La dansa contemporània és, sovint, un acte de fe. Una aposta física i emocional que transcendeix l’escenari per convertir-se en una manera d’entendre la relació amb l’altre. En el marc d’una entrevista per a UEP! Mallorca, ens endinsam en l’univers de Mariona Jaume i Maya Triay, dues creadores mallorquines que estan a punt de fer el salt a la Sala Petita del Teatre Principal de Palma els pròxims 14 i 15 de febrer. Abans, però, el projecte respira en una preestrena tècnica al Teatre de Capdepera, on els nervis i la il·lusió es palpen a l’ambient.
Aquesta és la història de Nus, la primera coproducció de dansa emergent del Teatre Principal. Però també és la història de dues amigues que s’han convertit en sòcies, de la lluita contra la burocràcia i de la reivindicació d’un espai per als joves creadors a l’illa. A través de les seves paraules, sense filtres, descobrim que darrere els 50 minuts de bellesa escènica hi ha mesos de feina invisible, de gestió i d’una passió indestructible.
L’entrellaçament dels cossos i la nuesa honesta
El títol de l’obra no és casual. Nus juga amb la polisèmia de la paraula, evocant tant la complexitat física com la transparència emocional. No es tracta només de moviment; és una declaració d’intencions sobre com ens relacionam els uns amb els altres en un espai compartit.
Maya Triay desgrana el concepte central que vertebra la peça, emfatitzant la dualitat del terme: “Nus és un projecte de dansa contemporània que va rebre la coproducció del Teatre Principal de Palma. És un projecte per a tres intèrprets que investiga el nus com a l’entrellaçament de cossos, de parts flexibles. Però també Nus com a nosaltres, com a la referència a nosaltres i a la relació i els lligams entre nosaltres. I Nus de nuesa, de la presència més, diguéssim, honesta, transparent i sense capes.”
Aquesta recerca de l’honestedat escènica no es fa en solitari. El projecte compta amb una tercera peça clau sobre l’escenari, tal com explica Triay, tancant el triangle interpretatiu: “Tenim un equip bastant gran que hi està fent feina des d’aproximadament juliol o l’agost. Com hem dit som dues directores, na Mariona Jaume i jo, na Maya Triay, i després tenim una tercera intèrpret que és na Laura Llodrà.”
“Un dels problemes de la dansa a Mallorca és la mancança d’informació, que a vegades externament es pensa que una obra de dansa d’una hora o de 50 minuts és una cosa senzilla o que només implica uns ballarins o una coreògrafa, però en realitat hi ha moltíssima gent implicada, molts de caps que pensen”
– Mariona Jaume i Maya Triay
Una simfonia col·lectiva creada en present
Un dels trets distintius d’aquesta producció és la seva naturalesa orgànica. La música, l’espai sonor i la dramatúrgia no són elements afegits a posteriori, sinó que han nascut i crescut al mateix ritme que la coreografia. Mariona Jaume destaca la importància d’aquesta creació simultània, on cada element artístic s’ha nodrit de l’altre en temps real. “A la música, a la composició musical, tenim a Miquel Bennàssar. I la intèrpret que també interpreta tot el que sona, tots els instruments que sonen, i a la veu, tenim a na Irene Mas, que és una soprano mallorquina també. La mescla de la música l’han feta a Tramuntana Estudis amb en Jaume Gelabert. De la dramatúrgia tenim a na Natalia Menéndez, que és exdirectora del Teatro Español i Naves del Matadero de Madrid.”
L’equip tècnic i artístic es completa amb noms que reforcen l’aposta visual i estètica de l’obra, demostrant que Nus és un esforç coral: “A les llums tenim a Mauricio Pérez i l’assistència de coreografia a Sergio Suárez. D’escenografia tenim a Regina de Jiménez, una artista de Madrid, i de vestuari a Claire O’Keefe, una artista mallorquina també. Per tant, molta gent implicada i molta feina de coordinació i comunicació de tots els equips.”
El fet que la música no fos una llauna pregravada, sinó una entitat viva durant els assajos, ha estat determinant per al resultat final. Jaume insisteix en aquest procés simbiòtic: “És a dir, tota la música ha estat creada a l’hora que es creava la dansa. No hem fet primer un ball i després hi hem posat la música, sinó que ha anat a l’hora. Això ha suposat complicacions, evidentment, perquè durant la creació hi ha moltes etapes, hi ha etapes també de frustració, però ens ha ajudat com a construir-ho a l’hora. Igual amb l’escenografia i el vestuari, com que tothom ha anat pujant o escalant aquest procés a la vegada.”
