Els activistes culturals qüestionen l’hegemonia del concert institucional i reclamen a Cort que elimini traves burocràtiques per facilitar la descentralització de Sant Sebastià als barris.
Un cop apagades les brases dels foguerons, s’encén el debat intel·lectual sobre la identitat de la ciutat. Lluis Más i Jaume Vich, activistes culturals, han posat sobre la taula una anàlisi crítica que despulla les mancances de l’actual model festiu de Palma. La seva tesi s’allunya de l’autocomplaença per assenyalar una dicotomia evident: la convivència forçada entre una festa institucional, basada en l’espectacle passiu, i una pulsió popular creixent que demana pas malgrat les rigideses administratives.
La resistència de la festa autogestionada
L’anàlisi de Más i Vich parteix d’una observació empírica: la ciutadania surt al carrer amb una entrega que sovint supera les condicions meteorològiques i les dificultats organitzatives. Aquesta realitat, que històricament semblava reservada als pobles de la Part Forana, s’ha instal·lat a Ciutat gràcies a l’empenta de col·lectius com l’Orgull Llonguet, les Confraries o l’Obreria.
Segons els autors, aquest èxit de convocatòria no és fruit d’una programació oficial encertada, sinó d’un sentiment de pertinença. La gent no surt només a consumir un producte cultural, sinó a participar d’un ritual col·lectiu. Tanmateix, aquesta vitalitat topa amb un mur burocràtic. Els activistes denuncien que l’Ajuntament imposa unes condicions i exigències que ofeguen les associacions amateurs, les quals operen de manera altruista. En lloc de facilitar la participació, els tràmits municipals esdevenen una cursa d’obstacles per a qui vol organitzar actes al carrer.
El monopoli dels recursos i l’ombra de la Revetlla
Un dels punts més incisius del text és la crítica a la centralització dels recursos. El model actual focalitza la gran majoria dels esforços tècnics, pressupostaris i administratius en la revetlla i els grans concerts. Això provoca, segons Más i Vich, que les regidories quedin sense capacitat de reacció per acompanyar altres expressions culturals essencials com cercaviles, processons, pregons o festes de petit format.
Els autors no advoquen per l’eliminació dels concerts —reconeixen que ja formen part de la tradició de fa 30 anys—, però sí que exigeixen modular aquesta aposta. La pregunta que llancen és clara: «Volem una festa que depengui únicament de l’espectacle i consum puntual o una que reforci els vincles i la participació popular?». La dependència del cap de cartell o del clima converteix la festa en un esdeveniment fràgil, mentre que el teixit associatiu garanteix la continuïtat.
Descentralització radical: el model de les ‘mil festes’
Com a alternativa al centralisme de Cort, Más i Vich proposen el que anomenen el «model de les mil festes». Aquesta estratègia implica desplaçar el focus del nucli antic cap als barris, permetent que cada zona dissenyi actes als quals el veïnat se senti vinculat.
Per fer-ho viable, suggereixen una aliança tàctica entre les entitats organitzadores i el teixit comercial local (bars i restaurants), creant un ecosistema sostenible que no depengui exclusivament de la subvenció o la gran infraestructura. L’objectiu final no és només lúdic, sinó antropològic: convertir l’espai urbà en un «llenç en blanc» on la comunitat pugui construir la seva memòria col·lectiva i pintar el futur del model festiu de Palma. Com conclouen els activistes, «la festa fa comunitat i la comunitat implementa més activitat festiva».
