L’Espai B d’Es Baluard Museu acull fins al 4 de gener de 2026 l’exposició Nachleben. Totes les imatges són pintures possibles. Es tracta de la continuació del projecte Nachleben. La pintura com a art conceptual, i reuneix les obres de vint artistes que aborden la pintura des de múltiples aproximacions tècniques i conceptuals.
Una pregunta oberta: què és avui la pintura?
La mostra planteja interrogants sobre la validesa i l’abast del mitjà pictòric en l’actualitat. El seu punt de partida és la idea que qualsevol imatge pot ser una pintura i que, malgrat l’evolució dels llenguatges visuals, la pintura conserva un paper central com a vehicle de pensament i representació. L’exposició també analitza com l’abstracció i altres corrents del segle XX han desplaçat les fronteres del mitjà, convertint-lo en una pràctica capaç de multiplicar els seus significats i formats.
De la fotografia a la pintura: contaminació visual i processos híbrids
Un dels eixos principals és la relació entre pintura i fotografia. L’exposició mostra com artistes com Marina Abramović, Pierre Gonnord, Tracey Moffatt, Susy Gómez o Toni Catany han fet servir la fotografia no només com a eina, sinó com a marc conceptual per abordar la pintura. Aquesta pràctica parteix d’una apropiació manierista que manté els codis pictòrics en la llum, els colors o la composició, i evidencia com la mirada pictòrica continua present, fins i tot fora del llenç.
També es fa èmfasi en el treball d’artistes com Perejaume, que entén la pintura com un acte intel·lectual, o Ignasi Aballí, que investiga les possibilitats del mitjà des d’una perspectiva expandida. En ambdós casos, l’acte pictòric es deslliga del gest tradicional per integrar-se dins una lògica de significats oberts i reassignables.
Noves tecnologies, nous suports
L’exposició també mostra com la pintura es transforma a través dels mitjans digitals i audiovisuals. José Manuel Broto incorpora referències cromàtiques digitals que donen al color un efecte àcid i lliscant. Peter Zimmermann utilitza resina epoxi per difuminar els límits entre abstracció i suport digital, creant obres en què la superfície desplaça la narrativa i esdevé protagonista.
En aquest context, Gil Heitor Cortesão opta per pintar des del revers del plexiglàs, alterant la lògica constructiva tradicional del quadre i oferint una sensació d’artificialitat polida. En lloc de figures, treballa amb espais que emulen una narrativa suspesa, reforçant la distància entre la imatge i la realitat representada.
Imatges que resisteixen: memòria, política i abstracció
Altres artistes presents a Nachleben treballen des de la tensió entre allò figuratiu i allò abstracte, amb una mirada crítica i política. És el cas de Simeón Saiz Ruiz, que transforma imatges de la televisió en una successió de píxels reproduïts pictòricament per exposar com la memòria de la violència pot persistir en una composició aparentment abstracta. El procés de reproducció i recontextualització d’aquestes imatges genera una tensió entre la precisió tècnica i la càrrega emocional de l’obra.
D’aquesta manera, la mostra reuneix pràctiques que aborden el gest pictòric des de múltiples angles: des de l’apropiació de suports aliens, com la fotografia i la televisió, fins a l’ús de tecnologies digitals, passant per la revisió dels llenguatges formals propis de la pintura.
Vint artistes i una mateixa pregunta
Hi participen Ignasi Aballí, Marina Abramović, José Manuel Broto, Jean-Marc Bustamante, Toni Catany, Carlos Correia, Gil Heitor Cortesão, Susy Gómez, Pierre Gonnord, Miki Leal, Rita Magalhães, Tracey Moffatt, Perejaume, Tomás Pizá, Andrei Roiter, Simeón Saiz Ruiz, Alain Urrutia, Darío Villalba i Peter Zimmermann.
Tots ells, des de metodologies diverses, contribueixen a reformular què entenem avui per pintura. Lluny de desaparèixer, el llenguatge pictòric es manté actiu i en transformació, com un mitjà que no ha deixat d’interrogar-se sobre si mateix.
