El músic i presentador Miqui Puig, despulla la seva identitat en un llibre de memòries que fuig de l’èpica del rock per abraçar la cruesa de l’ofici, la por i la realitat d’una indústria que devora els seus veterans.
A les portes de la seva presentació a Palma, (6 de febrer a les 19.00 h, la llibreria Rata Corner) Miqui Puig es presenta sense filtres. No hi ha el glamur de les lents de colors ni l’artifici de les llistes d’èxits. Hi ha un home que, davant la proliferació de biopic i documentals edulcorats sobre llegendes de la música, ha decidit fer un pas enrere —o cap a dins— per explicar que la fama no sempre és el que sembla, i que el personatge, a vegades, acaba segrestant la persona.
La lluita contra el personatge
La gènesi d’aquest llibre, Yo no quería ser Miqui Puig, neix d’una necessitat de distinció. En un moment on el mercat s’umpl d’històries de vida de grans figures on tot sembla idíl·lic, Puig proposa una visió radicalment diferent.
“Una mica el llibre va de que jo no volia ser el personatge”, confessa de forma directa. “Una mica el llibre parla de tota aquesta història que, a vegades, el personatge sembla que es menja a la persona. El personatge, o el que projectes i que la gent es fa de tu, és el que no vols ser”. Aquesta dualitat ha marcat la seva trajectòria, especialment en els moments de màxima exposició mediàtica, on la imatge pública es distanciava de l’home “menut i a vegades una mica poruc” que hi havia al darrere.
“Tot i que en el moment que Los Sencillos estaven en una explosió màxima, jo era un tipus que em qüestionava tot, i em qüestionava l’efímer que és a vegades la fama”
– Miqui Puig
La por com a motor, no com a fre
Un dels eixos vertebradors de la seva confessió és la por. Però no una por que immobilitza, sinó una que activa. “Jo la por dic que la por hi és sempre”, explica Puig. “La por és una cosa que crec que no desapareix mai perquè a vegades parlem de la por i parlem de la por paralitzant. I en el meu cas, les meves pors són pors que el que fan és esperonar-me a fer d’altres coses”.
Aquesta por l’ha acompanyat des dels temps d’explosió amb Los Sencillos. Mirant enrere, l’artista té clar que aquell Miqui Puig no és el mateix que el d’ara. “El personatge ja està superadíssim, perquè el Miqui Puig de 57 anys no és el mateix que el Miqui Puig de 25”, reflexiona. Tot i així, recorda amb lucidesa la pressió d’aquells anys: “Tot i que en el moment que Los Sencillos estaven en una explosió màxima, jo era un tipus que em qüestionava tot, i em qüestionava l’efímer que és a vegades la fama”.
La cruesa de la indústria i el miratge de la fama
Puig no estalvia crítiques a com funciona el negoci musical a la Península Ibèrica, especialment pel que fa a la gestió de l’èxit i el buit que es crea quan els focus s’apaguen. Explica una anècdota demolidora que il·lustra perfectament aquesta desproporció: “En el llibre hi ha un moment que explic com tocàvem un dia davant de 60.000 persones gratuïtament, i llavors quan et pagaven els tiquets venien 1.000 persones. I en aquesta mesura és on tu has de tenir clar que els teus fans són els que han pagat les 1.000 persones que han pagat els tiquets”.
L’artista es mostra especialment crític amb el “circuit del revival” i la dificultat que tenen els músics veterans per seguir creixent sense quedar atrapats en el passat. “Veig com aquí, per exemple, no deixem que les figures adultes tinguin una vida més enllà del seu hit del moment”, lamenta. “Moltes bandes de la meva generació estan cometent aquest error, el tornar al revival. Per exemple, jo amb Los Sencillos una vegada vam estar a punt de tornar, jo vaig dir que sí no sé per quina raó, i ara estic content de que no tornéssim”.
Segons Puig, la nostàlgia és un parany: “La gent el que vol del revival és tornar a tenir 20 anys, i no tornes a tenir 20 anys”. Aquesta situació contrasta, segons ell, amb altres mercats com el francès, l’italià o l’anglès, on es respecta l’artista “sènior” i se’l deixa evolucionar al costat de les noves generacions.
“Si a mi em deixessin, jo només cantaria. Però he de menjar, he de viure. Faig de DJ i el programa a la ràdio perquè he de facturar, he de pagar menjar, llum i vestir”
– Miqui Puig
Músic, artesà i treballador de l’oci
Davant la paraula “artista”, Miqui Puig prefereix el terme “artesà” o “working class”. “Sempre m’ha agradat més parlar d’artesà, perquè a vegades l’artista a mi em sona que és una persona que quan t’autonomenes artista et poses en un pedestal”. Per a ell, la música no és una entitat mística, sinó un ofici.
