L’aire de Manacor s’omplirà d’ironia, anarquia i poesia el pròxim 26 d’abril. A la sala La Fornal, un home que porta més de quaranta anys “molestant” amb la paraula i la nota, es retrobarà amb el seu mestre espiritual. Miquel Pujadó no només tradueix Georges Brassens; el viu, el respira i el projecta sobre una societat que, segons ell, s’està tornant perillosament orwel·liana. En aquesta conversa íntima, el cantautor de Terrassa despulla la seva trajectòria, des dels escenaris del teatre Romea fins a aquell vol llegendari cap a Palma, on viatjava tota la plana major de la Nova Cançó. ENTRADES CONCERT DE MIQUEL PUJADÓ A LA FORNAL.
Trenta anys perseguint l’esperit de Brassens
“Jo fa molts d’anys que faig cançons meves, per mi i per d’altres, però també fa trenta anys que, al marge del que faig jo a nivell personal, vaig voler traduir i adaptar cançons de Brassens”. Així comença Pujadó a explicar una obsessió creativa que ha cristal·litzat en tres discos monogràfics i, recentment, en un triple àlbum titulat Humor i anarquia. Per a ell, Brassens no és una peça de museu, sinó un mirall necessari: “És un dels grans autors de cançons contemporanis del segle XX. A Mallorca farem aquest concert que he titulat com el disc, Humor i anarquia, perquè Brassens, evidentment, utilitza molts elements irònics, molts elements humorístics i molt divertits per parlar a vegades de coses molt serioses”.
Com a complement excepcional a l’univers de Brassens, Pujadó aprofitarà la cita a Manacor per estrenar material del seu pròxim disc de temes propis. El recital inclourà, a tall de pròleg, l’estrena de la cançó “Aurora i Guillem”, una obra dedicada a dues víctimes del feixisme en temps diferents: la mallorquina Aurora Picornell i el valencià Guillem Agulló. Així mateix, l’espectacle comptarà amb un epíleg centrat en la cançó “El ficcionauta”, un joc literari on s’esmenten diversos autors d’arreu del territori lingüístic, fent una menció especial al manacorí Guillem d’Efak, qui va ser amic personal del cantautor.
Aquesta tasca d’adaptació no ha estat un camí solitari. Pujadó recorda com les seves versions han passat per veus tan dispars com les de Dyango, Núria Feliu o Guillermina Motta. A Manacor, però, la nuesa serà el fil conductor, acompanyat per Bartomeu Mestre “BALUTXO” que diu entre cançons textos extrets dels dietaris i la correspondència de Brassens: “Brassens mai va voler orquestracions en els seus discos. Si agafes un disc de Charles Aznavour, saps si l’enregistrament és dels anys 50, 70 o del 2000 pel tipus d’arranjament. En canvi, Brassens tota la vida va voler enregistrar només amb una guitarra —la seva—, un contrabaixista i un segon guitarrista. Estèticament és intemporal”.
“El disc que estic preparant ara parla de totes aquestes derives de la societat actual, amb humor, evidentment, però intentant ser el més punyent possible”
– Miquel Pujadó
“Cicatrius i naufragis”: La crònica d’una estupidització col·lectiva
Però Pujadó no viu només del passat. Mentre prepara el seu desembarcament a Mallorca, el cantautor es troba immers en l’enregistrament d’un nou treball personal, un disc de dinou cançons que promet ser una estocada a la complaença actual. “El disc que estic preparant ara parla de totes aquestes derives de la societat actual, amb humor, evidentment, però intentant ser el més punyent possible. Sabem que no ens menjarem el món i que anem a contracor, però és la manera que tinc jo de treballar”.
