Consumidor de música des de ben jove, Miquel Massutí es va endinsar en aquest món cultural gràcies a un disc de Bob Dylan i un altre de Leonard Cohen, la força i singularitat dels quals van despertar alguna cosa dins ell. “Tot d’una vaig entendre que era un tipus de música que no s’escoltava ni a la ràdio, era una cosa que em va remoure molt i a partir d’aquí em vaig convertir en un comprador habitual de discs”, conta Massutí.
Els inicis d’una vocació
Entre els anys 1975 i 1976 van començar a obrir a Palma botigues de discos que oferien un tipus de música diferent, i un jove Massutí, aconsellat pel propietari d’una d’aquestes botigues, va anar gastant la seva petita paga en enregistraments de multitud d’artistes. Molta gent es reunia en aquests establiments, “anaves allà i et trobaves a gent de la teva edat o un poc més gran, tothom al voltant del món de la música”, assegura Miquel. Allà va conèixer en Jos Gayá, membre del seu projecte conjunt actual, Fra 3. Massutí solia visitar Gayá mentre assajava amb el seu grup, i va ser aleshores quan va descobrir la gran afició que acabaria marcant la seva vida, la música.
Els seus inicis en la música varen ser amb el grup CORC, juntament amb Pep Lluís Victòry, Toni Hernansáiz i Jaume Bergas. Eren joves de disset i divuit anys que feien un tipus de música que encaixava amb allò que aleshores agradava a Massutí. “Estava molt influenciat per en Pau Riba, en Jaume Sisa i en Pep Laguarda, que feien música en català però sempre amb una vessant rockera o psicodèlica molt especial”, detalla Miquel.
De les melodies als negatius
“Jo mai he viscut de la música, ni tan sols m’ho plantejava”, assumeix. Sempre ha estat una activitat que ha omplert moltes hores de la seva vida, però que mai ha practicat de manera professional, ja que la fotografia assumia aquest paper. Miquel va començar com a col·laborador en un suplement dominical d’un diari anomenat El Día de Baleares. Allà feia crítiques de concerts i de temes relacionats amb les novetats musicals, acompanyades de fotografies pròpies. El seu pare, que treballava a l’Institut Oceanogràfic, va ser qui li va ensenyar a revelar i a fer còpies de les fotografies, marcant així l’inici de la seva carrera professional. “M’agradava més la fotografia que continuar estudiant geografia i història, i va ser així com tot va començar”, assegura Massutí. El fotoperiodista va treballar a la delegació de Balears de La Vanguardia durant tres anys i després va començar a ser col·laborador a El País i al Diario de Mallorca, on finalment va ser contractat.
Un gran començament
A finals dels anys 90 forma ZEROMONSTRES amb una part dels membres de CORC. Massutí va conèixer un guitarrista que tenia una botiga de música anomenada Musical Chaplin, i va ser allà on va formar una amistat amb Carlos Seguí, que tenia un estudi de gravació a Santa Maria. Des de mitjans dels anys 90, Massutí componia cançons al petit estudi que tenia a casa, i Seguí li va proposar unir-se. Gràcies a ell, Concha Buika va posar veu a un dels seus temes, mentre que Jaume Anglada tocava la guitarra i l’harmònica juntament amb el percussionista, ja difunt fa uns anys, Cacho Montes. “Totes aquestes col·laboracions eren favors d’en Carles, no perquè la meva música fos especialment fantàstica”, assumeix Miquel. Desgraciadament, l’estudi de Seguí va patir un incendi que va arrasar totes les gravacions, deixant a Massutí només amb un caset que contenia algunes mostres de prova.
De la redacció a l’escenari
El Sindicat de Periodistes de les Illes Balears celebrava una assemblea anual que acabava amb uns combinats i unes cerveses en un bar de Palma. L’any 2005, la secretaria general, Marisa Goñi, va proposar a Massutí, Carlos Garrido i Gabi Rodas crear un repertori per a una celebració al Teatre del Mar. A partir d’aquí, ROCK&PRESS va començar a fer versions de temes molt coneguts de Bob Dylan, Pink Floyd o The Animals, modificant-ne la lletra per parlar de periodisme i de les seves precàries condicions.
Una polèmica els va donar, irònicament, l’èxit. Una cançó amb frases dirigides a María Umbert, antiga directora d’IB3, els va portar a rebre amenaces judicials per difamació i a ocupar les portades dels diaris. “Cada vegada que escrivien alguna cosa sobre nosaltres, ens sortien més contractes i més concerts; va ser una bogeria. Acabaves la jornada al diari, agafaves la guitarra elèctrica i anaves al local d’assaig fins a les dotze del vespre. Era realment dur. Els caps de setmana, quan et tocava guàrdia dissabte i diumenge, tenies un concert el dissabte a la nit i després havies de continuar de guàrdia, sense temps ni tan sols per canviar-te de roba, agafant la guitarra i repetint el mateix dia rere dia”, explica Massutí.