De Washington a Maria de la Salut: El viatge de la creació
El camí fins a l’estrena no ha estat lineal ni curt. Ha estat un periple geogràfic i emocional que va començar a milers de quilòmetres de distància i que ha trobat el seu refugi en diversos espais de creació de l’illa i de la península. Mariona Jaume recorda l’origen internacional de la llavor del projecte: “Nosaltres vàrem començar el procés, bé, a Washington de sobte, el març del 2025, si no m’equivoc. Perquè ens varen donar com una beca per anar allà a fer feina amb dos grups de dansa d’allà. I en aquest cas vàrem començar a investigar tot això que teníem dins el cap amb altres cossos. Nosaltres estàvem a fora de la peça i les intèrprets eren unes altres persones. A partir d’aquí vàrem escriure les nostres idees i conclusions.”
La tornada a casa va suposar aterrar el projecte gràcies al suport d’estructures clau per a la dansa al territori. Jaume posa en valor la importància vital d’aquests centres de residència que permeten als artistes respirar i crear: “Vàrem rebre l’ajuda de Eima Creació, que ens va dur dues setmanes a Maria de la Salut, al seu espai de centre de residència i centre de creació. I també ens va dur dues setmanes a L’animal a l’esquena, que està a Girona, al poble de Celrà, que és l’espai de residència i allà on viuen la companyia de Mal Pelo, que són en Pep Ramis i na María Muñoz. És un centre de creació com a molt important a nivell nacional i va ser com a tot un luxe poder estar allà en unes condicions tècniques i físiques com a perfectes per la creació.”
El periple ha continuat per Calvià i finalment Capdepera, demostrant la necessitat de descentralitzar la cultura. Triay explica com s’ha tancat aquest cercle abans d’arribar a Palma: “El procés va seguir a Espai Cos, un espai nou que s’ha obert a Calvià. I ha continuat amb una residència tècnica de dues setmanes al Teatre de Capdepera, que és un dels teatres públics de la xarxa del Teatre Principal de Palma.”
“Capfico” al Solleric: L’art de la immediatesa i la precarietat
La capacitat de reacció i la versatilitat de la companyia s’han posat a prova recentment fora dels teatres convencionals. Un exemple paradigmàtic va ser la seva intervenció al Casal Solleric per activar la instal·lació Capfico de l’artista Andrea Canepa. Una col·laboració que va sorgir de la urgència però que va resultar en una experiència artística intensa.
Mariona Jaume relata com es va gestar aquesta oportunitat, marcada per la velocitat d’execució: “Sí, això va ser que sa comissària na Beatriz Escudero ens va telefonar perquè necessitava a dues intèrprets o dues performers que activassin la instal·lació de sa peça. I va ser tot un honor, un plaer poder-ho fer. Va ser tot molt ràpid. Va ser un dia d’assaig de sa composició i l’endemàja vàrem fer el rodatge. Però va ser guapíssim. La veritat que sí. Ens encanta sempre poder fer feina amb altres artistes i altres disciplines.”
L’experiència, tot i ser “molt nutritiva” i generar un ambient de feina “molt agradable”, també va posar de manifest les costures del sistema cultural. Maya Triay aprofita aquest episodi per visibilitzar la realitat econòmica que sovint s’amaga darrere les grans institucions o els muntatges visuals impactants. No es tracta d’una crítica a l’equip artístic, sinó a l’estructura de recursos: “A vegades es pensa que hi ha recursos… però és tot bastant més precari del que sembla. I en cap cas culpa de les artistes. Però que, per exemple, en aquest cas del Solleric, doncs tenen una partida pressupostària per aquesta activació física, però és una partida pressupostària realment mínima, però mínima, molt mínima.”
Triay insisteix en com aquesta manca de pressupost estructural obliga l’artista a suplir les carències amb recursos propis, normalitzant situacions que, en altres sectors, serien impensables.
“Si tu no programes dansa i no hi apostes, és clar que és públic no sabrà el que és, per tant no vindrà. Llavors jo crec que hi ha d’haver una feina per part de les institucions de creació de públic“
– Mariona Jaume i Maya Triay
La realitat de ser “joves empresàries” culturals
Més enllà de l’art, Nus posa sobre la taula la realitat material de la producció escènica emergent. Rebre un suport institucional és un honor, però també un repte majúscul que obliga els artistes a convertir-se en gestors, comptables i empresaris d’un dia per l’altre. Maya Triay parla amb claredat meridiana sobre la lletra petita d’aquestes ajudes: “Tot això, com dèiem abans, gràcies a la coproducció de dansa, primera coproducció de dansa emergent que ha tret en convocatòria el Teatre Principal de Palma”. “Jo crec que un dels problemes de la dansa a Mallorca és la mancança d’informació, que a vegades externament es pensa que una obra de dansa d’una hora o de 50 minuts és una cosa senzilla o que només implica uns ballarins o una coreògrafa, però en realitat hi ha moltíssima gent implicada, molts de caps que pensen.”