El títol del nou projecte ja és una declaració de principis: Cicatrius i naufragis. Pujadó explica que el disc recorre “des de la primera cicatriu que tenim quan naixem al melic fins a l’últim naufragi, que és quan ens posen al taüt”. En aquest recull, l’artista hi aboca una visió crítica i gairebé apocalíptica de la modernitat: “Parl de l’estupidització col·lectiva programada perquè la gent no tingui capacitat de resposta crítica, en una cançó que es diu ‘Un perfecte cretí’. Parl de la reducció del lèxic, que permet reduir el pensament; estem en el món d’Orwell, estem en un procés de 1984”. També hi ha espai per a la sàtira sectorial, com a ‘Professor de risc’, on aborda “el desastre de l’ensenyament”.
L’home de les mil facetes: Del Romea a la novel·la juvenil
La trajectòria de Pujadó és un trencaclosques on totes les peces encaixen a través de la paraula. Ha estat professor de llengua i literatura, ha escrit novel·la infantil i juvenil per a editorials com Anaya o Barcanova, i ha dedicat gran part de la seva vida al teatre. “Durant molts d’anys he estat treballant al teatre Romea de Barcelona amb un director i actor que va morir el 2018, en Carles Canut. He intentat ampliar el territori i fer que la cançó arribés a altres àmbits”.
Aquesta col·laboració amb Canut va donar lloc a uns vint-i-cinc muntatges teatrals on Pujadó exercia de dramaturg, adaptant clàssics o creant espectacles a mida per a actors de la talla de Joan Pera, Josep Maria Pou o Mario Gas. “Tot va començar una mica per casualitat el 2006, quan vaig fer un disc sobre el poeta Agustí Bartra. En Carles Canut em va trucar i em va dir si em veia capaç de fer un muntatge teatral. Amb la meva ingenuïtat vaig dir que sí”. Des d’aleshores, ha portat a l’escena adaptacions de Molière o clàssics medievals com Anselm Turmeda.
“Parl de la reducció del lèxic, que permet reduir el pensament; estem en el món d’Orwell, estem en un procés de 1984”
– Miquel Pujadó
Una trobada històrica a l’Auditòrium de Palma
En parlar de Mallorca, la memòria de Pujadó viatja inevitablement l’any 1994, un moment gravat amb foc en la història de la música en català. “Record el 94, quan en Guillem d’Efak estava molt malalt i vam anar a l’Auditòrium de Palma per fer un espectacle dedicat a ell. En Guillem ens va escoltar entre bastidors perquè no podia seure normalment a una butaca de la platea”.
Aquell viatge va deixar una anècdota que Pujadó narra amb un somriure irònic. “En el mateix avió hi anàvem en Serrat, en Raimon, la Marina Rossell, la Núria Feliu, la Maria del Mar Bonet… Record que en Josep Maria Bardagí es va aixecar a mig vol des de Barcelona a Mallorca i va dir: ‘Nens, si cau aquest avió, s’acaba la cançó’. Hi anàvem gairebé tots, menys els mallorquins que ens esperaven aquí”. Aquesta complicitat generacional és la que Pujadó troba a faltar avui dia, tot i que reivindica festivals com el BarnaSants com a últims refugis de trobada entre cantautors de diferents territoris.
La resistència dels trobadors moderns
Pujadó es veu a si mateix com una baula més d’una cadena mil·lenària. “Tots els autors de cançons som baules d’una mateixa cadena, som els hereus dels trobadors de l’edat mitjana. Continuem fent aquesta mena de bogeria, que és ajuntar paraules amb notes musicals i cantar-les”. Malgrat el pas del temps i els canvis en la indústria, ell segueix “molestant”, un verb que el seu interlocutor utilitza per definir quaranta anys de carrera i que ell accepta amb orgull: “Sí, exactament, d’anar molestant. Jo vaig començar quan el primer disc es fa l’any 82, que és justament quan no es tractava de fer discos, perquè semblava que la cançó molestava. Els que vam començar en aquella època no ho vam tenir gaire fàcil, però és qüestió de creure en el que fas i de ser tossut”.
Amb aquesta tossudesa arribarà a Manacor, per demostrar que tant Brassens com les seves pròpies “cicatrius” encara tenen molt a dir en un món que a vegades sembla haver perdut la veu.
