Miguel Eek reflexiona sobre la vulnerabilitat humana, la memòria i la lluita anticolonial arran de l’estrena del seu darrer documental Amilcar. Després de dotze anys de feina, Amílcar fuig de les convencions per esdevenir un viatge íntim i sensorial, una reivindicació d’aquells herois anònims que la història ha intentat silenciar i que ara aterra a les pantalles de l’Atlàntida Mallorca Film Fest.
Els marges, la crisi i la fugida
Miguel Eek (Madrid, 1982) ha construït la seva identitat nòmada entre Mallorca, Estocolm i Barcelona. Graduat a l’ESCAC i amb formació a Hèlsinki, des que va fundar la productora Mosaic l’any 2008, la seva mirada s’ha aturat sempre en aquells espais on no hi ha un argument evident, documentant vides als marges i perfilant utopies. El camí cap a la seva darrera obra no va néixer d’una recerca acadèmica, sinó d’una necessitat vital en un moment de profunda inestabilitat. L’any 2012, el desencant va actuar com a motor.
«Jo no sabia qui era Amílcar Cabral fins que me’n vaig anar a viure a Cabo Verde en el 2012», confessa el director. «Jo estava fugint una mica de la crisi econòmica d’aleshores i vaig descobrir, no per atzar, o sigui, allà estava ple d’escultures d’Amílcar Cabral. En llegir una biografia em va fascinar la forma que tenia de parlar de política, quan els polítics, jo sentia que a Espanya no estaven donant respostes a la crisi que vivíem».
L’impacte de descobrir un pensador capaç de travessar el temps va ser immediat. L’obra i la veu d’un líder assassinat just abans de la independència del seu poble es van convertir en un refugi intel·lectual per al cineasta: «Em va sorprendre també com algú que havia mort feia cinquanta anys pràcticament, era capaç d’interpel·lar-me, de parlar amb claredat de coses molt senzilles, que crec que són les coses que al final a la gent li interessen i li importen en relació amb fets humans, a una qualitat de vida per als seus semblants».
«És un documental sobre ell, no fent-ho de la forma clàssica que podria ser entrevistar gent que el va conèixer, donat que ell ja va morir, sinó reconstruint la seva vida a partir dels seus textos polítics, de poemes, de cartes»
– Miguel Eek
Un diari imaginat construït des de l’absència
El procés de documentació va requerir temps, paciència i la voluntat d’escoltar aquells que encara conservaven la memòria viva del líder anticolonial, assassinat mesos abans que Cabo Verde i Guinea Bissau aconseguissin alliberar-se del domini portuguès.
«Llavors vaig descobrir la seva figura i vaig començar a entrevistar gent que l’havia conegut», recorda Eek. «Allà a Cabo Verde, amb una càmera i un micròfon, vaig començar a entrevistar gent i vaig passar tres o quatre anys explorant qui era Amílcar Cabral». Malgrat aquest extens treball de camp, la pel·lícula va fer un gir radical quan el cineasta es va topar amb els textos més íntims del personatge.
«Fins que vaig descobrir la correspondència que ell li va escriure a les seves dues esposes», detalla. «I a partir d’aquí la pel·lícula doncs va prendre un altre camí, molt menys explicatiu i més sensorial, més com una pel·lícula sobre el que és la utopia, sobre el que és la lluita anticolonial a través d’un diari imaginat d’Amílcar Cabral».
El resultat fuig de la narrativa biogràfica clàssica per abraçar una forma artesanal i contemplativa. L’estructura de l’obra esdevé un trencaclosques històric i emocional: «És un documental sobre ell, no fent-ho de la forma clàssica que podria ser entrevistar gent que el va conèixer, donat que ell ja va morir, sinó reconstruint la seva vida a partir dels seus textos polítics, de poemes, de cartes». Aquest material es vertebra a través del muntatge sonor i visual: «Hi ha un actor que llegeix la veu d’aquestes correspondències, d’aquests textos, i en les imatges hi ha una combinació d’imatges d’arxiu de l’època, de la guerra colonial, amb altres imatges que hem filmat nosaltres a Guinea Bissau, a Cabo Verde i a Portugal».
Després de quatre anys tancat a la sala de muntatge, el cineasta defensa la dimensió estètica de la peça: «És una pel·lícula molt sensorial, molt cuidada en tota la seva construcció, feta d’una forma molt artesanal, però amb molta consciència. I justament aquesta forma, aquesta dimensió estètica, narrativa, poc convencional, és la que sorprèn molts espectadors, sobretot als més cinèfils».
La manca de referents i un món en tensió
Tot i no haver-se concebut per a l’actual clima sociopolític, el periple internacional de la pel·lícula —des de Hong Kong i Nova York fins a Guadalajara i Sud-àfrica, acumulant premis en festivals com IDFA i Gijón— ha demostrat la vigència absoluta del missatge de Cabral. Eek adverteix de la connexió directa entre la història del líder africà i l’ansietat contemporània.
«És una pel·lícula que port deu anys fent, i que no la vaig fer pensant en una època concreta de la seva estrena, però crec que connecta també molt amb el moment actual i la sensació de, bé, que ja la tenia per aleshores, d’una absència de referents, un cert desassossec i caos polític, una sensació de molta incertesa».
