El fotògraf Miguel Font ha mort aquest dimarts 2 de gener a Palma als 77 anys. Format a l’escola Richter-Elisava de Barcelona, Font va desenvolupar la seva trajectòria entre la publicitat, la col·laboració amb artistes i mitjans, i una obra pròpia centrada en la fotografia documental, principalment en blanc i negre. Palma, la seva ciutat natal, i ciutats com L’Havana o Tel Aviv van ser escenaris recurrents del seu treball.
Una mirada pròxima i sense artificis
Miguel Font es va establir a Palma després dels estudis a Barcelona i hi va mantenir el seu estudi i residència. Va utilitzar de manera gairebé exclusiva la pel·lícula Tri-X de Kodak i es va mantenir fidel a un estil sense manipulació ni retocs. Els seus enquadraments eren decidits abans de disparar, en una línia documentalista clàssica que rebutjava el postprocessat digital.
El seu objectiu es dirigia sovint a rostres anònims, escenes quotidianes i gestos mínims. Retratava una Palma a escala humana, sovint allunyada dels espais turístics, i hi cercava instants de transició o sospesa. La ciutat es mostrava a través de detalls, personatges recurrents o gestos insignificants que, sota la seva mirada, adquirien permanència.
Exposicions i projectes destacats
Font va exposar regularment a Mallorca i a l’exterior. Entre les mostres més destacades figuren Fotografía en las Baleares (Centre de Cultura de Sa Nostra, 1989), Arquitectura y Paisaje (Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears, 1989), Habana: Blanco y negro (Galerias Costa, 1994), Contrastes (Galeria Mediterrània, 2001) i Viva Tel Aviv (Casa Museo Torrents Lladó, 2011), una mostra itinerant per diferents ciutats de l’Estat.
El 2004, el Casal Solleric de Palma li va dedicar una exposició monogràfica titulada Miquel Font, fotografiando Palma 1993-2004. El seu treball sobre la capital balear també es va veure a Fotografía contemporánea en Mallorca, una mostra itinerant per Barcelona, Alemanya i Rússia.
Amb l’escriptor Miquel Segura va publicar el llibre Cuba/Mallorca. Pasión en blanco y negro (1999), que recull una doble mirada a dues illes vinculades pel clima, la llum i la vida urbana.
Una ètica del rostre
La seva obra destaca per l’aposta per la proximitat, tant física com emocional. Font utilitzava objectius de gran angular, que obligaven a acostar-se als subjectes i estableixen una tensió que, segons diversos crítics, defineix bona part del seu estil. A L’Havana, aquesta proximitat es tradueix en complicitat; a Palma, en distància o sorpresa.
Font encarnava una generació de fotògrafs que, des d’una actitud discreta, apostaven per deixar constància d’un espai i un temps. El seu treball és també un arxiu visual de la transformació social de Palma, de la irrupció de nous cossos i rostres, i de l’evolució de l’espai públic.
Les seves sèries mostren una ciutat interior, poc marcada pel paisatge marítim, centrada en escenes urbanes, figures que esperen, transiten o dialoguen. A mesura que la ciutat canviava, Font continuava cercant la mateixa mena de moments: gestos mínims, infàncies, processons, velleses.
L’última sèrie: Viva Tel Aviv
El seu darrer projecte exposat, Viva Tel Aviv, mostrava una ciutat mediterrània des de la llum, la vitalitat i l’arquitectura del quotidià. La mirada de Font hi explorava una altra comunitat urbana cohesionada, una altra forma de conviure i expressar-se als carrers.
Com ja havia fet amb L’Havana, el fotògraf es fixava en la vida diària, evitava el pintoresc i optava per un clarobscur carregat de presència. Tel Aviv es mostrava aquí amb la mateixa tècnica monocroma, el mateix respecte per l’enquadrament, el mateix desig de veure més enllà del que s’aprecia a simple vista.
Llegat i reconeixement
Font deixa una obra extensa i reconeguda, però no especialment mediatitzada. La seva figura es mou entre la discreció i el testimoniatge. A Palma, el seu nom és present a través d’imatges que encara circulen: retrats de carrer, escenes de barri, rostres que esperen.
El seu arxiu resta com una memòria visual de la ciutat en canvi. La seva mort deixa orfe un tipus de mirada gairebé absent avui: silenciosa, no intrusiva, atenta al detall, compromesa amb el rostre i amb la llum.