“Per mi lo meu és oci, que no és cultura”, afirma amb contundència. “A vegades confonem el rock, el pop, els djs amb cultura, i per mi són oci. La cultura per mi és l’accés a les llibreries… Nosaltres crec que som artesans, i jo igual que tinc amics que fan vins o formatges, jo faig de DJ i discos”. Aquesta visió arrelada a la terra ve de família: “El meu pare reparava màquines de monyir i jo faig cançons. No deixa de ser un ofici”.
Aquesta visió pragmàtica l’ha portat a compaginar la creació amb la ràdio per necessitat vital: “Si a mi em deixessin, jo només cantaria. Però he de menjar, he de viure. Faig de DJ i el programa a la ràdio perquè he de facturar, he de pagar menjar, llum i vestir”.
La veu en català: una qüestió de matisos i mercat
La llengua amb la qual s’expressa Miqui Puig també és objecte de reflexió en les seves memòries, especialment pel contrast que genera en la seva pròpia interpretació. Tot i que la major part de la seva carrera ha estat en castellà, l’artista reconeix que el català li aporta una sonoritat diferent: “És curiós perquè quan tu sents el Miqui Puig cantant en català o en castellà la veu és distinta… Sembla que tinc una veu diferent i sí, és una cosa que m’agrada i que no descart”. En el seu repertori actual, recupera peces significatives com Vos trovab a faltar, un dels “himnes” de la seva carrera fet en català, que funciona perfectament fins i tot davant del públic de Madrid o Donostia. Malgrat aquesta connexió emocional, Puig és pragmàtic respecte a la indústria: “També és veritat que el mercat català com tu bé saps està molt saturat i hòstia, és molt difícil”. Per a ell, el català sempre ha estat present en el seu entorn, fins i tot a la ràdio on porta nou temporades i se sent “supercontent” de la fidelitat aconseguida amb un producte tan personal.
Veritat sense additius: sexe, drogues i “menjar brossa”
El llibre també aborda els tòpics del rock and roll, però lluny de l’heroïcitat autodestructiva habitual. “Tots hem llegit biopics d’aquests d”oh, em vaig drogar tant, va ser tant…’. No ho sé, jo la relació que he tingut sempre amb tot això ha estat de realitat, de trobar-me malament”.
Puig parla de les seves addiccions des d’un prisma diferent: “La vida més dura que he tingut ha estat la gestió de les addiccions, i algunes addiccions que he tingut no han estat precisament de drogues. Explic que estava enganxat al menjar brossa com una conseqüència de l’angúnia i de l’estrès”. Per a ell, la veritat dels seus diaris personals és molt més potent que qualsevol biografia inventada.
La connexió amb Mallorca i el futur
La seva relació amb l’illa és antiga i profunda. Recorda amb nostàlgia la seva primera actuació amb Los Sencillos a la discoteca Tito’s: “La primera gira la vam fer a… hòstia, com es deia la discoteca de Plaça Gomila? A Tito’s! Va ser la primera actuació a l’any noranta, amb un dia que feia una tempesta i anava colpejant l’aigua a la vidriera”.
Més enllà dels escenaris com el de la mítica discoteca Tito’s, Mallorca representa per a Miqui Puig un mapa d’afectes que ha perdurat al llarg de les dècades. “Mallorca per mi és un lloc on vinc molt sovint, i no només a treballar”, explica amb un to que denota proximitat. L’artista fuig de la imatge de l’estrella que només visita l’illa de passada per subratllar els vincles reals que hi manté. “Tinc molts d’amics aquí, com la Pilar Rubí, gent que m’estim molt i que m’ha acompanyat en molts de moments”, confessa Puig.
Ara torna a Palma per presentar un llibre que tanca una etapa emocional molt forta. “El llibre és un parèntesi, és bloquejar una part de la meva vida que comença amb l’èxit de Bonito es i que acaba amb la mort del meu pare”. La pèrdua del seu pare va marcar un punt i a part vital: “Quan va morir el meu pare vaig fer un punt i a part vital molt seriós de dir ‘bé, la vida va d’una altra manera'”.
Tot i les dificultats per trobar el seu espai com a “sènior” en una indústria que només busca la novetat, Miqui Puig no pensa rendir-se. Segueix escrivint, produint i defensant el seu ofici amb la mateixa passió que el primer dia. “Si a mi em diguessis què vull fer a la vida, jo només cantaria fins a l’últim dia de la meva existència”.