En aquest escenari de buit de lideratge, el director subratlla la universalitat de la lluita: «Vivim un moment en què la política internacional està en un moment de gran tensió, i no hi ha cap polític internacional ara mateix que estigui generant una confiança en el benestar i en la prosperitat del món. Davant aquesta manca de referents, justament persones com Amílcar Cabral, assenyalat per la BBC com un dels deu referents històrics més importants de la humanitat, demostren que hi ha una cosa universal en la seva vida».
«Ell va lluitar pels drets humans no només dels seus dos països sinó de tot el continent africà i de qualsevol persona del món», emfatitza el creador. «La història preval certes històries i deixa un cert oblit en unes altres, però crec que el que Amílcar mosta es justament des del que és petit, des del que és desconegut, el que va fer per aquests dos països, i que continua connectant amb la sensibilitat del moment. D’alguna forma, molts dels drets humans que van conquerir generacions anteriors necessiten ser reconquerits i tornats a reivindicar per les noves generacions».
«Al final la història del colonialisme no és una història només d’Àfrica, és una història d’Europa, és una història de com nosaltres hem irromput en la història d’un continent…»
– Miguel Eek
L’extractivisme modern i els deutes colonials pendents
L’entrevista transcendeix la pel·lícula per assenyalar les cicatrius no tancades d’Europa i el silenci imperant a l’Estat espanyol sobre el seu propi passat. El cineasta exigeix una revisió crítica que vagi més enllà del simple discurs: «A Espanya hi ha una certa tradició colonialista i se’n parla poc… la pregunta és si n’hi ha prou i potser hauria d’haver-hi també altres gestos, altres moviments, altres accions que puguin reparar coses que els nostres avantpassats van fer i coses que encara existeixen avui en dia».
Aquesta mirada crítica s’estén a les dinàmiques econòmiques actuals, que el director assimila directament a pràctiques d’explotació sistemàtica: «Aquesta forma de continuar explotant territoris que no ens corresponen avui des del turisme, des de la construcció, o des d’altres economies que són extractivistes».
Amb fermesa, situa la responsabilitat en el cor del Vell Continent: «Al final la història del colonialisme no és una història només d’Àfrica, és una història d’Europa, és una història de com nosaltres hem irromput en la història d’un continent i crec que és important que recordem que aquest colonialisme dels anys 50 o 60 continua existint avui en diferents formes polítiques i econòmiques, i que Àfrica concretament és un continent que continua estant totalment dominat pel colonialisme. L’economia, la política està manipulada i intervinguda per interessos d’Europa, d’Àsia i d’Amèrica». Per aquest motiu, insisteix: «M’és igual que no tingui un reconeixement [institucional local], per a mi l’important és que la pel·lícula sigui vista a Àfrica, sigui vista a Europa, perquè al final la història del colonialisme és una història de com nosaltres hem irromput».
Tornar a casa: filmar per no desaparèixer
L’estrena a Mallorca tanca un cercle vital i creatiu per a Eek. Amb el mateix entusiasme amb què s’endinsa en el continent africà, valora la connexió amb el públic illenc. Aquesta projecció no és un tràmit, sinó una celebració de la persistència.
«Estic molt content perquè, com totes les meves pel·lícules, les estrén a l’Atlàntida Film Fest i aquesta no serà una excepció», afirma. «Tinc moltes ganes de compartir-la amb el públic d’aquí perquè és una pel·lícula que, després de 12 anys de treball, amb la qual he après realment moltíssimes coses».
«Ara estic produint un documental que es diu Mallorca Super 8 sobre la memòria de Mallorca a partir de tres cineastes de cinema amateur de Mallorca que van filmar des dels anys 50 fins als nostres dies amb càmeres de super 8″, revela. Aquest nou enfocament busca dignificar l’arxiu domèstic com a patrimoni històric: «És explorar una mica amb ells aquest desig que tenim tots de filmar, de construir memòria a partir de les nostres càmeres i com, en el seu cas, tot el que han fet pot continuar tenint un valor avui. Com poder-li donar un valor a tota aquesta memòria que han anat col·leccionant i construint el dia d’avui».
Com a colofó, el director abaixa les defenses per oferir una confessió íntima sobre el sentit últim del seu ofici, on la càmera actua com un mecanisme de supervivència davant la fragilitat de la ment i del temps: «Jo, a part, soc una persona molt desmemoriada, tinc molt mala memòria i tinc molta por d’oblidar-me de les coses. Llavors, quan veig històries, persones que m’atreuen, la tendència és voler donar-los visibilitat, entendre millor aquestes persones. I sí que és veritat que moltes de les coses que em desperten la curiositat són coses que tenen a veure amb una cosa que està a punt de desaparèixer, i hi ha una tensió en allò que desapareix que és detonador de cinema».
En un avís final sobre la fragilitat del nostre present, sentencia: «Aquesta sensació d’una memòria que pot ser oblidada o que al final si no la vas evocant o reivindicant regularment, doncs les noves generacions o el més normal és oblidar-les. I crec que hi ha un diàleg interessant entre el passat i el present que ajuda a construir present amb més consciència».
