Una nova campanya internacional anomenada No Music For Genocide ha reunit més de 400 artistes i segells discogràfics que han decidit retirar o bloquejar la seva música a Israel. L’acció forma part d’un boicot cultural en resposta a les accions militars d’Israel a Gaza i Cisjordània, i a la seva política interna envers la població palestina.
La crida a l’acció s’ha estructurat a través d’un manifest que denuncia l’ofensiva israeliana com un genocidi i reclama a la comunitat artística que assumeixi responsabilitats polítiques mitjançant l’aïllament cultural. La iniciativa s’emmiralla en campanyes similars, com el boicot musical contra l’apartheid sud-africà als anys vuitanta.
Rebuig explícit al paper d’Israel al conflicte
Els impulsors de No Music For Genocide argumenten que la retirada de la música d’Israel respon a una demanda expressa de la societat civil palestina, que fa dècades que reclama accions concretes per deslegitimar el règim israelià. Segons el manifest, el boicot té com a objectiu “afegir pressió global” i denunciar la impunitat amb què actua Israel en l’àmbit internacional.
Entre els noms adherits hi figuren artistes i grups com Massive Attack, Deerhoof, Japanese Breakfast, Eartheater, Arca, Fontaines D.C., Soccer Mommy, Sleaford Mods o Lankum, així com segells com Constellation Records, PAN, Bayonet Records, Topshelf Records, i altres independents d’arreu del món. L’acció inclou també col·lectius i ràdios com Radio alHara (Palestina) i Ruptured Records (Líban).
Retirada voluntària o bloqueig territorial
La major part dels participants han optat per editar les metadades dels seus llançaments digitals per excloure el territori israelià o bé han contactat amb distribuïdores per sol·licitar un bloqueig geogràfic. Segons l’organització, en molts casos el procés pot durar entre 24 hores i una setmana, depenent de la plataforma i del segell que gestiona el catàleg.
Els artistes signants han hagut de completar un formulari per acreditar el boicot i es comprometen a fer-ne difusió a les seves xarxes socials. L’organització també ha obert canals de comunicació per donar suport tècnic a qui vol adherir-s’hi però depèn de segells majors com Sony, Warner o Universal.
Diferències amb altres boicots
El manifest compara la resposta internacional al conflicte palestí amb l’actitud adoptada després de la invasió russa d’Ucraïna. Segons els promotors de la iniciativa, en aquell cas els principals segells discogràfics varen actuar ràpidament per retirar els seus catàlegs de Rússia, mentre que amb Israel no s’han pres mesures similars tot i els anys de denúncies per ocupació il·legal, apartheid i repressió.
Els promotors afirmen que el boicot musical és una eina simbòlica però efectiva per visibilitzar les complicitats de la indústria cultural amb sistemes repressius. Recorden també que moltes plataformes digitals com Spotify o Apple Music ofereixen serveis comercials a Israel però no a Palestina, fet que accentua, segons el manifest, un context de “apartheid digital”.
Accions vinculades a la societat civil palestina
La campanya es declara alineada amb el moviment BDS (Boicot, Desinversions i Sancions), impulsat per més de 170 organitzacions palestines. Aquest moviment promou la no-normalització de les relacions amb Israel fins que es respectin els drets del poble palestí i es posi fi a l’ocupació i les polítiques discriminatòries.
Tot i que la retirada de música pot tenir un impacte col·lateral sobre públics palestins residents a Israel, la campanya argumenta que aquestes accions responen a una estratègia consensuada amb actors del territori, incloent col·lectius com Boycott From Within, formats per palestins de l’interior d’Israel.
Participació oberta i en creixement
Els promotors de No Music For Genocide mantenen una llista pública en actualització contínua, amb nous noms que s’hi van adherint. L’adhesió és oberta i voluntària, i l’organització anima els músics de tot el món a consultar recursos, formularis i documentació legal disponible al web de la campanya.
A més de les adhesions internacionals, la campanya també destaca la presència de músics palestins i àrabs en llistes de recomanació, amb l’objectiu de fomentar la difusió de veus locals que, sovint, pateixen limitacions d’accés a plataformes digitals i infraestructures culturals.