Van publicar una trilogia molt potent: Cemento (2006), Korrupción (2007) i Crisis (2010) van ser els seus tres àlbums d’estudi. “Érem un grupet modest, mal músics, però amb cançons bones, lletres bones i una actitud als concerts molt potent. Va ser una època divertida, molt divertida, però al final tot s’acaba. Les lletres eren molt contundents, denúncies de la corrupció, amb un doble sentit que feia evident el missatge sense exposar-nos a demandes per insults”. La trajectòria del grup va durar fins a l’any 2011, sense arribar als sis anys.
L’any 2021, després del confinament, el grup es va retrobar en un concert al Teatre Principal de Palma. Massutí feia uns cinc anys que no tocava cap cançó del grup. “Va ser una despedida en un lloc tan important com el Teatre Principal, on ja havíem presentat el darrer disc, a la sala petita. Jo vaig gaudir molt, tot i haver de tocar assegut, perquè l’any 2015 vaig patir un accident de moto que em va deixar ingressat sis mesos a l’hospital. Evidentment, no em puc penjar una guitarra que pesa cinc quilos ni saltar per l’escenari com feia abans, però la veritat és que va ser un record preciós”, rememora Miquel.
Una aturada imprevista
L’any 2013, després de deixar ROCK&PRESS, Massutí comença a muntar un estudi de gravació i es retroba amb antics components de CORC i de ZEROMONSTRES, amb els quals inicien conjuntament una etapa que va donar lloc a la gravació de dos discs molt importants en les seves carreres, L’arbre dels penjats i El gest imaginari.
Malauradament, cap dels dos discos es va poder presentar en directe. Una caiguda que va obligar l’artista a iniciar una llarga etapa de rehabilitació, sumada al confinament, van ser els grans responsables. Tenien programada la data de presentació a Lloseta. “Feia mesos que havíem estat assajant, i per aquest disc havia organitzat a onze músics damunt l’escenari. Van ser mesos de molta feina per preparar el directe, però finalment es va suspendre, i això em va afectar molt, vaig estar uns dos anys sense entrar a l’estudi ni agafar una guitarra”, reconeix Massutí.
Tres veus, un únic vincle
“Amb el temps, per avorriment, vaig tornar a l’estudi, vaig agafar la guitarra, li vaig canviar les cordes i vaig començar a compondre. D’aquí va sorgir el projecte Fra3, que és el disc actual”, subratlla Miquel. Arran de la mort de Pere Pla, músic mallorquí, Massutí va decidir recuperar una cançó de l’artista que no aconseguia treure’s del cap. Es va posar en contacte amb Jos Gayá, que havia compartit escenari amb Pla, i van començar a treballar junts. Amb Biel Pons, van començar a gravar un disc combinant cançons de cadascun, aportant tres temes per persona, creant així el projecte Fra3. “És com una exposició col·lectiva de pintura: tres artistes amb llibertat per interactuar amb l’obra dels altres, creant una sinergia. Això permet escoltar tres maneres de compondre completament diferents, inevitablement influïdes pel bagatge musical acumulat al llarg de tota una vida”, expresa Miquel.
El disc de Fra3 és un treball molt personal i artesanal, creat gairebé en la seva totalitat pels seus membres Jos Gayá, Miquel Massutí i Biel Pons. Les fotografies de la portada són dels mateixos artistes, algunes relacionades amb el disc i d’altres no. “És una obra molt personal, artesanal i poètica, en què es dona molta importància a cada detall”, assegura l’autor. A diferència d’altres grups en què la veu queda diluïda dins de la música, Fra3 ha optat per prioritzar-la. “La veritat és que sona bé, i això ens satisfà molt”, reconeix.
Fratres (Fra3), que significa “germans” en llatí, recull fotografies dels membres des de la seva joventut fins avui, a més d’un breu escrit: “la música és el nostre vincle. Diferents experiències musicals i vitals que anys després donen forma a aquest disc. Tres maneres de compondre, d’enregistrar i de produir que no sempre coincideixen però que enriqueixen. Volem dedicar aquest disc als amics que ja no hi són i, sobretot, als que anys després encara lluiten pel seu somni. Som Fra3”.
Aquest nou projecte representa una germanor musical a través d’un disc amb temàtiques relacionades amb la natura, la reencarnació i la mort, tractades de manera molt poètica. “És un disc creat per tres persones que, després de 50 anys de vivències diferents, són capaços de recolzar-se malgrat les seves diferències. Aquesta germanor musical fa que l’amistat sigui autèntica, fins i tot amb persones que feia anys que no veies, que quan et retrobes amb ells, sembla que haguéssiu estat junts la setmana passada. En definitiva, es tracta d’una obra heterogènia però molt cuidada, realitzada sense grans estudis ni recursos, només amb la passió i el treball de tots nosaltres. És un disc que perdurarà, resultat d’anys de dedicació, i del qual estem profundament orgullosos”, conclou Miquel Massutí.
