El pròxim 5 d’agost, el Club Pollença obrirà les seves portes per acollir un exercici fonamental de memòria. L’escriptor i periodista Miquel Ángel Villena presentarà el seu darrer llibre, ‘Republicanas‘. Aquest acte comptarà amb la participació destacada de la presidenta del Congrés dels Diputats, Francina Armengol. A través de les pàgines d’aquest assaig històric, Villena aborda la trajectòria vital i política de les úniques nou dones que van aconseguir ocupar un escó a les Corts espanyoles entre els anys 1931 i 1939. En aquesta conversa, l’autor recupera la veu d’aquelles parlamentàries que van exercir com un autèntic motor de canvi social, aconseguint conquerir drets fonamentals just abans que esclatés la Guerra Civil.
L’oblit selectiu de la memòria col·lectiva
La memòria històrica, massa sovint, filtra els noms propis i en difumina d’altres de fonamentals. En interrogar l’autor sobre per què el record de la societat s’ha fixat de manera gairebé exclusiva en figures com Clara Campoamor o Victoria Kent, mentre ha relegat a l’oblit la resta de diputades, Villena assenyala fites parlamentàries concretes.
«Crec que recordem més a Clara Campoamor i Victoria Kent pel famós debat de concedir el dret al vot a les dones en la Constitució de 1931, on la primera va ser defensora del vot i la segona va demanar que s’ajornés aquest dret perquè pensava que les dones no estaven preparades», explica l’escriptor de manera directa. La conversa deriva ràpidament cap a aquells pocs noms que han aconseguit transcendir les fronteres del temps. «Però una altra figura encara més coneguda va ser i és Dolores Ibárruri, Pasionaria, que a partir de la guerra civil es va convertir en un mite del comunisme internacional i de la lluita de les dones pels seus drets a tot el món», detalla, afegint immediatament que «també entraria en la categoria de relativament conegudes l’escriptora María Lejárraga, molt reivindicada en els últims anys».
Tanmateix, la reivindicació central de ‘Republicanas’ recau precisament en aquelles biografies silenciades que no apareixen als grans llibres de text. Villena les nomena per treure-les de l’ombra: «Això no obstant, les altres cinc (Matilde de la Torre, Veneranda García Manzano, Julia Álvarez Resano, Margarita Nelken i Francisca Bohigas), totes elles intel·lectuals i polítiques excel·lents, són unes perfectes desconegudes per al gran públic i fins i tot per als aficionats i les aficionades a la Història».
«En els últims anys assistim a intents de regressió a aquest passat dictatorial per part de la dreta i de l’extrema dreta«
«Crec que resulta precís insistir en la necessitat d’una memòria democràtica que ens recordi d’on venim»
– Miquel Ángel Villena
La revolució cultural a les aules
Un patró evident crida l’atenció quan s’analitzen a fons les biografies d’aquestes pioneres polítiques: set de les nou diputades de la Segona República eren mestres o tenien vincles directes amb l’ensenyament. L’escriptor estableix una correlació clara entre la necessitat educativa del país i l’activisme d’aquestes dones.
«L’educació i la cultura van ser un dels grans objectius i èxits de la Segona República en un país llavors pobre, rural i amb altes taxes d’analfabetisme», diagnostica l’autor per contextualitzar l’època. L’acció política es feia indestriable de la docència. «Per això no resulta casual que set de les nou dones diputades estiguessin vinculades d’una manera o altra a l’ensenyament». Aquesta implicació no era circumstancial, sinó fundacional: «La República en vuit anys va protagonitzar una autèntica revolució cultural a favor de les classes humils i desafavorides i va fer un esforç titànic a favor de l’ensenyament públic».
La vergonya de classe i l’abandonament del privilegi
L’anàlisi dels orígens d’aquestes parlamentàries destapa una qüestió sociològica de pes: la procedència acomodada de la majoria d’elles. Enfrontades a la dura realitat del poble, algunes dones provinents de famílies riques, com Constancia de la Mora, van experimentar una transformació radical ideològica.
Villena relata aquest trencament íntim i polític amb contundència: «Crec que aquesta pròpia vergonya de classe va portar dones d’elit i avantguardistes a pensar que la seva classe social estava explotant les classes treballadores». Lluny de quedar-se en una reflexió estètica, aquesta presa de consciència es va traduir en compromís. «Des d’aquesta convicció intel·lectual i també emotiva van decidir alinear-se amb la majoria de la població i utilitzar la seva formació i els seus recursos a favor d’aquesta majoria». L’origen d’aquest grup era, majoritàriament, l’alta societat espanyola: «Tret del cas d’Ibárruri i potser de Campoamor, la resta d’aquelles nou diputades procedien de la burgesia o de famílies de professionals liberals».
El paternalisme de l’hemicicle i el masclisme transversal
Mentre el Club Pollença es prepara per a l’acte institucional encapçalat per dues figures contemporànies, la realitat de fa gairebé un segle era diametralment oposada: en els anys trenta, només nou dones compartien un espai de poder dominat per centenars d’homes. Sobre el tracte quotidià que rebien aquestes representants, l’autor pinta un retrat marcat pel biaix de gènere.
«El masclisme era una actitud que impregnava la majoria d’homes espanyols fa un segle, des dels rics als pobres, dels instruïts als analfabets», subratlla Villena. L’hemicicle no era un oasi d’igualtat. «Els seus companys diputats les van tractar en general amb respecte, però amb un cert paternalisme i condescendència com un sexe inferior que no s’havia de dedicar a professions considerades masculines com la política».
Aquest masclisme, que tal com planteja el text del llibre emergia fins i tot als sindicats d’esquerres respecte a les dones treballadores, va ser una barrera transversal. «Sens dubte aquest masclisme social i estructural va ser un dels principals obstacles que van afrontar aquelles dones, una actitud molt arrelada i que elles van ser pioneres a trencar a partir del seu exemple i de les seves trajectòries», afirma l’autor, atorgant a la seva simple presència un caràcter de ruptura.
Un llegat sota l’ombra de la regressió
L’epíleg d’aquella generació va ser fosc: després de la Guerra Civil es va imposar l’exili i un oblit programat. En avaluar si l’Espanya actual ha pogut restituir adequadament aquell patrimoni democràtic, l’escriptor estableix una dualitat entre els avenços assolits i les amenaces presents.
«Desgraciadament els avenços aconseguits per les dones durant la República van ser eliminats després amb violència per la dictadura franquista», recorda de forma implacable. Aquest tall abrupte fa que el missatge d’aquestes dones esdevingui una alerta vigent. «Aquelles dones van oferir el llegat que la lluita per les llibertats i la democràcia és una tasca diària i que les conquestes socials mai s’han de donar per aconseguides per sempre».
Sobre la situació legal i històrica actual, Villena reconeix el marc normatiu recuperat: «En bona mesura la Constitució de 1978 i les lleis de la democràcia han tornat a garantir, en bona mesura aquells drets de les dones de la República». Malgrat això, el tancament de la conversa ressona amb preocupació: «No obstant això, en els últims anys assistim a intents de regressió a aquest passat dictatorial per part de la dreta i de l’extrema dreta».
La peça central de tota aquesta investigació queda resumida en l’impuls final de l’entrevistat, una confessió de per què aquest llibre és ara fonamental. «De totes maneres, crec que resulta precís insistir en la necessitat d’una memòria democràtica que ens recordi d’on venim. Aquest motiu ha estat el principal impuls per escriure i publicar Republicanas. Revolución, guerra y exilio de nueve diputadas».
