UEP! Mallorca entrevista Miquel Sbert i Garau, filòleg i pedagog llucmajorer, a les portes de la seva conferència “Patrimoni cultural immaterial en Mallorca, ¿Salvaguarda o extinció?”, organitzada pel Cercle d’Economia. L’acte tendrà lloc aquest dijous 15 de gener de 2026 a Can Campaner, Palma. Sbert, autor de referència en l’àmbit de l’etnopoètica i investigador del Grup de Recerca en Etnopoètica de les Illes Balears, parla sense embuts: “Si posam la cultura al servei del turisme, no anam bé”.
Aclarir conceptes, combatre confusions
L’entrevista s’inicia amb una precisió terminològica. “Hi ha hagut temps de ser exagerats a aclarir conceptes”, diu Sbert. “S’ha confós popular amb tradicional, folklòric amb patrimoni cultural immaterial”. Per això, el primer objectiu de la seva xerrada és atribuir a cada fenomen el seu nom, segons la recerca acadèmica i les convencions internacionals.
A partir d’aquí, l’anàlisi entra de ple en les característiques d’allò que realment constitueix patrimoni cultural immaterial, per explorar “els riscos que existeixen” en una societat on “moltes coses no són mortes, però tampoc són multitudinàries”.
Tradicions vives o aparences de vida
Sbert qüestiona la vitalitat real de certes tradicions: “Tenim pràctiques que no moren, però estan en un nivell de participació limitat. No són massives, però sí consistents”. Altres s’han transformat, i aquestes “transformacions són totalment assumibles”. Defensa que la tradició no és immobilisme: “Si entenem tradició com a esteticisme, no anam bé. La tradició és evolució”.
I aquí apareix una distinció essencial: les neotradicions o neofestes, que han nascut recentment a partir d’elements antics. “N’hi ha que són viables, que tenen cada dia més èxit”, explica. “Però hem d’analitzar fins a quin punt aquestes festes connecten amb una cultura viva o si només en fan una còpia per al consum”.
Cultura i turisme: una relació perillosa
Un dels punts centrals de la seva intervenció i també de la conversa és la instrumentalització del patrimoni per a finalitats turístiques. “Ajuntar cultura i turisme és extraordinàriament perillós”, afirma. El problema no és la presència del turista, sinó l’espectacularització: “Si produïm cultura tradicional fora de context, en moments diferents, per convertir-la en objecte de mercat… això és horrorós. No té cap sentit”.
Així i tot, reconeix que el turisme pot gaudir de les expressions culturals autèntiques “sempre que es mantinguin en el seu context”. I ho il·lustra amb exemples com els Cossiers d’Algaida mostrats artificialment fora del seu calendari ritual. “La cultura no està al servei del turisme. Però pot ser compartida si no es desvirtua”.
Les institucions com a catalitzadores, no com a manipuladores
Segons Sbert, la responsabilitat principal recau en les institucions: “No s’acaben d’aclarir com protegir i fomentar el patrimoni cultural”. Malgrat que “la normativa és clara i molt bona”, considera imprescindible un pacte per la cultura i pel patrimoni immaterial, com també un major compromís dels mitjans de comunicació, especialment la televisió pública.
“No demanam que defensin, però sí que siguin catalitzadors del positiu i no caiguin en el folklorisme”, denuncia. En aquest sentit, sosté que “la funció de les institucions és facilitar les coses, no manipular-les amb objectius espuris”. Per a ell, l’administració hauria de fer de catalitzador químic: “Accelera o retarda reaccions, però no intervé ni les modifica”.
La massificació: un risc per a l’autenticitat
“La propaganda excessiva pot destruir allò que es vol preservar”, diu amb to greu. “La participació es converteix en massiva i l’activitat es transforma en espectacle”. Recorda el cas del Sermó de l’Enganalla, declarat Festa d’Interès Cultural. “Quan li donaren el títol, em demanaren què havien de fer. I vaig dir: ‘Res’. Si allò ja es fa cada any, no li cal propaganda”.
També critica la saturació mediàtica de les festes de Sant Antoni, una celebració amb vitalitat pròpia que, per ell, no necessita promoció artificial. “La sobreexposició pot conduir a la trivialització i a la banalització d’allò que s’ha mantingut viu per la comunitat”.
Salvaguarda o folklore de postal?
Els darrers anys s’han reconegut diverses pràctiques com a patrimoni cultural immaterial: la roba de llengües, les rondaies, les neules… Però per a Sbert, això no basta: “No n’hi ha prou amb declarar. S’ha de garantir que la transmissió continuï viva, en mans de qui ho sap fer”. I aquí rau la distinció entre conservació activa i mer folklorisme.
Critica que moltes vegades es fa propaganda “de coses que no tenen cap sentit cultural” i assenyala el mercadet de Nadal de Sa Feixina com un exemple d’espectacle buit: “Què és això? Quin sentit té? No té cap”.
El paper clau de la societat i la transmissió comunitària
Sbert reivindica la força de la societat civil i les iniciatives populars: “Hi ha moltes iniciatives bones que donen sentit de conservació i progrés”. Tanmateix, torna a insistir en la necessitat de suport institucional: “Tenim l’obligació que una part dels nostres impostos protegeixi la nostra cultura”.
Considera que la cultura s’ha de difondre amb rigor i no amb simplificacions absurdes. Cita un exemple d’un diari que afirmava que “a Pasqua a Mallorca ses panades es fan amb xot” i es demana: “Què m’aporta això? Això és una reducció brutal”.
Escriure per no deixar morir la memòria
Als seus 73 anys, Miquel Sbert no atura. “Si no feim funcionar la neurona, s’atrofia”, diu amb ironia. Està preparant un nou llibre de poemes que sortirà el març, i una obra de narrativa. El patrimoni hi és present, encara que de forma latent. “No és que estigui molt creatiu, és que sempre he tengut activitat. No gaire mediàtica, però activitat.”
Una veu que interpel·la
Miquel Sbert no fa proclames. Argumenta, alerta, proposa. Amb un to didàctic però punyent, interpel·la la societat mallorquina: “Si volem conservar el nostre patrimoni cultural immaterial, hem d’actuar amb consciència, no amb propaganda”.
La seva veu, fonamentada en dècades de recerca, és avui més necessària que mai. El patrimoni cultural immaterial, adverteix, no és només herència, sinó també responsabilitat. I davant la disjuntiva “salvaguarda o extinció”, la resposta no pot ser neutra.