Però el prestigi no paga totes les factures. La coproducció, tot i ser un segell de qualitat, cobreix només una part de les necessitats reals d’un muntatge d’aquesta envergadura. Triay exposa les xifres i el risc personal que han assumit: “És a dir, rebre una coproducció del Teatre Principal de Palma és un luxe perquè et dona una part econòmica i una data d’estrena i un suport. Però a la vegada només és un 30% del pressupost que ens cobreixen. En el nostre cas. I això implica que l’altre 70%, per ara, l’estem avançant nosaltres, que com a dues persones, molt joves, de menys de 30 anys, és un repte gran.”
Aquesta situació les ha empès a professionalitzar-se a marxes forçades, constituint una societat limitada per poder operar, amb tot el pes burocràtic que això comporta. Mariona Jaume detalla aquesta transformació obligada d’artistes a empresàries: “Ens volíem també establir com a companyia o formar-nos legalment com a companyia i fa poc hem creat una empresa. Una SL. Ara som empresàries. Però és una cosa que tampoc s’explica, com factures tots aquests doblers, com gestiones totes les assegurances, tot un procés més burocràtic. I que realment és difícil que a l’hora de fer cultura, a l’hora de fer art, quan tens una companyia és molt difícil que sigui un negoci.”
Maya Triay reforça aquesta idea, subratllant la paradoxa de muntar una estructura mercantil per a un projecte artístic de petit format: “Moltes de les capacitats jurídiques o de les maneres de funcionar a nivell legal i econòmic estan pensades per empreses que fan doblers i que tenen beneficis interessants del que fan, no? I en el cas de la cultura i sobretot de la dansa, que sempre és la germana petita, és complicat obrir una SL i veure-la com a negoci.”
Amistat, retrobament i futur
La connexió entre Maya i Mariona ve de lluny. No són dues col·legues de feina que s’han trobat per atzar; són dues vides paral·leles que s’han anat creuant fins a convergir en aquest projecte. Mariona Jaume rememora els seus inicis compartits i el camí que les ha duit fins aquí: “Na Maya i jo sabíem de la nostra existència quan érem petites, cadascuna estudiava als seus llocs respectius. I després na Maya se’n va anar a Munic a estudiar, va estar uns anys per Europa. I jo me’n vaig anar a Madrid, també vaig estar uns anys per la península. I vàrem tornar aproximadament a l’hora a Mallorca. Durant la pandèmia, més o manco.”
Va ser un altre projecte el que les va unir professionalment, i d’allà en va sortir la necessitat de crear alguna cosa pròpia, tal com explica Jaume: “Ens vàrem retrobar per un projecte d’una altra companya i allà vàrem saber de la nostra existència ja com a més grans, no? Com a unes persones que ja tenen idees i ja tenen inquietuds creatives. I vàrem començar un primer projecte arran del programa Art Jove, vàrem crear un duet breu que va evolucionar i va canviar i va ser el que ara és la nostra primera peça, que és ‘S’Albufera’.”
Mirant cap al futur, la reivindicació és clara. La dansa necessita visibilitat i, sobretot, programació regular. No es tracta només de crear, sinó de tenir on mostrar. Maya Triay llança una reflexió crítica sobre l’estat actual del sector a les Illes: “Clarament no hi ha visibilitat. Els teatres no programen dansa en general, és molt, molt difícil que programin dansa. Hi ha moltes excuses sempre, no? Que no hi ha públic, o que la peça ja s’ha vist a Mallorca… És el peix que es mossega la cua. Si tu no programes dansa i no hi apostes, és clar que és públic no sabrà el que és, per tant no vindrà. Llavors jo crec que hi ha d’haver una feina per part de les institucions de creació de públic.”
Mariona Jaume conclou amb una nota d’esperança i ambició, deixant clar que Nus és només el principi d’una trajectòria que volen llarga i fructífera: “Nosaltres no volem que això s’acabi aquí ni molt menys, això acaba de començar. Sí que desitgem que hi hagi més funcions. Tenim algunes coses aparaulades, però encara no és del tot segur. Però tenim moltes ganes de seguir i de que tot i que es faci dos dies en el Teatre Principal de Palma, a la Sala Petita, que altres teatres de Mallorca també diguin: ‘Ostras, a lo millor la gent de Lloseta, per posar un exemple, no ha vist, no ha anat a Palma a veure-ho’. D’entrada el circuit balear (inexistent) crec que encara el podrem aprofitar.”
Les fotos son de Joe Curtin
