltiples opressions que travessen raça, gènere i classe.
Traducció al català
L’edició catalana, publicada per L’Agulla Daurada, ha estat traduïda per Oriol Valls, filòleg i traductor amb experiència en literatura africana i caribenya. Valls ha traslladat al català la veu de Condé mantenint-ne la precisió històrica i la força narrativa.
Amb aquesta novel·la, el catàleg de narrativa internacional en català incorpora una obra clau per comprendre les interseccions entre història, literatura i memòria de les resistències.
